skip to Main Content

Ciència, agricultura i ecologisme

El doctor en biologia i professor de la UIB, Jeroni Galmés, respon a l’entrevista que férem la setmana passada a Miquel Serra i Nofre Fullana, tècnics d’APAEMA, en resposta a la vegada a una entrevista al mateix Galmés realitzada setmanes abans. Tema en disputa: els transgènics. Cent per Cent, com sempre, obert al debat sa i respectuós entre totes les parts.

He llegit amb atenció l’entrevista a Miquel Serra i Nofre Fullana, publicada en el darrer número de la revista. Analitzat el contingut, crec convenient aclarir alguns aspectes que no s’ajusten a la realitat segons les evidències científiques i agrairia que publicàssiu aquests aclariments.

En primer lloc, les evidències científiques es fonamenten en el coneixement organitzat, objectiu, empíric i verificable, i que es publica a revistes científiques indexades i d’impacte. Aquest rigorós sistema d’avaluació assegura la qualitat de la informació que forçosament s’ha de basar en el mètode científic. No tota la informació és igualment vàlida, i menys en temes, com aquest, en que hi ha conflictes d’interessos, en plural. Un pot creure que el mallorquí no és la mateixa llengua que el català, i fins i tot alguns filòlegs i bastants pseudofilòlegs sostenen aquesta tesi, però el consens científic és ben clar al respecte. Diferenciem creença i evidència.

Totes les espècies que es cultiven, també en agricultura ecològica, són organismes modificats genèticament. Totes, absolutament totes han estat fruit del treball de l’home, i per tant, totes són artificials, tan que no podrien sobreviure sense l’home. Per exemple, el blat que cultivam, respecte del seu parent silvestre que encara habita a l’Orient Mitjà, presenta entre moltes altres alteracions, una mutació en un gen que fa que les llavors del gra no es desprenguin quan són madures. Aquesta mutació genètica, tan necessària per poder garantir la collita del gra, és deletèria a la naturalesa i contrària als patrons de la selecció natural. Els híbrids són un altre exemple de manipulació genètica, consistent en fusionar el genoma de dos organismes diferents. És el cas del triticale, híbrid del sègol i del blat, creat un laboratori de Suècia. Per crear-lo van ser necessàries tècniques forçades com el rescat in vitro d’embrions i la mutagènesi amb colchicina, duplicant la seva dotació cromosòmica i aconseguint un híbrid fèrtil. Malgrat el triticale sigui un monstre a nivell genètic que no existeix a la natura, s’empra a l’agricultura convencional i també a l’ecològica, sense cap problema. Amb la fresa passa exactament igual. Altres cultius i productes que compram al supermercat han estat obtinguts mitjançant mutagènesi induïda, tècnica especialment exitosa i que ha permès crear una gran diversitat de varietats de cereals, llegums, hortalisses o cítrics. Aquesta tècnica es basa en sotmetre parts de la planta a agents mutagènics per induir canvis en el seu ADN, com ara els raigs gamma, neutrons o substàncies químiques. Es dóna la circumstància que l’agricultura ecològica permet el cultiu de varietats obtingudes per mutagènesi aleatòria, i prohibeix el cultiu de varietats obtingudes per tècniques més precises on s’altera de forma controlada i dirigida uns pocs gens. No cal dir que les varietats procedents de la mutagènesi i que se sembren als camps ecològics també són produïdes per aquells que 60 anys fabricaven tots els productes pesticides.

Per això és perillós posar la frontera de l’acceptació-rebuig en funció de qui el produeix, perquè llavors renunciarem els beneficis que una nova varietat de cultiu pot tenir per a la societat. És el cas d’una nova varietat de blat transgènic sense gluten obtinguda al centre públic de recerca Instituto de Agricultura Sostenible, a Còrdova. Malauradament, per l’oposició normativa als transgènics, els celíacs europeus no podran gaudir dels beneficis d’aquest blat, però sí que ho faran els australians, on ja ha estat aprovat el seu cultiu.

