skip to Main Content

“Cada dia tornàvem amb dos o tres mil quilos de peix”

[pullquote] Entr al bar Eolo del Port. Un casino de nom mariner. Els homes juguen a cartes, tres taulades. A la primera, s’ho mira l’amo en Pedro Fai, Pedro Bonet Sitges (Porto Cristo, 1923) el darrer membre viu de la seva generació dins la nissaga dels Pastes, indispensable per comprendre la idiosincràsia portenya. “Tu ets en Toni?”. Li responc que sí i m’acompanya a una taula del segon aiguavés. “Jo prendré una mistela, tu què vols? Està tot pagat, eh?”. I deman per a mi, també, una misteleta per encetar la conversa.
[/pullquote]

Vós teniu molts d’anys…
Sí. Vaig néixer l’any 1923. I vaig fer d’al·lot de barca dels catorze anys fins als vint-i-dos. Jo venc dels Pastes, que també són els de l’hotel Perelló. La madona de l’Hotel Perelló era germana de mon pare. I també hi ha els de l’Estanc, que també són Pastes.

Què feia, un al·lot de barca?
Dins la barca era l’encarregat de fer la bastina, això volia dir que havia de fer les rajades netes, per exemple. I en arribar a terra havia d’anar a la botiga a cercar la compra per fer el dinar.

Dinàveu al moll, amb la barca amarrada?
Sí. Tiraven les xarxes i l’armador adobava els bous. A les vuit i mitja nou del dematí ja dinàvem. Pensa que tota la nit fèiem feina. Amb mon pare agafàvem molt de peix, tornàvem cada dia amb dos o tres mil quilos de peix, però cada dia, eh? Cada dia fèiem arròs i peix bullit. I triàvem el peix millor que hi havia, com se suposa. Solíem tenir una tortuga fermada al moll i si feia mal temps, feiem un aguiat de tortuga amb faves tendres. I agradava molt!

Quin peix pescàveu, sobretot?
Alatxa, sardina, sorell, bisos… Dúiem una xarxa que feia cent metres de llarg, li donàvem forma de pop i tancàvem el peix dedins. Per fer-lo venir li fèiem llum amb un llum de Petromax.

On era la vostra pesquera?
Davant na Morlanda, a trenta-una braces d’aigua. En veure el far de Capdepera tiràvem les xarxes i a la mitja hora fèiem el vol per tancara la xarxa. Érem sis a bord, amb unes corrioles tancàvem la xarxa de baix.

Quina barca dúieu?
El Sant Bartomeu, un llaüt de 45 pams, que venia ple de peix cap al moll. No veien res de fusta, tot estava tapat de peix.

Avui això no deu passar.
Com ha de passar, si no hi ha mariners! Al port no hi ha cap mariner. Antigament érem sis o set mariners que ens fèiem la vida al port. En aquell temps només hi havia la mar, l’hostaleria, amb l’Hotel Felip i el Perelló, i les coves, que són el que ha donat vida al Port. Hi havia picapedrers i un sabater. Només hi havia tres botigues: Can Nadal, Can Santeno i Ca la Catalaneta. Venien l’arròs dins un sac al portal.

I els foravilers?
Me’n record que venien a missa amb espardenyes i en esser al portal se les llevaven i es posaven les sabates.

Com es deien aquelles primeres barques del bou del Port?
Hi havia el Ciutat de Manacor i el Porto Cristo: varen ser les primeres de Mallorca que posaren motor d’arrossegament de trenta-cinc cavalls. Eren barques del bou del conco Mosset, que li deia jo. Després hi hagué la Rafelet, que venia de Capdepera, i la Carmencita, que era dels Baltasans.

Abans del motor no es devia fer la pesca al bou…
No, les barques anaven a vela, i es deia anar a la vaca, perquè eren dues que amb molt de vent eixamplaven el bou, perquè una tota sola no podia. Aquesta és la pesca més antiga.

Quin peix és el bo?
Es parla molt del moll, però un llenguado bo li passa davant de la meitat. També hi ha l’anfós, la sirviola, el cap-roig o fins i tot l’escórpora, tot això ja és per torrar… També hi ha la bastina, que és la mussola, la quissona, la rajada, la parrassa, i la morralla, que és el peix de brou, com ara la gallineta, l’aranya, el serrà, la rata… De roquer hi ha vaques, serrans, donzelles, esparrais, pagells, besucs… és peix de volantí bo de pescar a la vorera.

