skip to Main Content

“Quan la cultura és viva, i la sents teva, hi pots fer tots els canvis que vulguis, precisament perquè és teva”

[pullquote] Josep Vicent Frechina (Massalfassar, 1966) és investigador de la cultura popular i coorinador de la revista Caramella. Va ser a Manacor la setmana passada per presentar un número dedicat a Mallorca. L’entrevistàrem
[/pullquote]

Què és Caramella?
Caramella és una revista semestral de cultura popular, que va néixer com a un projecte de tres associacions, una del País Valencià i dues del Principat de Catalunya, un moment en què hi havia molts de moviments al voltant de la cultura popular, hi havia una espècie de revifalla, allò que havia estat contra les cordes, reviscolava, i això passava arreu dels Països Catalans. D’això en fa vint anys. Hem tret 38 números, i el darrer està dedicat a la cultura popular a Mallorca.

Com pot aconseguir la gent la revista?
Per una banda a través de la subscripció, a la nostra web, www.revistacaramella.cat, hi ha la informació necessària per fer-se subscriptors, i si no a través dels punts de venda. A Mallorca la venem a quatre llibreries: Drac Màgic, Ramon Llull i Quart Creixent, de Palma; i Ramon Llull de Felanitx.

Com defineixes la cultura popular?
Per mi la cultura popular és la cultura que fa la gent, creada per la gent, horitzontal. Es crea, consumeix i gaudeix al mateix nivell, en igualtat de condicions. A vegades és difícil dir què és cultura popular i què no ho és, perquè la definició és ambigua. Però la diferència entre cultura popular i cultura de masses, és que la primera està produïda per la gent i la de masses està destinada a què la consumeixi la gent, però no produïda per ella. La cultura popular és una creació i una expressió col·lectiva. I com a expressió col·lectiva és una eina molt poderosa que sempre s’intenta tutelar, dirigir, instrumentalitzar…

I la cultura tradicional és el mateix? I el folklore?
La cultura tradicional és la cultura popular que s’ha transmès oralment per unes quantes generacions i hi ha la percepció que es projecta molt en el temps, que ve de lluny. És cultura popular que s’ha transmès. Folklore és això també, però ja no s’utilitza en aquest sentit. Ara quan parlam de folklore ens referim a una representació de la cultura popular. Mostram com era la cultura popular, ja no és una cultura viva, sinó una cultura representada. És quan la gent es posa un vestit de pagès per ballar, es disfressa de pagès, representa una cosa que passava fa molts d’anys, que ara ja no passa.
La cultura tradicional ha d’estar oberta als canvis, o ha de ser intocable?
La cultura tradicional, si és veritablement tradicional, està en permanent evolució, és una cultura dinàmica. El que passa és que a vegades deim tradicional a una cosa que ja no ho és. Perquè ho hem idealitzat, fixat, patrimonialitzat, però ja no és una cultura viva. La passam, però no la deixem respirar, la transmetem com qui transmet una mòmia. Això ja no és tradicional, si no evoluciona, és que no està viu. Si tu la vius com a teva, pots fer tots els canvis que vulguis, perquè és teva, teva i de la resta del col·lectiu, que en tot cas acceptarà els canvis o no. Però serà molt fàcil. Si els altres els accepten, s’instauraran, i si no, no.

La cultura popular va lligada a una determinada funcionalitat?
En la societat tradicional cap expressió cultural era gratuïta, tot el que es feia tenia un sentit, cada vegada hi havia en joc la supervivència del col·lectiu. En l’actualitat, ja no té una funció tan instrumental. Ara el glosador pot simplement amenitzar un sopar, ser una forma d’entreteniment autòctona, que la gent hi vagi perquè s’ho passa bé, o pel que té d’identitari. Perquè això sí, una de les principals funcions que té ara la cultura popular, sobretot per llengües minoritzades com la nostra, és ser un bastió de resistència davant la pressió colonitzadora. Tot i que quan la gaudim, no pensem en això.

