skip to Main Content
Dos Llibres Quilòmetre Zero Imprescindibles

Dos llibres quilòmetre zero imprescindibles

Antoni Tugores i Maria E. Jaume aborden la Segona República a Manacor i els camps de concentració a Mallorca

La història ha de servir necessàriament per a entendre el present, per interpretar com els fets i els esdeveniments han modelat la societat i l’han feta ésser com és. Cadascuna de les etapes ha deixat en la carnadura col·lectiva una capa, un sediment necessari per a la comprensió dels trets de l’actualitat. Pierre Vilar, historiador francès assegurava que la tasca dels historiadors ha de ser el reflectir els problemes reals de la gent, un compromís per a crear una consciència col·lectiva.
I precisament, aquestes dues aportacions analitzen com els fets i processos històrics generals tenen repercussions particulars prou potents en cadascun dels indrets. Però alhora, cada lloc presenta uns trets particulars que contribueixen a elaborar un relat historiogràfic complet, complex i suggerent per a qui vol llegir-lo (i pensar-lo, meditar-lo)
Antoni Tugores fa això. El seu llibre sobre la Segona República a Manacor és una dissecció acurada i profunda de tot allò que envoltà aquests període curt però dilatat i efervescent. Manacor a principis dels trenta entrava en una fase decisiva en la qual es posava en l’escena política la possibilitat de transformar el municipi en un marc democràtic amb l’existència d’un esbart d’entitats socials i de partits amb una visió particular del món. Del que era més proper i del que no. D’aquesta manera, capítol rere capítol Tugores ens planteja els grans debats i realitzacions que es produïren a partir de l’abril del 1931. Debats i realitzacions sobre tot allò que està enganxat a la vida de les persones, allò que ens afecta en el dia a dia: l’educació, la sanitat i higiene, el subministrament d’aigua, els projectes urbanístics (a Portocristo o a s’Illot), la qüestió de l’atur forçós o el de la religió i l’Església en la vida pública, entre molts d’altres aspectes. Tot plegat en un ambient en el qual el joc d’interessos dels diferents grups, col·lectius o blocs ideològics hi incidia amb força i sovint amb virulència. Un període en el qual la premsa adquirí un paper rellevant, des del punt de vista informatiu però també com a motor generador d’opinió. En el cas de Manacor les publicacions Voz y Voto i Nosotros. De fet, aquells anys no foren gens fàcils econòmicament, amb un ajuntament que teniu un pressupost reduïdíssim.
Aquesta és una crònica on reconstrueix cadascuna de les peces d’aquest trencaclosques que es complica a mesura que passa el temps. De fet, quan avençam en la lectura podem observar les aliances i interessos (per exemple entre els socialistes i els verguistes en contra dels republicans federals) i sobretot com el clima s’enrareix i deteriora tot anunciant el conflicte del trenta-sis. S’havia passat de la pluralitat i la divergència del 1931-1934 a la crispació posterior (així, a tall d’exemple a la plana 294 es diu que Nosotros, reprodueix una conversa escoltada al carrer Joan Lliteras on un botiguer afirmava que la situació no s’arreglaria fins que s’eliminassin els esquerrans un a un). Llegim i pensam. Quan llegim el que ens ha escrit Antoni Tugores no podem deixar de cavil·lar i de ser empàtics en relació a tot el que envoltava l’existència de la gent. De la vulnerabilitat, precarietat i inseguretat de la condició humana en el viure i en l’existir. De la capacitat, però, de bastir projectes per capgirar la situació. Però capgirar vol dir “tocar” interessos, qüestionar “veritats” considerades inalterables. Entre 1931 i 1936 es germinà una nova manera d’actuar en la societat amb voluntat de transformar-la des de postulats diferents. Però també n’hi va haver que congriaven progressivament pensaments menys amables, lluny de la democràcia. D’aquí la violència posterior que es desfermà. Vulnerabilitat davant els fets (i actituds) dels homes però també davant la natura, com amb la torrentada del 5 d’octubre del 1932 o de la nevada dels dies 16 i 17 de desembre de l’any següent.
