Ha passat aquesta setmana. S’han tocat els símbols. S’ha denunciat l’estultícia, la vagància, el menyspreu i la prepotència. Durant unes hores, els noms de carrers que encara avui enalteixen els qui lluitaren i es feren màrtirs al costat de la rebel·lió colpista i feixista del 1936 foren substituïts pels deposats noms de carrers tradicionals i legítims. Manacor ha fet molt de camí en la recuperació de la memòria històrica i en el reconeixement de la situació creada per Franco i els seus el 1936. S’han esbucat tots els monuments feixistes i el batle Antoni Pastor ha acudit a l’acte d’homenatge que es fa cada any a Son Coletes. S’ha fet molt però mai serà prou per rescabalar. Pastor insisteix una vegada i una altra en la necessitat de fer actes conjunts que menin a una reconciliació entre els “dos bàndols”. Quins dos bàndols, senyor batle? El bàndol dels qui governaven amb els vots del poble i el dels qui no s’hi conformaren i agafaren escopetes, bombes i fusells per llevar-los d’enmig? Reconèixer l’existència de dos bàndols legitimats és donar el mateix reconeixement al feixisme que a la democràcia. I tanmateix l’alçament en armes del 36 responia únicament al temor, profundament fundat, d’altra banda, que la República pogués alterar la societat estamental espanyola i qüestionàs el poder “innat” que tenien les classes més poderoses, conformades aleshores per una aristocràcia decadent, una església integrista i una part de la burgesia emergent més pendent dels doblers que dels valors humans. La por de perdre els privilegis aconseguits a sang i foc durant segles va ser la causant principal del desastre. La por d’haver de fer front a un poble culte, lliure i educat en igualtat de condicions. I aquest bàndol poruc i covard, incapaç de competir democràticament en unes eleccions és el que vol reconèixer el batle Pastor?
 A Manacor queden més de vuitanta noms dedicats a la memòria dels màrtirs del feixisme i dels qui, d’una manera o l’altra, hi donaren suport. Que ningú dubti que si aquest problema encara no està resolt és perquè, justament, els guanyadors de la guerra foren els feixistes, els qui armaren una dictadura que durant quaranta anys assolà qualsevol conat de primavera als prats de l’Estat espanyol. Qui es pot imaginar a Alemanya carrers i places dedicats a Hitler i la seva tropa? Qui ho defensaria? Per què és tan difícil de comprendre que el feixisme és el contrari natural de la democràcia? Per què no es diu alt i clar que els valors que propugna el feixisme anul·len l’individu, i el col·lectiu, i la diferència? Al feixisme, ni aigua. Qualsevol insinuació de legitimitat d’aquella barbàrie només respon a l’estultícia (la beneitura), la desídia o la mala fe. Qualsevol insinuació d’aquesta casta hauria de ser castigada per la llei. No hi ha cap justificació possible. Els feixistes i els qui els emparen haurien de ser duits a judici. No veure això és no entendre què és la democràcia.
 És per tot això que des d’aquesta columna comprenem i aplaudim la iniciativa d’aquest col·lectiu anònim que ha dignificat amb aquest acte la memòria dels qui moriren a mans dels intolerants. Si no ho han fet els governants, que ho faci el poble, que és el vertader bastió de la democràcia, el poder del poble.

 CpC 349 en format pdf Part 1

CpC 349 en format pdf Part 2

Amb la col·laboració de:

Fa molt de temps que des d’aquest article insistim que un bon batle és aquell qui agafa el bou de la quotidianitat per les banyes. El qui no té vessa d’arromangar-se per resoldre els problemes de cada dia que afecten els ciutadans del municipi. Potser altres batles transcendiran, un perquè ha fet un passeig, un altre perquè construeix un teatre o encara un altre perquè fa desdoblaments i variants. Però aquell que quedarà per sempre en l’imaginari col·lectiu és el qui ha estat a prop del poble i ha sabut donar solucions valentes i decidides al seu problema. Antoni Pastor té un altre model: el de les grans obres, el de les gestions inacabables pidolant a institucions superiors, el de la passivitat municipal, que adorm el poble amb promeses que potser un dia es compliran, mentre problemes endèmics perviuran pels segles dels segles, i en haver acabat, amèn.
 Fa algunes setmanes, el grup municipal PSM+Esquerra+Verds entrà una moció al ple sol·licitant que el mercat dels dilluns fos connectat amb la plaça de les Verdures amb l’objectiu de revitalitzar una zona, la de la plaça, en decadència des de fa molt de temps. No sabem si la iniciativa funcionarà, perquè aquestes coses no se saben fins que no s’han provat. Però, en aquest cas concret, calen dos aplaudiments, un per al grup liderat per Sebastià Gaià, que, avançant-se a l’acció de l’equip de govern, va fer la proposta. I l’altre per a l’equip de govern que l’ha sabuda recollir i ja fa feina perquè a principi d’any es pugui aplicar i sigui una realitat. L’aplaudiment conjunt, però, troba la motivació en el fet que l’acció de govern promou una política d’intervenció en el dia a dia del poble amb la finalitat de resoldre problemes que, potser, només eren conjunturals, i no estructurals com algú de ment obtusa podria haver arribat  a pensar. En efecte, la majoria dels problemes tenen solució. Només calen ganes de fer feina i imaginació. Esperam que, en aquest temps de crisi econòmica i de recessió, la mesura adoptada per l’Ajuntament tengui un efecte positiu tant sobre l’economia dels placers com sobre la dels comerciants del centre. I esperam també que aquesta sigui la primera de tot un seguit d’actuacions fetes amb el mateix esperit: la política

