Cent per Cent

CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança

centpercent | 28 Juny, 2010 11:27

Parlàvem no fa gaire dies de les retallades que el govern espanyol ha duit a terme tan recentment en el sector públic. Allò que s’ha fet més coneixedor ha estat la reducció dels sous dels empleats públics, des del funcionari auxiliar administratiu al catedràtic o a l’alt funcionari d’una conselleria o d’un govern, passant per la bidell, el xofer, la metgessa, l’infermer, el mestre, la professora. Primera estocada a la moral dels treballadors. Però les retallades afecten també els recursos humans, les places de treballadors. Segona estocada al mercat laboral. I finalment, les terceres afectades són les infraestructures: els hospitals, les escoles, els centres de salut, les universitats, les carreteres, els trens. Tercera estocada a la població en general.
Pel que fa a aquest tercer aspecte, i especialment en matèria educativa, vivim recentment a Manacor una situació que, si més no de manera projectada, es presenta com a esperançadora: aquest mes s’han iniciat les obres de la nova escola de primària a l’hort d’en Roig, aquesta setmana han començat les obres de reconstrucció de l’espai que ocupava antigament el quarter dels semantals, que albergarà oficines per a serveis socials i dues línies d’educació infantil; estan pràcticament acabades les obres de reforma i condicionament del Molí d’en Beió, que, si no hi ha contraordre, acollirà l’Escola de Mallorquí, desterrada de l’antic Quarter, ara esbucat. A banda de tot això, van a bon ritme les obres del nou macroinstitut de secundària. Tot plegat, centres educatius que aniran obrint les seves portes el curs que ve (en el cas de l’Escola de Mallorquí), el curs 2011-2012 (en els casos del nou institut i de l’escola de primària) i el 2012-2013 (en el cas de les instal·lacions educatives situades a l’espai de l’antic quarter dels sementals). Això vol dir que en poc més de dos anys Manacor viurà un canvi i una renovació significatius en l’àmbit educatiu. Tot això si els nostres governants tenen coneixement i no apliquen retallades pressupostàries a obres ja començades, licitades i en període d’execució. Se sap, també, que l’obra pública camina lenta com un elefant cansat i vell quan es tracta d’infraestructures educatives o sanitàries. Per tant, no s’han de descartar retards, que en cap cas no desitjam, en el lliurament final de les obres.
Les expectatives, per tant, són immillorables. Però l’aigua del passat on ara poaleja el poal de la gaubança és fètida, estancada, morta. Hem viscut anys d’economia folgada, alliberada, desenfrenada, en què els nostres governants s’han preocupat més de constrènyer els límits de l’illa amb carreteres continentals que no d’eixamplar-los amb centres escolars d’aspiració universal. Més que mai, necessitàvem inversió en educació. Per la caiguda de valors imperant, per la incidència cada vegada més nombrosa de famílies desestructurades, per l’arribda massiva de persones d’altres indrets, començant de la Península i acabant a l’Àfrica, Àsia o Amèrica, i per l’augment de població sostingut de manera permanent durant els darrers anys. I invertírem en carreteres, en velòdroms i en metros negats per una pluja d’estiu. El nostre riu educatiu desemboca en l’esperança, però ha passat lent, gairebé estàtic, per meandres infinits amb la indústria de la corrupció abocant-hi immundícia, insolència i despropòsit. Esperam un canvi. La mar oberta del futur, plena de perills i amenaces, però també d’esperances i il·lusions, es bastirà sobre els pilars que aguantaran els infants d’avui: les persones de demà. Formem-les amb i en consciència. Només així ens salvarem com a poble. I com a espècie.