És impressionant el volum d’informació que Antoni Tugores ens posa metafòricament sobre la taula. Informació ben estructurada, classificada de manera coherent i amb el domini del llenguatge que ens permet seguir el fil d’una etapa i d’unes circumstàncies crucials del nostre passat recent.
La Guerra Civil i el Franquisme no es poden entendre sense els anys republicans. Per això el subtítol del llibre de Tugores (El cop d’estat entronca el més gran projecte de ciutat) és prou adient per a introduir el llibre de Maria Eugènia Jaume titulat esclaus oblidats: els camps de concentració a Mallorca. Anem, però per parts.
Qui es Maria Eugènia Jaume? Una jove historiadora llorencina que ha investigat un dels temes més pocs coneguts de la repressió franquista. Una recerca amb material dels arxius, també sobre el terreny, i ens ha fet un llibre interessantíssim. Ben documentat i ben escrit. A Manacor ens toca de ben a prop perquè en la vintena llarga de camps de concentració que hi hagué arreu de l’illa hi trobam el de son Amoixa. Camps (espais inhòspits, esquifits, mancats del més bàsic) de concentració (on s’hi amuntegaven homes de tot arreu obligats a fer treballs forçats) a Mallorca (arreu del litoral, en la construcció de carreteres, aeròdroms, nius de metralladores…). Hi va haver camps a balquena: a son Catlar (Campos), a Albercutx (Pollença), al Llatzeret de Sóller o de son Morey i del cap de Ferrutx (Artà), entre d’altres.
Espais inhòspits, gens amables on els presoners de Mallorca i de fora de Mallorca hagueren de viure i treballar en condicions dures, semblants a l’esclavitud. Presoners de la península però també d’Itàlia, de Rússia, de Grècia. Presoners que engreixaven el bàndol dels vençuts d’aquella guerra (en molts casos per la simpatia i compromís amb la República de la qual ens en parla n’Antoni Tugores). I precisament per la seva condició de vençuts hi havia barra lliure pel càstig, pels excessos de treball, pel tracte sovint gens amable als camps on estaven reclosos o en la llista llarga d’obres públiques que bastiren. Degradar i entaforar la persona en la indignitat. Maria Eugènia Jaume ens detalla els indrets on treballaren, la situació dels camps, les seves característiques, les condicions higièniques, el tracte rebut, els indrets on treballaven, etc.
Per a tirar endavant la repressió hi havia la deshumanització necessària, la d’atribuir als vençuts valors i atributs desnaturalitzats per poder dur a terme l’abús. El càstig estava vinculat a l’escarment i a l’exemplaritat. Un avís per a navegants: experiències com la dels anys anteriors al 1936 havien tengut una resposta contundent per part del bàndol vencedor. Càstig però també oportunisme perquè a disposició del nou règim hi havia un volum de mà d’obra pràcticament gratuïta (segons l’autora a Mallorca hi passaren uns 15 mil).
Les condicions, però, variaven d’un camp o d’altra. Si n’hi havia de tristament coneguts per la seva duresa (fred, calor ,absència d’aigua, brutor, polls, xinxes poc menjar), en d’altres, com a de son Amoixa de Manacor, no eren especialment dolentes. La situació i condició dels presoners depenia de qui hi estava al capdavant. I en casos determinats trobaren un tracte amb una dosi d’humanitat major a l’esperada.
Dos llibres que jo dic «quilòmetre zero» perquè són de la mà d’historiadors de la contrada i que fan d’objecte d’estudi el nostre redol més proper. Monografies on s’interpreten fets particulars dins un marc i context general. Dos volums seriosos que ens fan reivindicar la contribució de la historiografia a la societat, el seu retorn en coneixement, en eines útils per a la interpretació, per a la consciència col·lectiva i evitar la desmemòria.
Per acabar una sola darrera cosa: si podeu llegiu-los.

Manel Santana. Escriptor i historiador

Back To Top
×Close search
Search