skip to Main Content

Bàrbara Duran: “Aquest assaig s’hauria d’haver titulat Balada de la madona del Caparó”

Foto: Joan Servera

En una vetlada intensa en emocions i fonda en rigor històric, musical i antropològic, es va presentar divendres passat a la seu de la Institució Pública Antoni Maria Alcover Balada Música per a un crim. Balada d’en Jordi Roca i sa madona des Caparó, el darrer assaig de Bàrbara Duran sobre l’emblemàtica cançó que va popularitzar Guillem d’Efak i que, segons la versió tradicional, amagava una pena de mort sota un amor inconfessable.

A l’acte hi prengueren part el metge i descendent directe de Catalina Aina Cànaves, la madona del Caparó, Andreu Mesquida; l’advocat Martí Truyols; Francesca Mas, advocada i presidenta del Consell Social de la UIB i la mateixa autora del llibre. Rosa Cursach, directora de l’Institut de la Dona, no hi pogué ser, però Antònia Matamalas, del Col·lectiu de Dones de Llevant, en llegí unes paraules escrites per a l’ocasió. Com sempre en aquests casos, actuà de mestre de cerimònies l’editor del llibre, Lleonard Muntaner. A banda de les intervencions concretes sobre l’assaig, hi actuà també la cantant Joana Gomila, acompanyada al teclat per Laia Vallès.

Duran encetava la seva intervenció explicant que “avui vespre convocam el record de Catalina Aina Cànaves, de Jordi Roca, Guillem Rosselló, Miquel Nicolau. I com a testimonis, convocam el pare Rafel Ginard Bauçà i Guillem d’Efak. Volem que siau presents en un vespre històric, on reivindicam la memòria d’una dona que, sense voler, fou protagonista d’una història que la música s’encarregà de transmetre de generació en generació”.

La intenció de la convocatòria era “tancar una causa judicial, la que mai va ser resolta al llarg de 1850 i primeries de 1851. La causa per la violació de Pedrona Ramis… una de les dones que desapareixen, com moltes altres, sense veure com la justícia té maneres, o temps, d’arreglar els comptes amb el seu violador, un tal Jordi Roca”.

Duran parlà també de “la glosa que parlava del perdó que una dona havia de donar al seu violador. El poble estava indignat, perquè una sentència pronunciada pel Jutge de Manacor fou rectificada a Palma. Un poble que patia rusca, que sofria, però que així i tot era capaç d’assistir en massa a l’escenari de les execucions”.

Segons Duran “si la glosa diu… alguna cosa hi ha al darrere. El què hi ha és una història d’injustícia: la d’un poble que pateix i que és, culturalment, incapaç d’entendre les lleis, la història d’una dona que fou abocada a la més absoluta vergonya en una societat que qualificava la violació com una de les pitjors coses que podien passar a una dona i a la seva família”. Però també la història d’un violador que veu “com la seva memòria és reivindicada perquè va morir al garrot, però ningú parla, per exemple, de les dues nines que hi eren presents aquell vespre de dia 3 de febrer de 1851”.

Duran es referí també a la versió que tragué d’aquesta glosa Guillem d’Efak i es demanà què ens en quedava, d’aquesta història: “La força de la llengua que estim amb el més tendre amor…perquè és la llengua de mumare. La capacitat de generar trobos i versos, gloses i cançons, malgrat el temps passat i el patiment d’una família…que encara conserva la memòria oral dels fets”. Duran atribuí a “la capacitat de la música de representar grups socials el fet que aquesta Balada de Jordi Roca s’hagi convertit en un símbol”.

Duran insistí que de la Balada d’Efakiana en queda, “el mestratge de Guillem , un nin que fagocita una herència cultural, lingüística, digereix i vomita… i es converteix en un dels millors trobadors del segle XX, digne hereu de Berenguer de Palou, Cerverí de Girona, Bernat de Ventadorn, Douce dame Jolie de Machaut… L’extraordinària bellesa de la cançó, on música i lletra estan totalment lligades amb una senzillesa que solament l’art intemporal té…. ho trobareu molt poques vegades, i Guillem ho aconseguí en aquesta cançó. La bellesa de la música ens ha de servir per guarir ferides, oblidar i gaudir solament de les paraules i de l’entramat sonor”.

L’autora d’aquest bell assaig acabà així: “Perquè encara queden moltes dones sense veu, humiliades, violades, maltractades…per no dir assassinades. Reivindicar la memòria d’una dona senzilla, que va seguir de la manera més digna possible amb la seva vida després de ser víctima d’un crim ens ha de servir per donar veu a les que encara avui no poden parlar, humliades, violades i marcades. Vull tenir un record per les nines segrestades per Boko Haram, com a mestre m’és molt difícil acceptar aquest segrest fet a una escola. I vull recordar les darrers línies del llibre: a ella, a Catalina Aina Cànaves, li agradaria saber que aquest assaig, pensam, s’hauria de titular Balada de la madona del Caparó”.

Balada d’en Jordi Roca

Madona de’s Caparó
en Jordi Roca vos crida.
Madona des Caparó,
que li perdoneu sa vida, que vos demana perdó.

I que vos n’enrecordau d’aquest trobo?
En Jordi Roca té pena de la vida.
Tothom es compadeix d’ell.
Tothom, fora de la principal acusadora…
I la justícia farà el seu camí…
No se sap si per calça d’arena, forca o garrot…
Lo cert és que demà de matinada en Jordi Roca morirà, morirà…

Demà en aquestes hores,
ai las, ja seré mort.
Demà, en aquestes hores
m’hauran donat garrot.
Tan sols pel teu amor,
tan sols pel teu amor.
Demà en aquestes hores,
ai las, ja seré mort.

Alça los teus ulls garrida.
No els alcis per mirar-me;
Alça-los i prendràs plaer de veure finir ma vida.
Tothom que passa pel carrer se demana:
“I quin delicte ha comès en Jordi Roca per tenir tanta severitat amb ell”?
Estimava, estimava I el varen prendre per lladre.
I el mesquinet, la nit abans de morir canta, canta…

T’estim com t’estimava
i fins demà t’estimaré
i si hi ha una altra vida
allà t’esperaré.
Mai més no et podré dir:
“T’estim, t’estim, t’estim…”
perquè demà en aquestes hores,
m’hauran donat garrot.

Back To Top
×Close search
Search