skip to Main Content

Damunt un foc apagat se n’encén sempre un de nou

Davant cal Baciner no hi ha tanta gent. Venint de la Verònica, les filades de personetes uniformades de negre se succeeixen, però sense fer llarg. Es coneix que la festa és entre setmana. I també que molts trien l’Ajuntament com a indret de l’esclafit.

D’un cantó a l’altre els joves ja es glosen. Cançó de picat abans d’encetar. Ninetes púbers canten amb veu càndida, sense música, el “para lloves”, i “el trenta-u”, i el “va per mar”. Canten de pens, gairebé d’esma. De sobte un fort espetec. Un altre. I un tercer coet! Crits. S’obren les persianes del sòtil on només pocs dies després romandran eixuts al sol els vestits dels dimonis fins l’any que ve. Caramels de l’Hiper, persianes obertes de pinte en ample, potser per única vegada en tot l’any i surten dimonions, baciner, i el dimoni gros amb la reverència habitual per no ferir el sòcol amb les banyes.

El darrer, per una vorera, Toni Juan, l’amo en Toni Aleix, el baciner vell, història viva de la festa. Els ulls encesos d’emoció el delaten.

“No en tireu pus”, diu Mateu Aleix, en referència a l’allau de caramels que podrien posar en dificultats els dimonis sobre la “pista de ball”. Hi faran dos balls i caminaran, amb ales als peus, carrer de la Verònica amunt.

A l’Ajuntament l’eufòria es desferma en veure arribar els primers membres de la comitiva dimonial, anunciats per algun company de la premsa que arriba a l’avançada. “Amples!”, criden, i el rotlo queda fet. Hi accedeixen tots, però un dimonió queda enconcat a mitjan camí, potser davant el convent. Sebastià Riera Pocoví s’endinsa enmig de les voraces formigues negres i el rescata, a braçades.

No hi ha pissarra, enguany. Però les senyes persisteixen. “Vilans!”. I canten “Vilans”. Dos ballets més i per amunt cap a la sala. Els hi espera, radiant, la batlessa Catalina Riera: el seu primer Sant Antoni com a primera vara. El so apagat de les cordes dels sonadors dins la Sala és devorat per la força del cor popular al carrer, que, insaciable, no s’atura de cantar. “Botelleta!”.

Vénen ara els carrers del centre. Estibats. Bellíssims. Al carrer Major, un estol de mares joves i elegants guaita des d’un balcó senyorial. Més endavant, cal Capità Jaume, ballada persistent, i ca na Pereta. Abans, aturada obligada a un nou enclavament des de l’any passat. Toni Lluís Reyes i Sa Mesura ofereixen una ballada saborosa i dramatúrgica. Can Llorenç i na Montse, carismàtica ballada al carrer del Príncep i avantsala del carrer més emmurtat de Manacor, el vetust carrer de n’Olesa, on els verds de les palmes i la murta s’entremesclen amb els ocres cansats dels segles. Ballen davant un llaç de flors grogues, els dimonis, potser aliens al clam per la llibertat dels presos polítics.

Vendrà Can Patxó, on la gent espera els dimonis sempre cantant. I els carrers amples de sa Torre i la residència, entranyable pou de memòria que no vol eixugar-se. Fosqueja. El Porrón. I Can Lliro. La cruïlla del carrer de Ciutat més emblemàtica acull centenars de persones, un miler, potser? Des del segon pis de damunt Can Garanya, una enorme senyera es despenja. El dimoni local, el Dimolliro, surt a ballar amb els titulars del poble, amb un llaç groc a la banya esquerra.

Alguns crits d’independència, que no són seguits per la multitud.

Poc més hi ballaran, perquè sempre frisen. El carro de la Colcada els espera. “Tenemos que ir detrás de la Carroza”, indica algú de protocol a la consellera de Salut Patricia Gómez, que, tota mudada, s’encamina cap a la posició de les autoritats. Les caixes marquen el ritme, els muls elegantíssims comencen el trot. La multitud segueix el carro de flors i murta. Amparito Roca ressona dins el carrer Major. La sensació de massificació s’intensifica. Sa Bassa estibada. Renou. Xerratòrum. Els dimonis, oh pecat, entren a la rectoria a sopar. Ho voldrà el rector nou, l’any que ve? La banda, enmig de gran estruend popular, accedeix a l’esgésia gran pel portal major. Sereníssim, mossèn Andreu Genovart demana silenci i mesura. És correspost. El director musical de les completes, Xavier Gelabert, roman amb el braç a l’aire. I dóna entrada a l’orgue. Hi ha una remor que se sent constantment, però molt fluixa. Segons abans de sonar les darreres notes del cant litúrgic, la marabunta s’excita, s’alça, crida. La banda es col·loca i Eduard Bernabéu fa la braçada més transcendent de l’any. Son els goigs. És la rialla i el plany. “Joder, tío, un any esperant per veure això, i ja hi som”, diu un jovenet a un altre.

“De tot perill, guardau-nos!”, i venga papers a l’aire dins l’església!

A la plaça de la rectoria ja no hi poden donar coca com antany. Ni tots els forns de Mallorca abastarien pastar tanta farina. La banda espera sonant Camilo Sesto. El president del Patronat buida un bidó de gasoil damunt el fogueró, que pren com caramutxa al dictat dels dimonis. I esclata la banda, i esclata el poble.

Tothom a torrar, per esperar els dimonis o encalçar-los. Serà un desfer calça arreu pels foguerons del poble. En trobaran de buits, i en trobaran de plens. Però tenen una peça segura, indispensable, indescriptible: el molí dels Tastavins. Enclastrats en mig dels maresos moliners i molinats, els santantoniers esclaten de joia i es neguen a seguir la xaranga de la banda. Volen cantar, i canten. Rom cremat. Botelleta! Passarà! Quadrilla!

Resta només la Concòrdia, la vella plaça fartaritxola, i la casa pairal dels Pasturetes, amb els millors panets de trempó del món. Bona nit, diuen.

Mentrestant, damunt un tió que no s’ha encès, una al·lota conversa per telèfon amb l’estimat i pensa que sempre, sempre, sempre, damunt un foc apagat se n’encèn un altre. O això sol passar sempre a Manacor.

Back To Top
×Close search
Search