skip to Main Content

Dialèctica i seducció: propaganda pseudoerudita

Per Miquel Àngel Cabrer

D’articles com el de Ferran Toutain n’hi ha centenars en la premsa, talment com el reportatge d’Informe Semanal, amb unes tècniques molt similars quant a l’accés a una erudició i a uns certs anàlisi polític-socials més o manco correctes i lúcids, però llançats unidireccionalment per a incentivar una opinió adversa respecte d’una ideologia, no sotmetent l’altra ideologia al mateix diagnòstic; es força en aquests articles una intencionalitat que les autoritats citades sovint no contemplaven i amb les quals probablement no combregarien. Alhora, les poques lectures que he fet d’aquest tipus de literatura pseudo-erudita em transmeten una certa idea de vaguetat, producte de la unidireccionalitat ja referida, i una arribada a unes conclusions criminalitzadores que s’oculten rere una boira d’erudició i criteri amb aparença d’objectivitat, però sense una concatenació d’idees i d’informació prou clares.

Arribat a aquest punt aplic una màxima meva que afirma que les idees, com més vagues i imprecises són, més contundents i convincents són: jo us recoman que no us fieu de les persones massa assertives, atès que aquestes sovint empren la imprecisió com a forma de convicció.

Una altra forma de manipulació de l’erudició és precisament el contrari, emprar fonts literàries molt remotes per atribuir-lis les grans maldats de ideologies que suposadament són les seves filles; en canvi, ha aparegut una contínua necessitat d’eximir Nietzsche dels seus antecedents al nazisme, amb el qual trobam vincles molt clars. En aqueix sentit cit a Isaiah Berlin, qui s’expressa molt millor que jo:

“Hi ha poques activitats més perilloses per la veritat històrica que la cerca d’arbres en llavors o la temptativa d’estigmatitzar (o alabar) a pensadors que visqueren en societats distants a partir de la transformació, i usualment la degradació, que les seves idees sofriren en mans de demagogs i de moviments populars que prengueren el que necessitaven d’aquestes doctrines i les empraren de forma més rudimentària; que, la meitat de les vegades, pervertiren per complet la visió original del gran individu, el nom del qual usen com estendard o que, en els millor dels casos, reduïren dramàticament el seu significat. No obstant, en aquests anys els temes que se discutien eren literalment idèntics als que commouen als individus i les nacions en els nostres temps”.

N’he oïdes de tots colors per part de teoritzadors de la Història, com ara que Rousseau és el pare dels totalitarismes; que Herder, amb el terme Volksgeist que ell encunyà, és el pare espiritual del nazisme. I tota un solemne enfilall de simplicitats llançades contra el Romanticisme, i fins i tot contra la Il·lustració.

Una nota de comèdia al festival de les opinions
En aquest punt, essent malèvol, afegesc l’opinió protagonitzada per Rafa Nadal: és de suposar que el qui informà el cèlebre tenista d’aquella idea que els poetes són els que fan les guerres es degué alimentar vagament d’algunes afirmacions de teòrics moderns que fan derivar el pensament d’autors de l’entorn del Romanticisme cap a formes ideològiques posteriors, de connotacions molt lletges (jo, que es veu que soc idiotament simplista i ingenuament “hippy”, també m’afegesc a aquest festival de les opinions per afirmar que més bé atribuesc les guerres a l’impensat militarisme i a l’odi identitari). També val a dir, i el poso a mode d’exemple, que el genocidi armeni anà precedit per l’empresonament i ràpida execució d’escriptors i poetes armenis.

Back To Top
×Close search
Search