skip to Main Content

Del romanticisme a la modernitat: dos concerts a l’Auditori de Manacor

Tres compositors romàntics han estat protagonistes els darrers dies de la programació de l’Auditori de Manacor: Dvorak, Schumann i Schubert. Els dos primers autors interpretats per l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears al concert de dia 19, i el darrer, Schubert, protagonista del concert de Studium Aureum el dia 21 de febrer.

Tots tres tenen personalitats molt diferents i marcades, representant diferents moments d’un període fecund i  fonamental dins la història de la música, des del tall clàssic però expressió inequívocament romàntica de Schubert a l’elaboració harmònica i melòdica perfeccionista de Schumann. Tan Dvorak com Schubert són compositors extraordinàriament dotats per a la creació melòdica, amb moments musicals recordats per molts de melòmans. Schumann no queda al darrere, però atreu d’ell sobretot els poderosos fonaments harmònics sobre els que basa la seva producció.

Enmig de tots ells, l’OSIB presentà també una obra del manacorí Xavier Gelabert. El contrast fou evident, i qui esperava trobar una exposició, un pont modulatori i una reexposició (termes familiars per als amants de la música clàssica) va quedar ben fotut. El Gelabert de fa vuit anys, com comenta ell a les notes al programa, no és el d’ara. Afegim que era més incòmode, més punyent i més inconvenient que el d’ara. Així i tot, si al concert s’haguessin projectat imatges d’una dona jove penjada (la Cordèlia del rei Lear), amb imatges de la seva expressió, de la seva soledat irreversible i irreparable, molts haguessin entès perfectament el missatge. Les orelles són un òrgan que s’entrena, i intentar entendre és sempre un esforç per a una generació pujada sobretot amb imatges. Pot ser l’obra de Gelabert seria plenament acceptada formant part d’una pel·lícula, com a banda sonora que acompanya la mort d’una protagonista molt jove. Però si les orelles estan entrenades, les imatges sobren.

Del concert de l’OSIB meravellà el domini del jove violoncel·lista Stadler. Membre d’un selecte club de virtuosos actuals, criats de manera encertada en tots els recursos tècnics, tots ells dominen l’escena. Un pensa que solament es pot esperar el pas del temps, i que la maduresa que els anys aporten sigui reflectida sobre les seves interpretacions, que així s’acostaran al mestratge més absolut. Ja són perfectes, pot ser ens queden els matisos d’haver viscut més i reflectir les vivències personals sobre la música. I aquest és el punt en el que també es troba l’Orquestra de les Illes: després d’uns temps molts durs, ara una nova orquestra comença a néixer.

Correctes, professionals, atents, disposats a tocar i gaudir de la música. Falta el puntet de la maduresa, falta un segell personal que els doni l’excel·lència que ja comencen a mostrar. Són valents, han iniciat un camí que els porta també a la música contemporània… Manca treballar de manera seriosa un so propi, un repertori variat i que mostri el que són capaços de fer. Sols un puntet més i ja hi seran, però cal seguir el camí correcte.

Es comença també a notar que Manacor, poc a poc, respon a la temporada musical que el Teatre ha engegat. L’Auditori (amb aquests concerts veiem que sí era necessària la seva construcció) es va omplint poc a poc de més públic local, dels que són capaços de ser fidels a una programació musical com ho són a la temporada del teatre. De mica en mica la generació amant del Quaquín i de la sarsuela comença a ser substituïda per un públic més obert a noves ofertes (com és el cas de Studium Aureum i la seva recreació de les Schubertíades). Irònicament, Xavier Gelabert també forma part d’aquesta generació “Quaquinera”, n’ha dirigit una excel·lent versió.

Però no era l’únic músic manacorí present, Andreu Riera fou el pianista que acompanyà a Studium Aureum, algunes peces com a solista, algunes formant part dels dos trios programats. I és en aquests darrers on demostrà el seu domini del repertori de cambra: equilibri, expressivitat justa, tècnica al servei del conjunt. Riera és un bon pianista (sens dubte), però un excel·lent pianista cambrístic, cosa no tan habitual com podem pensar.

Back To Top
×Close search
Search