skip to Main Content
Catalina Julve: “Fent Feina Tornes Valent, és L’única Manera Per Vèncer La Por”

Catalina Julve: “Fent feina tornes valent, és l’única manera per vèncer la por”

L’artista manacorina Catalina Julve (Manacor, 1972) presenta l’exposició “Hippies always welcome”, el dijous dia 15 de novembre a les 20 hores, a Torre dels Enagistes (Museu d’Història de Manacor).

Has titulat aquesta exposició “Hippies always welcome”. Qui són aquests hippies benvinguts?
És una frase que vaig veure escrita i que em va agradar molt i va quedar dins la meva memòria. Supos que d’aquí va sortir l’excusa per fer una exposició. Normalment potser va a la inversa: es pinta una sèrie i després li poses nom però jo ho vaig fer a la inversa per fer una sèrie que xerri dels hippies. No perquè m’agradin o no m’agradin sinó pel tot el que comporta el hippisme: la seva estètica, la música… I sobretot el concepte dels primers hippies i de les seves referències.

És quelcom més conceptual potser?
Sí, molt més conceptual: xerram dels primers ecologistes, al cap i a la fi.

Hi ha molt de costumisme, molta essència tradicional en els teus quadres… Creus que això està lligat amb aquest concepte de què parlaves?
A mi m’agrada pintar paisatges i m’agrada pintar persones i sempre que pint persones les pint dins d’un paisatge, que per jo és un escenari perfecte. M’agrada anar d’excursió, estar per defora, anar a lloure… Aquest salvatgisme natural que tots els mallorquins tenim el privilegi de viure, el duim a dins i a l’hora de pintar tot això surt. A l’hora d’expressar-me és allà on em sent còmoda perquè l’escenari que ens envolta és perfecte.

També hi ha molta relació amb els elements primaris: terra, aigua, foc, aire… Que aporten aquests elements?
És allà on vivim, el que tocam…A mi m’agrada tocar les coses amb les mans i la terra és allà on trepitjam, l’aigua ens refresca… Tots aquests conceptes inherents a la natura són els que ens fan sentir més salvatges i ens situen en aquest lloc que és la terra. No és que ho pensi, és que és allà on visc, el que tenc a prop: estic enrevoltada d’aigua, terra, foc…

I la llum! Hi ha més llum dins de l’univers de na Catalina Julve en els darrers anys?
Sí. Jo pens que he passat una etapa obscura, però no perquè jo estès malament sinó perquè supòs que va molt lligat amb la tècnica. Quan aprens a pintar comences a fer feina amb una paleta i la vas dominant. És cert que no és tan obscura com abans però no vol dir que no pugui tornar a ser-ho… I potser he donat una passa i ara la meva pintura és més lluminosa perquè pas més de tot i ara pint així… Realment no ha estat quelcom cercat, ara mateix no tenc ganes de fer quadres obscurs.

I tornant al títol de l’exposició: qui no és benvingut al teu món?
Hi ha moltes maneres de viure que tal vegada no són benvingudes… Jo no som ningú per dir com s’ha de viure però jo em trob còmoda amb això. Hi haurà gent que se sentirà comodíssima en un entorn urbà i enrevoltat de tecnologia però no és la meva manera. I els que realment no són benvinguts… No fa falta anomenar-los!

T’he sentit a dir que més enllà que una persona entengui o no de pintura, el que ha de tenir un artista per ser valorat és el seu món propi. Quin és el món de na Catalina Julve?
Jo crec que en el fons sempre he tengut la mateixa manera d’explicar aquestes coses. A mi per exemple m’ha passat, amb aquesta exposició que volia pintar tots aquests representants del hippisme, fossin de l’època que fossin. Però per arribar a fer-me’ls meus he hagut de pintar els meus hippies: els que toc, els que tenc devora i els que estim. Això per jo és una manera de representar el meu món i empatitzar amb el que faig. I el meu món és aquesta cosa salvatge que no vull deixar de perdre… Tot i que la vida et marca certs ritmes pens que destralejar i allibertar-te qualque vegada també està molt bé.

El procés creatiu seria una mica aquest idò: allibertar-te? Destralejar?
Sí, jo m’he deixat anar molt. Pas de tot, d’aquell rigor… I supòs que és perquè he passat aquesta etapa d’aprenentatge. Pensa que jo no he estudiat Belles Arts, tot el que sé ho he après dins del taller, tota sola i he necessitat el meu temps i llevar-me la por, que m’ha costat molt…. Però crec que ara ja me l’he llevada. Faig feina d’una altra manera, passant gust de pintar i sense pensar que les coses s’han de fer sinó fent el que em fa ganes. I això ho du la feina constant: fent feina et tornes valent, és l’única manera per vèncer la por. Les peces artístiques s’aguanten quan estan fetes sense por i la gent també ho nota.

La teva darrera exposició individual va ser l’any 2013: què ha passat des de llavors?
Supòs que m’ha fuit la por a equivocar-me o de fer una cosa coherent… Sempre et diuen que un quadre ha de lligar amb l’altre i seguir aquesta manera actual de fer sèries. I això et du a repetir-te.

En certa manera pintar és una catarsi per a tu?
Sí, jo crec que és una cosa més personal. Jo pos l’excusa de què el tema són els hippies però l’exercici l’he fet jo mateixa segurament. Cada projecte és un canvi, per jo sempre ha estat així.

Així i tot creus que hi ha una dimensió social en el teu art?
Òbviament encalces agradar però te’n despreocupes. D’aquesta exposició, el que m’agradaria és que la gent s’hi veies una mica reflectida. Si he aconseguit abocar damunt cada peça l’energia que jo tenia quan la feia supòs que arribarà a la gent. Crec que n’hi haurà de la meva generació que veuran elements i diran “això era del meu temps”.

Tu que et dediques a altres coses i pintes més per passar gust, creus que vendre l’art és una forma de prostitució?
Ho pot arribar a ser… Crec que quan et sents obligat a cobrar qualque cosa cada mes i a vendre perquè si no no arribes a final de mes, tal vegada fas feina d’una altra manera… Però crec que no només passa amb l’art sinó amb totes les feines. Jo, tal vegada, em sentiria obligada a fer coses que no tenc ganes de fer i ara ho faig per passar gust, perquè ho necessit i per no anar al psiquiatre.

També et volia demanar per l’espai de Saïm: qui hi ha ara i què hi feu?
Ara és un coworking on la majoria de gent que hi forma part no vivim de l’art. Hi ha en Toni Gomar que és advocat, n’Anastasia que fa ceràmica, na Roser, que és estudiant, na Margalida Munar, arqueòloga… Vàrem començar tres i ja som sis, no pensava durar tant!

Tornant a l’exposició: el nostre company, en Toni Riera aporta textos als teus quadres. Com ha anat aquest procés?
Jo vaig explicar-li d’on venia tota aquesta massa d’informació i ell ha tret les seves conclusions i per jo m’ha entès perfectament. Ell ho ha passat pel seu sedàs i ha plasmat amb les seves paraules tot allò que jo volia explicar. Trob que és una manera que la gent empatitzi un poc més amb l’obra.

Ja per acabar, fins quan es podrà veure “Hippies always welcome”?
Estarà a la Torre dels Enagistes fins dia 31 de gener i estam mirant si la podem dur després a altres llocs.

Back To Top
×Close search
Search