skip to Main Content

“El benestar dels animals és responsabilitat dels seus propietaris”

[pullquote] Jaume Roig (Manacor, 1971) és manescal de petits animals
[/pullquote]

 

Fins a quin punt els animals estan contents de la seva vida domèstica, si viuen dins un pis, o una casa petita? Hi estan adaptats?
Primer de tot, hauríem de pensar si podem definir la felicitat d’un animal… En el sentit que a vegades, a les persones mateixes, ens costa definir si som felices o no. Potser podem lligar la felicitat de l’animal al fet que pugui desenvolupar els comportaments normals que corresponguin a la seva espècie, sense limitacions que l’estressin. Per exemple, un pastor alemany, o un ca de feina, té un temperament i un caràcter que necessita molta activitat, quatre o sis hores d’exercici diari. En canvi un altre tipus de ca, no en necessita tanta i s’hi pot adaptar millor. Ara bé, jo pens que la responsabilitat del benestar dels animals recau en els seus propietaris. L’amo ha de vetlar perquè el seu ca pugui tenir el comportament habitual: es pugui moure, ensumar, tenir estímuls, córrer, etc. Si és així, el ca estarà bé. En canvi un ca que no pugui desenvolupar tot això, pot estar malalt a nivell mental, i poden aparèixer problemes de comportament, com espenyar coses, o tenir problemes d’agressivitat… El consell, abans d’adquirir una mascota és que acudeixin a un veterinari. Perquè adquirir un animal no ha de ser dir: “Aquest m’agrada, vull aquest”, sinó saber quines necessitats té. I el veterinari et podrà ajudar, i així evitarem molts de problemes.

I en el cas dels moixos?
Aquí hem de dir que no podem igualar els moixos als cans. A vegades ens pensam que un moix és com un ca petit, però no tenen res a veure. Abans es deia que els moixos eren els animals del futur i crec que ara ja ho són del present. Això és perquè s’adapten molt bé a la vida moderna, a les cases petites, al fet que els propietaris treballin i ells hagin d’estar tots sols molta estona… Els moixos requereixen poca cosa per estar bé i sans, no necessiten sortir del pis per fer les feines, dormen moltes hores… Si has de sortir de viatge uns dies, els pots deixar sols, amb menjar i aigua. No és que això no els afecti. Però ho duen molt millor que els cans, a qui no pots deixar a ca teva quatre dies sols. I això tampoc no vol dir que no necessitin estímuls per estar sans, ells són molt estressables, els canvis d’ambient, fins i tot canviar un moble de lloc, els pot causar extres, i tenen malalties per mor d’això, com problemes urinaris, o canvis de comportament, com rapinyar objectes i no fer les feines allà on toca. Per això els canvis han de ser progressius i s’han de planificar. Ah, i una altra cosa: l’ideal dels moixos perquè estiguin bé és que no sigui un tot sol, sinó dos. Així, les hores que passen fora els propietaris s’entretenen més.

Quins animals atens a la teva consulta?
Nosaltres tenim un 80% de cans, un 18% de moixos i un 2% de la resta. Dins aquest 2% hi ha qualque serp, iguanes, qualque fura, ocells, conills… I la diferència entre el percentatge de moixos i cans és perquè aquí a Manacor, no ha entrat aquest concepte de les grans ciutats, que és això que dèiem que el moix és l’animal més adaptat a la vida moderna. El caràcter del ca és que sempre et fa molt de cas, el moix va més a la seva bolla i per això a la gent li agrada més tenir un ca, tot i que requereixi més atencions.

Parlarem de cans, idò, començam per l’alimentació. Què és millor, el pinso o les sobres de menjar?
El millor és el pinso de bona qualitat. El preu dels pinsos va en consonància amb els ingredients que té, i la legislació no t’obliga al detall, és a dir, tu a l’etiqueta poses “pollastre”, però és molt diferent si és la pitrera o el bec, del pollastre. Els cans alimentats amb una dieta comercial de bona qualitat, tenen una supervivència més alta que els altres cans, tant dels que s’alimenten amb menjar casolà com amb pinso barat; i visiten menys vegades el veterinari. Hi ha estudis fets en aquest sentit.

Quines malalties els afecten més?
Hi ha moltes malalties. En el cas de les infeccioses, destaca la leishmaniosi, aquesta que es transmet pel mosquit, aquí és un problema molt greu, perquè n’hi ha molts de casos, però no és mortal necessàriament si es tracta a temps. N’hi ha una altra que afecta els quissonets petits, abans de vacunar-se, el parvovirus. També són típics els problemes ortopèdics, mal desenvolupament del maluc, luxacions de ròtula… Llavors, altres malalties poden ser problemes renals, trastorns gastrointestinals, paràsits interns i externs, puces, paparres, cucs… Tot això es pot transmetre a les persones. Per això, al cap i a la fi, una part important de la feina del veterinari és cuidar la salut humana, a través de la salut dels animals.

Quina és la utilitat del xip?
La utilitat bàsica és facilitar la recuperació de l’animal en cas de pèrdua. Aquí cada setmana algú ens du un ca que han trobat perdut, i com que els autoritzats tenim accés al telèfon del propietari, és molt bo de fer retornar-lo al propietari. D’una altra manera, se’n va a una canera i després d’un temps o el maten o el cedeixen a un propietari nou. Però a banda d’això, el xip també té una importància cabdal a l’hora de fer un seguiment sanitari de malalties que es poden transmetre a les persones, com la ràbia. Si tenc l’animal identificat, i contagia una malaltia, podem cercar millor d’on ve. Pensa també que és obligatòria la vacunació de la ràbia, i està prohibit vacunar un animal no identificat. Tot i que la intenció sancionadora no hi ha estat mai, no s’han multat, per ara, els cans que no duen xip.

És obligatòria una assegurança?
De moment, només és obligatòria per a les races potencialment perilloses.

Quan es recomana l’eutanàsia pels cans?
Hi ha llibres sencers escrits, sobre això. La recomanam quan consideram que el sofriment de l’animal i la seva qualitat de vida ja no és sostenible, perquè pateix molt, perquè no pot caminar i està paralític, perquè té una malaltia que no té curació i té un patiment greu… Ara bé, qui té la darrera paraula és el propietari.

I com es gestiona, amb el propietari?
Amb molt de tacte, parlant molt amb ell, sospesant totes les alternatives, les opcions de tractament, tot i que siguin costosos… També sospesar la situació dins la família, la possibilitat de temps… Ara bé, la decisió, és seva, com hem dit abans. Ah! I també podria passar el contrari, que véngui un client que digui: “Ha tornat vell, li vull fer l’eutanàsia”, i que el veterinari li digui que no. Ha d’estar justificat. Per sort, no ens vénen molts de casos d’aquests.

La gent té més cultura veterinària ara que un temps?
Jo fa vint-i-cinc anys que m’hi dedic, i evidentment tot evoluciona. Al principi, quan començava a fer feina, hi havia de tot, gent que se’n cuidava molt i gent que deia “un ca és sempre car”. I d’aquests encara n’hi ha. Nosaltres en tenim pocs, però segurament és per la nostra línia de feina, al cap i a la fi, selecciones els clients sense voler. I hem de reconèixer la feina que han fet els veterinaris en l’educació als clients. D’informar-los de les vacunes, de les esterilitzacions, fer plans de salut… I conscienciar-los que les mascotes no són un objecte, que no són un regal de Nadal adequat. Respecte d’altres països anam enrere. Hi feim feina però n’hem de fer més, perquè la mascota sigui un membre més de la família.

Back To Top
×Close search
Search