Aquest blat transgènic no produeix cap nou compost, sinó que simplement se li ha eliminat el gen que produïa gluten. O sigui, que no és que únicament sigui fals que els transgènics produeixin al·lèrgies, sinó que aquesta tècnica permet solucionar fàcilment aquestes intoleràncies alimentàries. També és fals que els transgènics produeixin càncer. De nou la veritat és tossudament la contrària: noves tomàtigues transgèniques que produeixen un plus d’antocians (el mateix compost que trobam al vi) disminueixen la incidència de tumors a rates propenses a patir càncer.

Una royalty és un dret que s’ha de pagar al titular d’una patent per emprar-la o explotar-la comercialment. Aquestes royalties es paguen tant en el cas dels transgènics, com en el dels híbrids, o els obtinguts per mutagènesi. També tenen royalties els tractors, GPS o mòbils, i no per això els hem de prohibir. Per cert, també les feronomes, les microtoxines naturals, els drons, el programari de reg i els peus moderns d’arbres.

És també fals que el blat de moro MON810 que es cultiva a Europa sigui resistent a un herbicida. El cultiu de transgènics resistents a herbicides està prohibit a Europa. Per tant, ni una gota del consum d’herbicides o glifosat a Europa va aparellat al blat de moro MON810.

És també fals que els transgènics siguin infèrtils. La tecnologia terminator que produeix la infertilitat del pol·len no s’ha aplicat mai a cap cultiu transgènic comercial. És tan fals que a Europa es permet legalment als agricultors guardar llavors de MON810 i tornar-les a sembrar l’any vinent sense haver de tornar a pagar royalties. Per tant, en aquest cas concret, no es crea dependència, com sí que es crea, i molta, en el cas dels híbrids, per la segregació de caràcters de la descendència. És tan fals que els mateixos entrevistats, després d’argumentar que el cultiu transgènic és infèrtil, agreguen que hi pot haver contaminació per flux gènic. O una cosa, o l’altra, però les dues juntes és biològicament impossible.

L’agricultura ecològica és un segell que es dóna a un aliment quan aquest ha estat produït seguint un reglament normatiu establert per la UE. Aquest segell no implica que aquest aliment sigui millor ni pitjor, ni tampoc els mètodes que s’han seguit per produir-lo. Un aliment que tengui el segell de l’agricultura ecològica pot no tenir res d’ecològic sensu stricto. Els majors productors d’aliments ecològics són al sud d’Europa, i els majors consumidors al nord d’Europa. O sigui, hi ha un flux net de producte amb segell ecològic des de les zones productores a les consumidores. Una cosa és el que fa cadascú a la seva finca, però exportar el producte ecològic del país no és precisament tancar cicles a la pròpia finca. No té res d’ecològic menjar tomàtigues amb segell ecològic a Suècia al mes de novembre. I és que el reglament d’agricultura ecològica no fa cap esment, ni un, a la petjada ecològica del cultiu, ni pel que fa al carboni ni a l’aigua. On hi ha el desitjat quilòmetre zero? Tampoc diu res respecte de la mida màxima de l’explotació. El major productor amb segell ecològic d’Europa és el Príncep Carles d’Anglaterra, activitat que li genera uns 200 milions de lliures anuals, exportant els seus productes a més de 30 països. Coses de multinacionals ecològiques.

Per acabar, si amb els transgènics s’ha d’aplicar el principi de precaució quan no s’ha evidenciat en tot el món un sol cas d’afectació a la salut d’ençà que es va aprovar el primer transgènic fa 25 anys, quin nivell de precaució s’ha d’aplicar amb els aliments ecològics quan els indicis apunten que són els causants de més de 30 morts en la “crisis de los pepinos”?

Preocupa, i ja és una opinió personal, que el sector ecologista no tengui res a dir quan l’organisme transgènic no afecti l’agricultura, com és el cas de la llarga llista de medicaments transgènics que se serveixen a les farmàcies i hospitals per benefici dels malalts. Me deman, idò, si el que mou la posició ecologista en aquest cas concret és l’ètica o el conflicte d’interessos. Més que focalitzar l’atenció en els transgènics, en la meva opinió, el que hauria de fer el sector de l’agricultura mal anomenada ecològica és treballar i fer pressió perquè el reglament d’agricultura ecològica deixi d’establir un simple procediment de verificació administrativa per passar a establir un procediment de producció d’aliments veritablement ECOLÒGICS.

Jeroni Galmés

Back To Top
Search