Parlem de festes, a Mallorca han aparegut una sèrie de festes de nova creació que amb poc temps han crescut molt, què n’opines?
Crec que el fenomen del Much és molt significatiu i m’agradaria estudiar-lo més a fons. La meva sensació és que apareixen festes noves perquè les velles han quedat inoperatives, per mor de la tutela institucional excessiva. La festa, de sempre, ha jugat un paper de subversió i de trencament de l’ordre establert. Quan estan massa institucionalitzades i no permeten aquest caire transgressor, passa això, la gent en fa de noves per no estar sotmesa a cap regla ni tutela. Això és molt comú amb els Carnestoltes, que a molts de llocs han perdut la seva eficàcia. i se n’han d’inventar d’altres. En altres casos, si la festa és molt popular encara, i molt participativa, segueix sent operativa. És el que passa a molts llocs amb la festa de Sant Antoni. Es manté el sentit de festa col·lectiva, de celebració col·lectiva, és l’orgull del teu poble respecte els pobles del costat.

Moltes festes estan massificades…
La massificació és un perill, un perill de què la festa derivi cap a l’espectacle, perquè les masses gaudeixin de l’espectacle. Si la festa és massiva, la gent no hi pot participar tant. Per altra banda, la massificació corromp l’esperit de la festa, perquè fa que els seus protagonistes es puguin sentir incòmodes, fins i tot poden arribar a abandonar la festa. Hi ha una tendència a l’explotació turística i es perd la raó per la qual s’han fet turístiques. Si la gent hi va per viure una experiència autèntica, i es troba amb una cosa massificada, el motiu pel qual hi volia anar s’ha perdut.

Es pot combatre?
És molt difícil de combatre. Quan ja s’ha massificat és molt difícil de revertir. Per mi s’ha d’anar en cautela, que els participants es sentin representats per la festa, evitar promocions excessives, quan no tens garantit que puguis acollir els visitants. No hi ha problema que sigui molta gent si l’acte ho permet, per exemple al Camp Nou hi poden anar 100.000 persones i totes ho poden viure amb intensitat. El que és insostenible és que a un lloc on hi havia 200 persones, ara n’hi hagi 5000. La massificació també transforma la festa.

Què passa amb les festes de fora, com Halloween?
Això és la pressió colonitzadora, els mitjans de comunicació de masses exerceixen una pressió brutal sobre la cultura autòctona. A vegades és una pressió que es resol sumant, és a dir, s’incorpora sense desplaçar res i altres vegades, desplaça. Halloween és un cas evident de colonització cultural, primer ha entrat pel cinema, els mitjans de masses, i llavors l’escola. I ha desplaçat tota una sèrie de rituals vinculats a la festa de Tots Sants. Per això és necessari mantenir viva i forta la nostra cultura popular, per resistir aquesta pressió. Perquè com dèiem, a vegades poden conviure, però altres és una substitució, que arriba i s’endú el que hi havia, per sempre més.

Podem lluitar contra això?
Com a programa, no. Hem de procurar que la base sigui sòlida per resistir la pressió. Difondre les nostres expressions culturals, fomentar-les, cuidar-les, fer-les arribar per transmissió. I que no hagi de ser l’escola que les mantengui, sinó que sigui l’àmbit familiar, els amics… Però és l’única forma, tenir una base sòlida. I no la tenim perquè el país està molt segmentat culturalment. A les Illes o al País Valencià no podem dir que hi hagi un sol poble. És molt diferent la cultura que consumeixen els catalanoparlants que els castellanoparlants. La segmentació també fa difícil la resistència.

Parlem del paper de la dona a les festes. A Manacor fa pocs anys que surt una colla de Dimònies per reivindicar la participació de la dona a la festa…
En general la dona tenia molt poca veu pública en la societat tradicional. En canvi, veu privada sí que en tenia, per exemple ha estat la gran custòdia i transmissora del cançoner. Això fa que la seva aparició en festes sigui limitada i en papers secundaris o subalterns. Encara hi és aquest desplaçament, però jo crec que ara hi ha un canvi social profund que serà definitiu. Per exemple, la Muixeranga d’Algemesí era només masculina. Intentaren entrar les dones i no va ser possible. Aleshores feren una segona colla, mixta. Al cap dels anys la vella Muixeranga també és mixta. Jo crec que és bo que hi hagi el conflicte, encara que després es resolgui d’una manera o d’una altra, perquè posa damunt la taula una problemàtica, que la dona està desplaçada dels papers protagonistes. És bo que hi hagi gent que qüestioni el sistema i el desafii. De la mateixa manera, ara, s’ha presentat un xic que vol ser Reina de les festes, això ha tengut la seva controvèrsia, però està bé que algú generi el conflicte, que se’n parle.

Back To Top
×Close search
Search