skip to Main Content

“Del pati de la Puresa vèiem l’aigua de la torrentada que se’n duia porcs pel carrer de Sant Jeroni”

Per Rafel Perelló

Què era “robar una dona”?
“Han robat una dona” ho deien quan una al·lota i l’estimat se n’anaven de ca seva per anar a viure plegats, sense el consentiment dels pares. L’al·lota li deia a l’estimat “Ep!, tal dia i a tal hora me véns a cercar”, i fugia de ca seva. Pensa tu, llavors!, a l’instant tot Manacor era un xerrim. Deien “i que no ho sabeu?, i han robat na Fulana!”, “animalada!”…

Què era “anar a fer renou als viudos”?
Jo ja era granada i encara hi vaig anar. En el meu temps estava molt mal vist que els viudos es tornassin casar i per això es casaven abans de sortir el sol, però tanmateix tothom se’n temia i el vespre ja em tens aquell remolí de gent davant cals viudos amb casseroles i perols i feien sonar corns i s’alçava un renou de mil dimonis. Els noviis sortien, donaven un poc de suc, mistela o això, i quan havien brufat els noviis, cadascú se’n tornava a ca seva…

L’homosexualitat estava prohibida.
Mirau com era llavors, que les autoritats feien depilar una cella o rapar el cap als homosexuals. Adesiara veies qualque home amb un esparadrap a una cella. També els feien arreglar camins i això…

Recordau alguna superstició referida a la dona embarassada?
Les embarassades no emblanquinaven perquè es deia que l’infant naixeria amb els ulls girats, llavors duien aquestes virolles!… Les dones, quan xerraven del seu embaràs xerraven petit, ho duien com a mig d’amagat, si hi havia al.lots s’aturaven de xerrar, deien “hi ha paper blanc” i els marxaven, “au, monets, anau a jugar defora!”…

Què significa aquesta expressió que heu dit, “hi ha paper blanc”?
Era com que dir “anau vius que hi ha infants que escolten o que miren”. Una comparança: si ara feien gloses un poc coentetes i compareixien infants, deien “vius, que hi ha paper blanc!”. També deien “hi ha ulls petits !”…

Veiéreu l’aurora boreal que es va poder comtemplar a Manacor el febrer de 1937?
Sí. Me’n record ben bé d’aquells colors que feia. Passava gent per la Moladora molt espantada, deien “això és la fí del món!”, n’hi havia que resaven i tot…

En dies de tempesta, molts posaven una granera vora la porta d’entrada…
Posaven la granera girada amb la rama per amunt perquè deien que així els llamps no entraven… llavors plovia més, quan jo era nina hi va haver una torrentada que va fer matx…

A quin any va tenir lloc aquesta torrentada?
Degué ésser l’any trenta-u o dos o trenta-tres, ara xerr de pens. Érem a costura a la Puresa, es va posar un gruix d’aigua que no era creguedor. De damunt la crosta que fa el pati véierem l’aigua que se’n duia porcs pel carrer de Sant Jeroni. Quan l’aigua va minvar, don Lluís Ladaria, que era un metge que duia les seves nines a la Puresa, va venir amb la galera de visitar els malalts, va atravessar el torrent amb els cavalls i va omplir la galera de nines per dur-les a l’altra banda. Era un encant de sucre don Lluís!…

Per què es deia que el dissabte era el millor dia per a morir?
Perquè llavors es deia que si morien en dissabte anaven rectes cap al cel, sense passar pel purgatori…

En sembrar una planta s’invocava a Déu.
Quan sembraven una planta o un arbre, encara que fos un cossiol, deien “jo te fic i Déu t’aferr”…

Abans ningú es drogava.
Només se drogava qualque senyor. La morfina era la droga dels senyors. En el Port, la meva padrina no ens deixava anar descalços a l’estiu perquè tenguérem una veïnada botifarra que prenia morfina i tirava les xeringues per terra…

Treure sang a una persona com a remei curatiu era cosa habitual…
Sí, això un temps anava en dansa. Ma mare era jovençana, jo encara no era en el món, ma mare esperava la germana major l’any del grip (l’any 1918) i a ella se li va aferrar el grip. Va estar molt xereca i per paga va perdre el caminar. Sabeu com va treure faves d’olla?; idò quan ja no sabien què havien de fer, va venir un manescal que la va sagnar i es va salvar…

Vós teníeu una botiga on veníeu aliments que a Manacor ja no es consumeixen…
Em recorda dels coixins imperials, eren aferra-pilla!, eren molts típics de Manacor. Eren unes coquetes llargueres, estufades, les ensucràvem, estaven fetes de pasta de coqueta, les mullaven dins la llet… la nostra botiga estava en el carrer de Francesc Gomila. Si voleu saber coses antigues vos diré que les beneïdes passaven per aquest carrer…

Al carrer de Francesc Gomila també hi havia l’hotel Felip, on ara hi ha el número 16.
Sí. Un temps hi havia l’hotel Felip del Port i l’hotel Felip de Manacor. Jo l’he vist ple de metralladores. En temps del moviment s’hi hostatjava el cap de la polícia de Palma que venia a Manacor a firmar sentències i nosaltres xerràrem amb ell perquè vàrem haver d’anar a mostrar cara per mon pare.

Què va passar?
Varen agafar mon pare. Primer el dugueren a l’hotel Felip i llavors el tancaren. Mon pare no havia fet res. Duia un parell de negocis i es veu que n’hi havia d’envejosos que li volien mal. Va venir la policia de Palma i cercaren si teníem una emissora amagada, miraren per la traginada i tot, ara figura’t! Li confiscaren tot i el dugueren a l’hotel Felip. Ma mare va dir “anau a veure a on se l’enduen!”

Hi anàreu?
El vespre, quan el cap de la policia hi va anar a sopar, el vàrem escometre i li contàrem la feta. El cap va dir que a Manacor no tenia hora segura. Va dir “que se l’en menin a Palma i foris!”. Va estar en els Caputxins. Li va fer un salvoconducte que si el detenien s’havia de presentar a la comissaria cada dia…

Ho deguéreu passar malament…
Vos dic que vàrem córrer les completes en temps del moviment!

Back To Top
×Close search
Search