skip to Main Content

“Deien que si t’havien posat mal bocí dins el menjar i el prenies amb la mà esquerra, el mal bocí no et feia res”

Per Rafel Perelló

Un dels rituals de la pagesia era enterrar un llagost. També es feia a Manacor?
Sí. Agafaven un llagost i amb una bocinada li llevaven el cap, de viu en viu. Llavors l’enterraven dins un sementer i deien que el cap d’un parell de dies plovia…

Una altra acció sorprenent era agafar aliments amb la mà esquerra. Ho féreu, vós?
Pardals!, això ho fèiem quan anàvem a ca uns externs, fèiem aquesta tramoia. Llavors deien que si t’havien posat mal bocí dins el menjar i el prenies amb la mà esquerra, el mal bocí no et feia res. Ma mare ens deia “si anau a ca d’altri i vos donen qualque cosa per menjar, no l’agafeu, i si l’agafau l’heu de prendre amb la mà esquerra, pensau-hi!”…

Per què molts de pagesos començaven a segar les faves únicament en divendres?
Perquè era un bon signe per segar les faves, perquè si les segaven en divendres no corcaven. Això es deia “prendre el signe”. Prenien el signe de segar les faves, bastava segar un redol, bastava fer una gavella i ja havies posat el signe.

Em podeu dir un altre exemple de “prendre el signe”?
El dia del dijous bo d’Inca, abans de rompre el dia tothom era en el sementer per sembrar el blat perquè si el sembraven aquest dia no li pegava negrelló. Hi havia una cançó que deia: Per Sant Martí, es blat mi (mill) / pes dijous bo, es blat bo / per Sant Andreu sembra es blat teu / que jo ja he sembrat es meu… llavors n’hi havia de sabuts que sabien mirar en “Pixolives” si havien de llaurar o sembrar o mirar si havia de ploure.

Qui era en “Pixolives”?
“En Pixolives” li deien a aquell esquelet que sortia en el “parenòstic”, aquell esquelet que duia posats els signes i els planetes. A Manacor li deien “en Pixolives” i per altres pobles li deien “en Torrapipes”…

S’atorgava a certes ovelles o xots el poder de protegir la guarda…
Se deien “ovelles paues” perquè havien nascut dins la vuitada de Sant Pau. Si el pastor trobava una ovella minva, que estava afollada de braguer perquè una serp o un calapot li havia xuclat la llet, posaven una “ovella paua” i les serps no s’hi acostaven… Un pic vaig veure que l’ovella “paua” s’ajeia en terra i tot l’escabotell d’ovelles l’enrevoltaven, això vist meu, ningú em pot fer el quantra… jo hi vaig néixer, dins la vuitada de Sant Pau.

I teniu qualque virtut per haver nascut dins la vuitada de Sant Pau?
Si em mossega un animal, la ferida no em pren malament. A la Teulada (Santa Margalida) vaig estar llogat per pastor. Un vespre vaig sentir un terrabastall!, varen comparèixer cans dins el sestador, peg bot del llit, crit el pareller major, pegam llongo, entram dins el sestador, un ca s’acanyissa i m’enverga mossegada i venga rajar sang, vadéu sagrat!. Vaig anar embenat dos mesos però la ferida no em va pendre malament perquè vaig néixer dins la vuitada de Sant Pau…

Alguns curanders feien nuus a un cordill per curar persones o animals…
Ho vaig tocar amb les mans! Ara m’heu d’escoltar bé: teníem una egua que estava per menar, tenia molt de mal de ventre. Va venir na Maria “Espessa”, que era de Son Macià, sabia fer córrer el mal. Arriba, diu “uep! i aquesta egua està molt ofesa, farà envant a pollinar”. Es treu un fil i va començar a fer nuus, movia els morros, xerrucava, com si resàs, feia nuus i els posava damunt l’egua i daça que venga, venga que daça. Assuixí diu “ja és nostra” i l’egua es va calmar…

Què era “sa desbaratada de Sant Jaume”?
Un temps deien que si tronava per Sant Jaume, l’anyada seria bona, se deia “sa desbaratada de Sant Jaume”. Llavors les miraven molt a n’els sants. Deien que si sembraven una figuera per Sant Joan o Sant Josep i li tenien esment, pujava més poderosa que les altres…

Parlem de coses de cada dia. Com era la vostra vida de nin de la pagesia?
En aquell temps nostre, als al·lots ens duien per la retxa. De ben petits ja estàvem a l’estaqueta i avui en dia, als al·lots d’ara tot els fa ballera. De nin ja tocava (dirigia les bísties) a l’era i quan vaig ésser un poc més garrut ja llaurava. Quan va acabar la guerra jo era un nin, per tot hi havia fam, tothom es va haver de deixondir, ja ho diuen, “qui espera pa d’altri no el menja blan ni florit”… en aquells temps fora vila duia la doma i podies viure, llavors tot era feina, en temps de messes teníem el temps tatxat però podies viure i ara se’n riuen del pagès amb un bon sol…

El clivell social entre els senyors propietaris de possessió i els pagesos era abismal…
Bono! Vaig estar llogat a Binicaüllet (Santa Margalida). Al senyor li deien “Llovís” (sic). Per saludar el senyor ens llevàvem el capell i féiem una mica de capada. “Vostè tengui, don “Llovís” (sic), i va bé?” “Sí, monet, i a on menes les bísties”? “Jesús!, les volia dur a pasturar a tal banda o a tal altra”… Hi va haver senyors que eren uns mans foradades, se varen estirar més que el llençol i varen començar a vendre finques…

Eren marginats els pagesos?
Rebatualmón, fillet! Jo, dins Manacor he vist apedregar foravilers per riure… Els pagesos, de tot d’una envestien amb tot el que podien, feien escarades per altri o prenien rotes i a poc a poc, tira-tira anaven comprant terra i agafant la roda grossa, eh!, i n’hi havia que traginaven tabac de “contrabàndol” (sic) per avançar un duro…

I vós, hi anareu a traginar saques de tabac de contraban?
A cala Varques. Qualque vespre érem una gernació. Guanyàvem deu duros i una pastilla de tabac per hom. Si traginàvem arròs ens donaven un quilo d’arròs. Duiem el “contrabàndol” (sic) al camió que esperava a Son Fortesa. N’hi havia un que li deien “sa guia”, aquest anava davant i donava camí. Si la cosa s’embrutava, deixàvem el tabac per dins qualque enforinyall i tothom espargia…

Us varen detenir alguna vegada traginant tabac?
Un pic ens varen aglapir perquè un babau va anar a cuar a la guàrdia civil d’Inca, però no ens varen fer res, els grossos untaven les corrioles… Meam, jove, ara t’he de demanar una cosa.

Demanau el que vulgueu.
Tu, de quines egos vens?

Som manacorí, el meu nom és Rafel…

Back To Top
×Close search
Search