skip to Main Content
“D’entrada Sembla Una Comèdia Però A Poc A Poc Va Indagant En Un Món Més Fosc De L’ésser Humà”

“D’entrada sembla una comèdia però a poc a poc va indagant en un món més fosc de l’ésser humà”

Ivan Benet (Vic, 1976) és actor i actualmentcombina el rodatge de la sèrie “Antidisturbios” que s’estrenarà l’any vinent amb la gira de “L’habitació del costat”, que visitarà Manacor aquest cap de setmana. Parlam amb ell sobre l’espectacle que protagonitza juntament amb Carolta Olzina, sota la direcció de Julio Manrique.

Fotos: Felipe Mena

De què va “L’habitació del costat”? Què es trobarà el públic que assisteixi a l’espectacle?
Es trobarà una peça escrita per la Sarah Ruhl que està ambientada a l’època en què Edison va inventar la bombeta. Sobre l’escenari es pot veure una casa dividida en dos espais: una sala i una habitació on el doctor Givings, el personatge que jo interpreto, fa el tractament a les seves pacients. El doctor Givings és un ginecòleg que investiga amb l’electricitat i veu que aplicant a les seves pacients un instrument que ell ha inventat i que vibra a la zona genital, pot tractar molt millor una malaltia que en aquella època es deia histèria. El que fa és generar un orgasme que les calma i les tranquil·litza i fa que no estiguin tan histèriques.

Parla de la invenció del vibrador però va més enllà?
Sí. Aquest plantejament tan cru és el que l’autora utilitza per explicar diverses coses: la repressió suxual de l’època, el poc coneixement del sexe femení i el cos de la dona. En aquesta casa, a part del doctor hi ha la seva dona, la senyora Givings, que és una dona que acaba de tenir una filla i no té llet i té el problema de com alletar la criatura. El doctor, que és un home de ciència i aparentment fred, considera que no hi ha cap problema en què sigui una dida negra qui alleti la seva filla, tot i els prejudicis socials que això comportava en aquella època i que la seva dona no ho acabi de veure clar perquè hem de pensar que l’obra ens situa en plena època de l’abolicionisme i els esclaus…

I hi ha alguna pacient?
Sí, la senyora Daldry, una dona que té molts problemes psicològics i psiquiàtrics i no sap que li passa. El doctor li aplica aquest instrument i cada vegada es va sentint millor, fins al punt que acaba amb ganes de tractar-se cada mes, creant com una espècie d’addicció a l’aparell. Per ella és tot un món nou de sensacions que mai ha experimentat amb el seu home i això genera una revolució femenina dins de l’obra, un autoconeixement i en certa manera que les dones s’apoderin. Tot plegat és un còctel i van apareixent altres personatges com un pintor que està molt deprimit i que té problemes de visió i a qui el doctor li aplica aquest instrument.

I quin missatge es transmet, finalment?
És un al·legat al món del mirar-se als ulls i que les parelles siguin de la formula que siguin, es prestin més atenció i es comuniquin. El doctor en realitat és un addicte a la feina i paradoxalment inventa un aparell que serveix per alliberar moltes tensions de moltes dones mentre que la seva Givings reclama la seva atenció i li demana que es dediqui a estimar-la. A més, la trama de la dida negra, que és una dona que ha perdut una filla i per això té llet… És una obra que d’entrada sembla una comèdia però a poc a poc va entrant en un món més fosc de l’ésser humà i també té una reivindicació feminista darrere: són les dones les que realment coneixen el seu propi cos. Aquest missatge es veu molt amb l’ajudant del doctor que interpreta Màrcia Cisteró, una dona molt sàvia amb una gran capacitat d’empatia però que sempre queda en un segon pla.

Tot plegat tracta el tema de la sexualitat, una qüestió que avui en dia és encara una mica tabú, no?
Sí. De fet, la gràcia de l’obra és que l’autora l’ambientés en la segona meitat del segle XVIII. Tu veus una comèdia d’època, els aparells rudimentaris, el llenguatge de l’època… Però en el fons es tracta d’una autora que és contemporània i ens parla de les relacions que vivim avui dia i de com, encara amb el sexe, hi ha un tabú. L’obra té aquest punt pudorós de què el doctor, amb tota la seva parsimònia i tècnica, apliqui un vibrador a una dona i no passi res. El públic queda trasbalsat perquè es demana si realment estem tan lluny de tot això. Els metges que investigaven antigament sobre això eren homes però avui en dia, encara moltes decisions que es prenen, encara són masculines. Per exemple, sense anar més lluny, els jutges de la manada.

Com ha estat la feina amb Manrique?
Tinc la sort d’haver fet unes quantes obres amb ell i sempre treballem molt bé. Ell és director molt minuciós, és molt picapedrer i pencaire. És molt interessant treballar amb ell perquè sempre t’exigeix una mica més. Aquesta vegada tenia ganes de llançar-se amb la comèdia, fer alguna peça amb un toc divertit.

I el procés creatiu?
Primer ens vam documentar i vam debatre molt sobre el concepte de la histèria. Avui en dia és un concepte pejoratiu però en aquella època era una paraula per definir una malaltia psiquiàtrica. Etimològicament vol dir inflamació de l’úter i aquest punt de partida ja dóna aquesta visió heteropatriarcal: científics homes que explicaven d’una manera freda i distant quelcom que forma part del cicle de la vida d’una dona. Aquest procés també ens ha servit per anar coneixent tot l’equip, perquè hi havia gent amb qui no havíem treballat abans. Està sent una feina molt gratificant.

L’escenografia crida l’atenció. Quin paper hi juga?
Tant l’escenografia com el vestuari donen la sensació a l’espectador que està mirant una fotografia antiga. També es juga amb la llum elèctrica i hi ha la sensació de combinar la llum i la foscor i això fa que l’espectador entengui molt bé la metàfora: estem observant les nostres àvies i quina època els va tocar viure.

Vols afegir alguna cosa?
Que com sempre em ve molt de gust venir a Manacor.

Back To Top
×Close search
Search