skip to Main Content

Des de Creta: antropologia, música, dansa

Els Amics de la Institució Mossèn Alcover coordinaren un taller al voltant de la música de Creta (els passats 8 i 9 juliol). Jordi Alsina impartí la conferència Viatge per les músiques de Creta, el tema del seu treball de fi de Màster en l’especialitat d’Antropologia a la UAB.

La música és un fet comunicatiu, la construïm socialment.  I ja al pròleg de Ta Kritikà, el llibre publicat sobre el treball d’Alsina, l’antropòleg Josep Martí anomena conceptes clau avui dia, com “polítiques culturals” i “identitat”.

Jordi Alsina mostrà com la realitat musical de Creta és rica i com reflecteix també els canvis socials i polítics. Així, parlà de la Rebetikà, la música dels immigrants grecs procedents d’Àsia Menor, i de la presència viva de la dansa dins Creta.  No solament en festes de caire popular (igual que ara a les Illes), sinó que és ben present encara a esdeveniments privats com les noces i festes familiars.

L’expulsió dels grecs de l’Àsia Menor, o bé de turcs dels territoris grecs fa que, segons Alsina, es mantinguin determinades músiques com a fet expressiu i de la identitat d’aquests grups ètnics.  No pensam sovint que la música té molt a veure amb allò que el poble expressa de manera natural, i que no deixa de reflectir canvis socials i polítics.

Es remarcà també la diferencia entre les diferents parts de l’illa.  Creta té, aproximadament, una àrea geogràfica quatre vegades més gran que Mallorca. També tenen un nord més esquerp i un sud més sec i càlid. Tenim instruments populars comuns: el llaüt, la guitarra, la mandolina, el violí com a solista.  És molt interessant la lluita entre el violí i la lira com a representants dels instruments “autèntics” de la cultura, i que ens fa reflexionar sobre com construïm el mite de l’autenticitat en la interpretació musical.  I de com polítiques culturals des de l’estat central afavoreixen també unes determinades expressions de cultura popular. El govern grec ha preferit sempre la lira com a instrument “oficial” de la música popular, però era i és un fet l’ús habitual del violí dins la música de Creta. Jordi Alsina diu al seu llibre que, malgrat aquestes lluites pel protagonisme de certs elements musicals, “finalment, la música només és una”.

Es feren referència també a les mandinades, l’expressió del glosat a Grècia. Les mandinades, pel que sembla, no s’han acabat d’obrir al tema polític. No passa el mateix aquí amb la glosa, que ha proporcionat un sistema de crítica sa i entretingut. El paper de les escoles de música i dansa també fou esmentat, homogeneïtzen però també conserven el denominat patrimoni immaterial. Jordi Alsina analitzà també el paper del mitjans de comunicació: la ràdio, els enregistraments, la televisió, la influència d’Internet, de les noves tecnologies dins la difusió d’un patrimoni.

S’esmentaren temes espinosos, com la indiferència de l’estat envers la cultura… Els perills de la folklorització simple, de la influència del turisme sobre la música de Creta. Però la música segueix viva, és democràtica, de manera intrínseca.

Fotini Trigonaki oferí, el dia següent, un taller de danses de Creta.  Ella balla des de l’aprenentatge fet dins la seva tribu, passos apresos des de la vivència quotidiana, memoritzats associant música i moment festiu. Lleugera i parlant un català impecable, Fotini va fer la cloenda al cap de setmana cretenc d’una manera molt engrescadora.

Antoni Roig, d’Al Mayurqa, ja ho deia: “la nostra música està molt més lligada del que sembla a les d’Àsia Menor, a Grècia. Els modes s’han escolat per la pràctica de la música religiosa, i estic segur que compartim unes arrels molt més semblants del que poguem pensar en primera instància”.

Back To Top
×Close search
Search