skip to Main Content

Crònica d’un dia a Can Gazà

Fa un dia plujós. Però la pluja és suau, lenta i acompassada, modesta. Més que molestar, fa companyia. Arribam als tallers de Can Gazà, al polígon de Can Valero. Un cartell senzill com la pluja, i una grafitti, ens indiquen que som al lloc correcte. La nau és grossa, però no és gens buida. No ens hi perdrem, perquè darrere la porta ja ens espera en Jaume. “No dus una altra jaqueta? Hi fa molt de fred, aquí dins.” Certament ell va ben abrigat, amb un ponxo que accentua, no sé per quin motiu estètic, la seva bonhomia. Tanmateix l’escalfor humana és capaç de llevar el fred, si més no, de fer-lo oblidar.

“Passa, seurem, aquí, a la zona dels mobles bons. Jo en duc l’estètica, esper que t’agradi i que et sentis com a ca teva”
La conversa transcorr tranquil·la, tanmateix ell té ganes que vegem la nau, distrbuida per zones: la part de la roba, els mobles, els llibres… I, sobretot, que parlem amb els treballadors.
“Us deix tot sols, així et podran parlar tranquils.” Som a la banda de darrera, on hi ha el taller i els homes fan la seva tasca, lenta i acompassada, modesta, com la pluja.


En Manuel Toledano té 70 anys i va néixer a Andalusia. “Què fas, ara?” “Mira, ara entapís aquestes butaques. Són barates, de l’Ikea. Jo els canvii l’estructura i la forma per fer-les de luxe. Hi haurà un parell de dies de feina” Li agrada molt, a ell, venir a fer feina, ve cada dia, els diumenges també. “Els dematins faig feina per la casa i els capvespres per jo”
Ens conta que fa cinc anys que és a Can Gazà, “però han passat com si fossin cinc setmanes.” És amable, i xerrador, en Manuel. “Vaig venir aquí perquè tenia problemes a les vèrtebres i no podia aguantar a cap feina. A Mallorca la gent té tendència a pensar que això és una casa de drogadictes i alcohòlics, però la majoria tenim problemes de salut.” Està content de ser aquí. “Quan em varen dir ‘Queda’, vaig veure el cel obert.”


N’Antonio Romero té 57 anys i és d’Inca. El trobam que lleva el corc d’un moble. Ens conta el procés: “Injectam amb una xeringa cada forat, llavors el tapam amb una pasta i hi passam paper de vidre.” Ell també fa feina matí i capvespre. Ara fa quatre anys que és a Can Gazà. “M’hi sent molt bé, com si fos a ca nostra.”


En Guillem Vadell, o Guillem Carles, que és així com el coneixen a l’Alqueria Blanca, tota la vida ha fet feina de fuster. Fa quatre anys que és a Can Gazà: “Vaig venir perquè vaig quedar tot sol, no menjava ni dormia, no podia aguantar més. Vaig trobar Can Gazà i aquí estic encantat. Tant en Jaume com en Miquel Àngel ho són tot per jo. M’han obert un camí d’alegria, que l’havia perduda tota” Amb la sinceritat d’aquells que no tenen res a pedre, ens obri el camí del cor: “Per ventura he faltat a qualcú, no som cap sant, però no em pensava haver faltat tant com per això. La dona no em va aguantar més. Fixa’t que els meus comptes eren anar a Àfrica, a una ONG, però m’aturaren i vaig quedar aquí. M’he perdut per massa bon al·lot, avui, a la vida, has de dur un poc de picardia. Però tenc la consciència tranquil·la. Deman perdó a tothom i no men rancor a ningú.” Conserva la casa a l’Alqueria, hi va el dissabte horabaixa o el diumenge matí, “hi vaig perquè ho estim, però faig una volta i torn partir, per estar bé he de tornar.”
També parlam amb n’Ignasi, d’Almeria, amb n’Enrique, de Bilbao… Tanmateix les respostes es repeteixen. Estan a gust, a Can Gazà, s’hi troben bé. L’amabilitat i la serenitat són comunes en tots també.
Ja no tenim fred. Ens ha passat com a en Manuel, que el temps se’ns ha escapat de les mans, com si volguessim retenir la pluja, o la vida, escàpola enmig dels dits.
Hem de partir, encara hem d’anar a la llar, al nucli familiar, a Can Gazà. N’Enrique ens hi acompanya i ens fa de guia. El camí és agradable. Allà ens espera l’altre Jaume, en Jaume Mateu. I la conversa torna a anar fluida. Sucam el temps, fins a la una i mitja, hora de dinar. Ens criden a files. Ja hi són tots. La jornada del dematí ha acabat. Ja s’han guanyat el plat que hi ha a taula. Calent.


A Can Gazà donen una segona vida als mobles, als objectes, però sobretot a ells mateixos. La feina dignifica l’home. L’amor l’ajuda a viure. I ells, amb un matí, ens han ensenyat moltes coses.
Anau al taller, trobareu allò que necessitau, pot ser per omplir ca vostra, o per omplir el vostre cor, d’esperança, de tendresa, d’amor.
Aquells que han duit la vida al límit, han après quins són els límits de la vida. Escoltau-los, aprendreu, i sense conèixer-los, ja els estimareu.

Back To Top
×Close search
Search