skip to Main Content

Crònica d’una visita a Cala Varques

 

Fa caloreta. El dia acompanya per acostar-nos a Cala Varques i poder contar de primera mà què hi trobam.
Per fer-ho, enfilam el llarg camí de devora Son Fortesa, que és ple de fang i bassiots per mor de la ploguda de dies anteriors. Sens dubte, és una imatge mala de veure fora d’aquests mesos silenciosos d’hivern. No el camí ple de bassiots, sinó el camí buit de cotxes. Malgrat els cartells de prohibit aparcar.


Les pedres grosses al costat dret del camí ens avisen i confirmen que qualque cosa ha canviat, ara que ningú n’havia de ser testimoni.
Abans d’arribar a les barreres, ens topam només amb dos cotxes, un que volta a una finca de veïnat, un altre d’estrangers despitats, que han fet mitja volta. Ningú a peu.
Som a les barreres. De lluny ja veim les punxes. Ens hem d’acostar, però, per veure el pany. Sí, té una cadena més curta, que fa impossible badar gens ni mica la porta.


La barrera de l’esquerra també té puntes a dalt. Aquestes, però, no són afilades com les altres.
“Propietat privada. No passi, no passi” diuen les pintades de la planxa de ferro. Queda clar que no hi volen ningú, per allà. Les mesures, certament, fan gairebé impossible accedir al caminet que baixa fins arran de mar. Com a mínim, sense risc de fer-se mal.
Tanmateix, la cala ens espera a baix i volem veure el seu estat. Hi haurà senyes, restes del xibiu? De la casa de la cova? Residus? Deixalles? Qualque indicador de l’abús que pateix any rere any la cala els mesos de més calor?
Hi arribam. Per molta recerca que tenguem previst fer, la bellesa de l’entorn és el primer que s’obri pas a les nostres retines. La cala verge i nua es mostra amb la seva màxima esplendor, sense estretors, sense renou, sense gent. Mentida. Dues persones, que seuen a l’arena amb actitud de conversa tranquil·la. Se’n van. La mar és neta, plana. Cap vaixell a l’horitzó. L’arena és neta, blanca. No hi ha rastres de brutor.


Inspeccionam els voltants. La cova, la casa robada de no sabem qui, és buida. No hi ha restes de res. Només dues tovalloles tirades a l’altre extrem de la platja ens mostren el pas de qualque persona mal educada. I les cordes, fermades a troncs d’enmig de la platja. Deuen ser, potser, els elàstics que empren per fer slackline, un esport nou que bàsicament consisteix a caminar per damunt una espècie de corda fluixa. Curiosa metàfora, quan la massificació també fa avançar Cala Varques arran de l’abisme del dany irreparable. Les cordes, és oportú dir-ho, apareixen abandonades i en mal estat, recordança silenciosa d’allò que foren i ja no són. Tant de bo la cala no acabi de la mateixa manera.

Una mica de memòria
Al llarg del reportatge surten detalladament tractades les diferents problemàtiques entorn a Cala Varques. Però està bé fer-ne una mica de memòria, i resum. Si giram la vista quinze anys enrere, veurem que l’emblemàtica cala rebia més o manco les mateixes visites que reben avui les altres cales verges de Manacor. L’Ajuntament, en aquells anys, en va fer propaganda a la Fitur amb una fotografia de Cala Varques. Probablement allò va ser el punt d’inflexió cap a la massificació que pateix la platja avui. Segurament no és l’únic motiu, i n’hi hem d’afegir d’altres com la facilitat amb què corr la informació avui en dia, internet, les guies turístiques, el boca a boca, que ha existit sempre. Sigui com sigui la massificació de la cala i l’ocupació que en fan els estrangers priva els autòctons d’anar-hi, que per estar com estan a Cala Millor, prefereixen estalviar-se la caminada. La massificació du un altre problema que és el de l’aparcament. Durant molts anys la gent deixava els cotxes al llarg del camí, que n’arribava a ser ple fins a la carretera. Amb la prohibició d’aparcar al camí, es varen traslladar els cotxes i el problema a la carretera, cosa que suposa un perill important pel que fa als accidents de trànsit. Quan això encara no tenia cap solució real i definitiva s’hi ha sumat el tancament del camí públic, que arriba a l’arena, que han fet els propietaris. Pot ser per cridar l’atenció, pot ser per manifestar el seu malestar. O qui sap per què. Sigui com sigui el camí és públic.
Hi ha altres camins, per arribar a Cala Varques. Hi ha moltes coses per fer, per solucionar els problemes. Allò que falta és determinació, contundència. Hi ha més cales verges. Pensau, per un moment, que el problema s’estén. La corda, trencada de cop i per sempre més.

Back To Top
×Close search
Search