Des d’èpoques immemorials, la humanitat ha estat vinculada als animals. És inevitable, en tant que formen part del nostre mateix entorn, del nostre hàbitat, del nostre medi. Primàriament ens han servit d’aliment. Secundàriament han esdevingut elemens útils que ens han ajudat en les tasques més complexes. Finalment, al darrer estadi de l’evolució, els hem adoptat com a elements de companyia. I malgrat tot, en les tres etapes que definim, sempre hi ha hagut també, per a ells, sofriments i càstigs que els han arribat bé per insensibilitat, bé per mera diversió. Fins i tot quan som depredadors, els humans assumim massa sovint un paper de crueltat multiplicada amb els nostres companys de natura. Però que, com passa en el cas dels toros a Espanya, aquesta crueltat formi part de forma exclusiva de la diversió del comú ja sembla passar de mida.
Però no és d’això que volíem parlar aquesta setmana. Sinó dels animals entesos com a companyia, com a elements afegits al nucli familiar, a la llar de cada dia. Els casos més coneguts són els dels cans i els moixos, però de ben segur que tothom sap de conills, hàmsters, conills de rata, canaris, periquitos, coloms, peixos, lloros i fins i tot iguanes formen part de la nostra quotidianitat familiar.
D’entre tots, com dèiem mereixen atenció especial cans i moixos. Ambdues espècies ens han acompanyat sempre i fóra incomprensible la nostra vida sense ells. En la moderna vida urbana els cans han passat a formar part de nombrosos nuclis familiars i també són un coponent ineludible del paisatge urbà extern. Al carrer, gairebé sempre en companyia dels seus amos, hi ha cans, es passegen cans. N’hi ha de molt petits i n’hi ha de molt grossos. Tots necessiten exercici i a tots els és imprescindible sortir del pis o de la casa per poder fer les seves feines. Diu Joan Tur que “els canaris no s’equivoquen mai”. El mateix passa amb els cans. Qui s’erra és l’amo. Que no arreplega l’excrement és l’amo. Qui el deixa pixar a un portal és l’amo. Cal incentivar la conscienciació cívica en aquest sentit, primer amb campanyes en positiu; després, si no ha estat suficient, amb campanyes d’advertiment; i finalment si encara així res no s’ha resolt, amb accions sancionadores que serveixin d’exemple per a tothom. Un dels indicadors de l’estat de netedat d’un poble o una ciutat és la presència d’excrement animal. Ningú, avui, diria, en aquest sentit, que Manacor sigui un poble net.
D’altra banda, també és imprescindible habilitar espais amplis comunitaris on els cans es puguin passejar en llibertat i amb seguretat. El parc caní de Manacor, situat devora l’auditori és un mal exemple de tot plegat. Un espai degradat, descuidat, sense manteniment i amb una ignorància completa per part de l’Ajuntament. Calen més espais, més ben mantinguts i més ben repartits.
Així, idò, cal que de forma individual i també comunitària adoptem les mesures necessàries per facilitar la vida urbana dels animals i la seva correcta convivència amb nosaltres els humans.
