skip to Main Content

Cent anys no es fan cada dia

Som en plena Primera Guerra Mundial. A Mèxic triomfa la revolució zapatista. Aquell mateix any naixien Frank Sinatra i Edith Piaf. A Manacor, lluny de França, lluny, també dels Estats Units, naixia Joana Perelló Duran. Feia, just aquesta setmana passada, cent anys. El 20 de setembre de 1915, havia arribat al món la dona que dissabte passat celebrava el seu centenari davant ca seva, al carrer de l’Amor de Manacor. Allà, centenars de persones s’arremolinaren per brufar la centenària i per celebrar de forma entranyable i, sobretot, molt emotiva.
L’acte començà a les sis de l’horabaixa del mateix dia que Joana Perelló feia els cent anys. Un gran mural de xocolata amb cent espelmes presidia la carrera de davant ca madò Joana de Can Devé. Xampany i dolç a voler entretenien les boques dels convidats, mentre la nova centenària manacorina rebia felicitacions entre l’agraïment i l’emoció.
Entre els assistents s’hi comptà Miquel Oliver, batle de Manacor, que no volgué perdre l’ocasió de felicitar la nova centenària manacorina.

Després de rebre les felicitacions particulars, madò Joana s’aixecà de la seva butaca i amb l’ajuda de fills, néts i renéts apagà les cent espelmes, símbol d’una vida tan completa, mentre els brufadors li cantaven “Moltes felicitats”. Entre mamballetes generals, però, encara quedava un minut més per a l’emoció: “Tia, vos he duit un regal”. Qui parlava era en Pere, un jovenet, renebot de madò Joana, que sostenia a la mà esquerra una flauta travessera. En Pere s’acostà a la padrina mentre un silenci tremolós s’apoderava del carrer de l’Amor. El so dolç i segur de la flauta s’enfilava persianes amunt, teulades amunt, cel amunt, mentre una a una, com perles de nacre, redolaven les llàgrimes per les galtes de les filles i de les nétes de madò Joana. Ella, que no es podia avenir que la gent “m’hagi fet tant de cas”, somreia orgullosa i feliç de sentir-se estimada pels seus, que avui ja som tots els manacorins.

Back To Top
×Close search
Search