skip to Main Content

Camí d’infern

Hi ha tantes coses que no saps. Et queda tant de món per veure. Has de viure tant encara, tot i saber que la flama del viure és cada cop més feble… Cadia és un aprenentatge. I aquest dia, ho és cada minut. Davant cal Baciner les cares de sempre et semblen com sempre més joves cada any. I l’amo en Toni Aleix torna a sortir cada any darrere aquelles persianes marrons, emmurtades d’alegria i emoció. Els cors traspuen candidesa. Si perceben veus joves, infantils moltes. Les escoles han amollat prest. I tothom ha estat d’hora on havia de ser. Les cançons surten de pens, d’esma, com apreses al bres. N’hi ha que han estat immigrants a la festa. D’altres en són nadius. Saben les banyes. I coneixen els càntics. Criden quan han de cridar. I s’engronsen al ritme dels mots ancestrals. Un ball, dos, tres. En Bernat de s’Hort modernitza la pissarra i enguany ja ve impresa. I per envant, cap a davant la Sala. Amples, amples! El rotlo espera perfecte, tal volta un poc petit, però ja s’eixamplarà. I que boti, que boti, que boti Manacor. Molts vénen d’Artà, potser només de beure, potser només de conèixer-hi l’amor de la seva vida, potser només de cantar-hi quatre cançons verdes. Però els és igual. Ara canten: “Boti, boti, boti, artanenc el qui no boti”. Potser faria més ràbia, molta més, que diguessin “artaner”, però qui es vol arriscar a perdre l’amor de la seva vida?

Vendrà cal metge Montserrat, Sant Francesc, cal Capità Jaume, on un no sap si ballam per ell o per la memòria de tots els morts que va deixar.

Vendrà can Toni Lluís, l’actor que ha emmurtat la casa el mateix dia que la comprava. Vendrà la plaça de les Verdures, i can Llorenç i na Montse, que sempre hi són. Vendrà un carrer de n’Olesa plantós, senyorívol, amatent, delicat. El carrer que fa renéixer la pell de gallina davant l’olor de murta i la verdor, les palanganes de senyorets, els glops de mistela

Can Patxó, gloses coentes, en Toni Gomila, torrer major de sa Torre i na Patxona, torrera major del mateix indret, s’arrabassen la gargamella dins un bar petit que s’estiba i s’infla aquest dia com un calàpet en zel.

Carrers de sa Torre, gotes d’aigua, besos i rialles. S’escampa la festa cap a la memòria viva de Manacor. Boques esportellades, cadires de rodes, arrugues de tendresa. Enyor. Desig de l’eterna joventut. Por del descans. La residència rep la comitiva, que vessa i trabuca poble amunt, cap a Can Lliro, on no hi ha hagut dinar, però ja espera l’amo amb la careta posada per ballar el ball dels dos dimonis grossos davall una senyera immensa que oneja des dels pisos de Can Garanya.

La colcada, les autoritats, la banda, esperen a l’Ajuntament. Sempre tard, pareix que fan. Sempre d’hora, arriben.

Amparito Roca troba poca gent pel carrer Major. L’aigua espanta. Però dins l’església rebenta tot el goig, tots els goigs. Espectacular posada en escena d’Eduard Bernabeu que sembla llançar un dard de mel i verí sobre tots els manacorins mentre esclata dins la lluentor de milers d’ulls tendríssims tot l’amor que els ha de venir, qui sap si tot el dolor. La vida, al cap i a la fi, mostrada i dita en dècimes de segon. Tornen a cantar de cor, vessant ànima per la boca per poder anar a encendre el foc, la llenya humida del capvespre, el gasoil insuficient, el fum ofegat. I que sí, que sí, diu el Baciner a Bernabeu. I torna a esclatar la joia.

El temps dubta, i molts de santantoniers també. Però podran torrar. Menjaran i cantaran. Glosaran alguns a cada fogueró. Els dimonis voltaran, i voltaran, seguiran els designis del temps. Esperaran dins una portassa qualsevol que amaini la pluja. I li envestiran una altra vegada. Fora por. O molta. Al Mallorquí faran un ball aviat i corrensos. Provaran d’entrar al bar, però està estibat de cantadors. Giren coa. Ca les Primetes, la Salle, Can Collet. Llarga estació. Plou. Plou. Els vestits estan amarats. Telefonen als guanyadors dels foguerons, que acudeixin a Crist Rei, perquè allà es clourà la volta. Més curta. Més breu. Més trista. No hi haurà la gent damunt les taules a Sa Volta, ni el mesclat dels Tastavins, ni l’amor de les vostres vides a la plaça de la Concòrdia. Tot morirà abans. No hi haurà panets de trempó dins cals Pasturetes ni dimonis nous ballant a la portassa.

La vetlada mancaba, incompleta, i els pocs qui queden canten resignats al racó d’un bar, o beuen amor a un local de copes.

La nit serà llarga. Però potser demà nevarà, i si neva, qui sap, els dimonis sortiran, a tapar-se de seda i recordar l’amor de les seves vides.

Back To Top
×Close search
Search