Cent per Cent

CpC 371 - Fets, i no paraules

centpercent | 03 Maig, 2010 10:28

"La Sala aixecarà la suspensió de llicències a una zona de Fartàritx”. Aquest és el titular de la setmana. Però alerta també ho era el juliol de l’any 2006, ara farà quatre anys. El feia servir Assumpta Bassa per encapçalar una notícia que anunciava la suspensió de la moratòria “més de vint-i-cinc anys després”. Cal, per tant, i en primer lloc, caminar amb peus de plom per les camades que traça l’equip de govern manacorí, no fos cosa que alçàssim pols de demés. Fa quatre anys, Bel Febrer assegurava que “en un termini de tres a cinc mesos es desenvoluparà un pla especial, en concret per a la zona consolidada, que possibilitarà l'aixecament de la suspensió de llicències”. Ara, en paraules d’Antoni Pastor i Bernat Amer parlen d’”una proposta municipals que unificarà els dos Fartaritx en un de sol”. Moltes similituds entre una i altra situació, però allò que de veres les uneix és la postura de l’Ajuntament envers els seus administrats. Fa una trentena d’anys l’Ajuntament establí una moratòria urbanística a la barriada de Fartàritx amb la intenció d’elaborar un “pla especial” que asseguràs la protecció del molinar que presideix la barriada. Han passat els anys, els lustres i les dècades: la moratòria no s’ha aixecat i el pla especial no s’ha elaborat. No fa gaires setmanes la directora del Museu d’Història de Manacor i tècnica de Patrimoni de l’Ajuntament, Magdalena Salas, expressava en un debat públic la dificultat de conciliar la catalogació i la protecció de béns d’interès cultural amb el dia a dia i la gestió privada dels immobles. Salas reclamava que la catalogació d’un bé immoble deixi de ser vista com una càrrega. Efectivament, refrendam i donam suport a les intencions de la tècnica de Patrimoni. Es tracta que les institucions, amb fets, i no sols amb paraules, siguin capaces de fer sentir orgullosos els propietaris dels béns catalogats i alhora fer-los sentir, també, beneficiaris d’un seguit d’avantatges a l’hora d’emprendre reformes en els seus immobles, sense que això suposi, ni un gravamen impositiu ni un embafador i confús laberint de tràmits burocràtics. Poc, per ara, s’ha aconseguit aquest objectiu. Ara bé, el cas de Fartàritx és tot un altre, descrit amb dues paraules que no és la primera vegada que surten en aquest article per fer referència a la classe política. I ja no parlam de Bel Febrer (PP), Bernat Amer (AIPC) o Antoni Pastor (PP), sinó de tots els qui, des de fa trenta anys, han anat desfilant per la Sala i n’han sortit incapaços de modificar una norma creada pel mateix Ajuntament. Mentrestant, en comptes d’impulsar la conservació dels molins de Fartàritx, hem hagut de veure com s’anaven degradant davant la passivitat de la Corporació municipal. Només aquelles restauracions i reformes que han partit de la iniciativa privada s’han culminat amb èxit. Quin parer deuen tenir avui els veïns de Fartàritx sobre la protecció del nostre patrimoni? Què en deuen pensar, ara que fa trenta anys que no poden fer una palada dins ca seva? Des d’aquesta humil columna només ens queda desitjar que el mig any o l’any que diuen que estaran els veïnats a poder demanar una llicència no torni a ser un bluf com el que Bel Febrer va amollar el juliol de 2006. Fets, i no paraules. Meam si ho faran tenir ver, aquesta vegada.