Deu anys de referencialitat i somriures

L’antropòleg Marcel Pich analitza en aquest article el paper dels Xítxeros amb Empenta com a exemple d’organització juvenil

Una dècada dóna per a moltes petites revolucions. I Xítxeros amb Empenta és un agent social que en genera. Fins i tot més enllà de l’agenda d’actes propis que ens han ofert aquests darrers deu anys, la importància del col·lectiu la trobam en com és capaç d’intervenir en la seva societat i sacsejar-la. De les dinàmiques que generen, de la implicació dels seus membres, acaben sorgint més i més projectes de i per a Manacor. Xítxeros ha estat i és una llavors de present i de futur. És una eina de difusió cultural, de denúncia social i política, d’empoderament ciutadà i d’aprenentatge juvenil. Clar que si miram la vivor associativa, cultural i reivindicativa de Manacor, entendrem quin és el bressol de tot això.
En els darrers deu anys hem vist néixer i morir molts col·lectius juvenils a Mallorca. Segurament la manca de referents adults o el desplaçament a Barcelona per estudiar són factors que desequilibren aquestes entitats. Però la joventut ja els té aquests vaivens i, en tot cas, Xítxeros han sabut trobar relleu. I a cada nova fornada, noves idees, nous projectes i molt d’exemple per a l’entorn. En aquest sentit, esdevenen un referent moral i associatiu no només per a molts joves manacorins inquiets sinó també per a la resta de l’illa. Xítxeros és més que una sectorial juvenil; els més grans tenen molt a aprendre de l’experiència que suposa. És potser en els segments de joves on trobam més eficàcia, transversalitat i convivència en l’acció. Unitat en la defensa de la terra, la promoció i estima de la llengua, la reivindicació de la memòria històrica local o la lluita feminista atorguen a Xítxeros una referencialitat en termes de comunitat que no s’ha de menystenir gens. Més enllà, participar d’una entitat així és una autèntica escola de formació, imprescindible per a tot aquell que es vulgui seguir dedicant a l’activisme o l’aspre món de les lluites polítiques i socials.
Si he de destacar tres coses de la praxi de Xítxeros aquestes són, en primer lloc, l’assemblearisme, que ens apropa a una cultura de convivència i respecte. En segon lloc una comunicació i discurs alegres, en positiu, sense dogmatismes, amb un llenguatge entenedor i persuasiu. Entre d’altres, el col·lectiu ha sabut ressituar i contribuir que Guillem d’Efak esdevingui un símbol actual; ha fomentat la participació ciutadana i la música en català amb els ja clàssics Correbars o també ha denunciat, de forma didàctica, l’especulació urbanística al municipi. Tot sempre amb bon humor però contundència. En tercer lloc el que vull assenyalar és que, tot i tenir un marc d’acció ben delimitat i una praxis adequada a aquest àmbit -Manacor-, el missatge resulta referent per molt jovent mallorquí que vol organitzar-se en els seus respectius municipis. També hauria de ser-ho per bastir projectes associatius, socials i fins i tot polítics més amplis i del món adult. Com pot ser que els joves guanyin els adults en aquest sentit? Necessitam, pens, més Xítxeros en altres esferes de la nostra societat. Està demostrat que el model funciona i que l’impacte és positiu. Sigui com sigui, enhorabona per aquest primer desè aniversari i per moltes dècades més de festa i lluita!

Marcel Pich