I el raó?
Ca! És el color, que miren! I t’ho dic jo que n’he menjat més que ells. És més bona la carn de gerret, si es fa ben feta. Al raó, si li lleven l’escata, que és com un vidre, no queda res.

En el Port tenguéreu un campió de pesca submarina.
Jo no hi he pescat mai, així. En Joan Gomis, el Coniet, va ser campió del món. No tenia por de res, es tirava a vint metres, i agafava el peix que volia. Crec que ara no n’agafaria tant, perquè no n’hi ha tant com llavors. Ni n’Amengual ni tots aquests li feren res, al Coniet.

Però vós deixàreu la mar.
Sí, el 1955 obrírem la tenda de Can Llabrés, que va ser la primera o la segona botiga de souvenir més antiga de Mallorca. Em vaig casar amb na Margalida Llabrés i vaig estar cinquanta anys dins la tenda. Va coincidir amb el boom del turisme a Mallorca. Venies el que volies i guanayves els doblers a palades. I llavors em vaig retirar. No faig res de feina. Ten una finca a fora vila i visc allà. Venc cada dia aquí, al bar Eolo, una hora el dematí i tres hores l’horabaixa. M’he retirat de tot. Fins i tot de les dones, i per força.

Ja éreu grandet quan arribaren els rojos al Port, què en recordau?
El meu germà al cel sia havia perdut un rellotge i s’aixecava molt dematí. Ens va venir a avisar: aixecau-vos que els rojos han desembarcat. Partírem de ca nostra cap a una cova molt petita que hi havia a prop dels Hams. Allà dedins érem vint-i-una persones. Al cap de poc, un canonet dels nacionals es posà damunt la cova. Coberts pel canó, sortírem i feriren ma mare a un peu. A Vistalegre agafàrem un autocar descapotable de la Musa de Palma, ens dugueren a Manacor i d’allà, per la por, partírem cap a Valldemossa, perquè mon pare hi tenia família. Hi estiguérem vint-i-un dies. Ens deixaren estar a una casa i la gent d’allà es preocupà de donar-nos menjar i tot el que haguéssem de menester.

Passàreu rusca, aquells anys?
De fam, no. Però record que menjàvem pa de blat de les índies, perquè de blat no en trobàvem enlloc. En aquell temps aquell temps anàvem a la botiga a comprar amb la plagueta de racionament.

Recordau qualque cas de gent que fugís del moll cap a Menorca o cap a Alger?
N’hi hagué tres que fugiren. Feien guàrdia per a la Falange amb una barca del bou. Es passaren a la banda roja, a Menorca i estigueren més d’un any a tornar. En Joan Terrassa, el primo, era el motorista i li digueren que es posàs a baix a dormir. I aquí el patró Barceló va pitjar cap a Menorca.

Deveu tenir una salut de ferro.
No he hagut de prendre res mai. A noranta-quatre anys no havia anat mai al metge. No he begut mai un tassó de llet i menj tot el que vull. No he patit ni de mal de queixal, ni de mal de ventre, ni de l’alenar. Fa un any i mig que vaig tenir una ciàtica.

No deveu haver fumat mai.
I molt! Fumava tres capses diàries. Però fa trenta anys que em vaig aturar. Vaig regalar la darrera capsa de Celtes aquí, i fa vuit dies encara la guardaven.

Sou de l’església?
Cada diumenge vaig a missa. Som devot de l’església.

Avui el port no és el que era…
Pots pensar! D’haver-hi dues-centes persones nadives, hem passat a cinc o sis mil.

I els manacorins, ja venien quan vós éreu al·lot?
Sí. Quan se n’anaven dèiem: “Ara se’n van els indios, tancau, que les mosques vendran totes”. Record que venien molts de pagesos a prendre banys i que es feien el menjar damunt l’arena.

Les dones i els homes es banyaven per separat…
Sí. Les dones tenien una banyera a posta, just davant el gelater. El caminer (el municipal) guardava que no es mesclassin. Les dones es banyaven amb una falda de drap que quan es tiraven dins l’aigua pareixien un globus.

Back To Top
×Close search
Search