CpC 348 enformat pdf part 1

CpC 348 en format pdf part 2

Amb la col·laboració de:

Ja des de mitjan legislatura el nom de Mercè Amer va començar a sortir a les travesses quan sorgien rumors de crisi  (en el sentit de canvi, de remodelació) en el govern de Francesc Antich. La consellera manacorina començava ara fa tres anys la seva singladura al capdavant de l’àrea d’Agricultura amb un perfil tècnic i extern. Amer, economista, no era cap membre destacat del ram, i això podia ser vist amb reticències per més d’un, però el cert és que això l’ha ajudada de manera gairebé definitiva a persistir en el Govern d’Antich a cada nova crisi. Aquesta darrera, però, no l’ha poguda resistir. Amer, present al costat d’Antich ja en la seva època al Consell de Mallorca, ha acabat el seu periple. Han estat tres anys de feina honesta per l’agricultura del seu país, capejant temporals politicoagrícoles promoguts per sindicats molt llunyans, com Asaja, o poc afins, com Unió de Pagesos. Però Amer ha sabut fer ús de la diplomàcia, i amb paciència i habilitat política s’ha mantingut entre uns i altres, intentant potenciar el producte local i estendre les maneres de fer exitoses del vi i l’oli a altres sectors productius.
 Però per què se’n va Amer? Se’n va perquè el president Antich i el conseller Manera necessiten reduir despeses. Cal estrènyer-se la corretja. I les reduccions de pressupost sempre toquen a uns o a altres. I sempre tenen aquell punt d’arbitrarietat per a molts incomprensible? No és arbitrari, per exemple, en un temps en què es frega el 25 per cent d’atur, suprimir, justament, la Conselleria de Treball? No és arbitrari que en un temps de crisi i d’atur no intentem girar-nos cap a la terra que ens acull per aconseguir-ne una major productivitat i per tant més creació de mà d’obra? És encertat suprimir la Conselleria d’Agricultura? Són preguntes que de ben segur han rodat pel cap de Francesc Antich. Ara caldrà esperar que aquestes reduccions siguin eficaces i que el grau d’arbitrarietat que han hagut d’aplicar de manera obligada els nostres governants per suprimir aquestes dues conselleries no es vegi incrementat per un mal govern que escatimi en les coses importants i després tudi els béns públics en fastos publicitaris i festes d’imatge. I ja per acabar: el ciutadà vol missatges sòlids, decisions valentes i decidides, no vol canvis de rumb, correccions i improvisacions. El ciutadà vol seguretat, vol solidesa, vol, si hi importa, rigidesa. I serà només d’aquesta manera que s’aconseguirà redreçar el vaixell tan escorat de l’economia. No ho dubteu: economia no és dos i dos fan quatre. Economia és psicologia i tendència. I si no, donau temps al temps.

CpC 376 en format pdf part 1

CpC 376 en format pdf part 2 

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 462 - El negoci de l'aigua
• CpC 461 - A les portes de la revolució
• CpC 460 - Un oasi enmig del caos
• CpC 459 - D'on traurem les barques?
• CpC 457 - Ens enganen? Una pregunta que comença a tenir resposta
• La Plataforma pel Tren de Llevant programa una "cotxada” per protestar a Palma el proper 5 de maig
• CpC 456 - La proesa de lluitar pels drets bàsics
• CpC 453 - Una bona notícia?
• CpC 452 - Els amics dels meus amics són els meus amics, i viceversa
• CpC 450 - La llei de la condemna

• Revistes [195]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom