skip to Main Content

El poder de les definicions (i IV)

Per Miquel Àngel Cabrer

Altre cop he d’insistir en aqueixa dualitat que ha tengut molt d’èxit per il·lustrar negativament l’independentisme català, enfront d’un unionisme suposadament assèptic identitàriament: l’article de Francesc de Carreras –professor de Dret Constitucional- a “El País” hi insisteix, per dir altre cop que no existeix el nacionalisme espanyol

Nació política o jurídica contra nació identitària o cultural: altre cop la mateixa divisió, la nació política està constituïda per un conjunt de persones lliures i iguals en drets, que conviuen en un determinat territori vinculats per una Constitució (normes jurídiques, òrgans institucionals, Estat de Dret…) per assegurar la igualtat de tots, etc, etc, Però a partir d’aquest discurs, que com a divisió teòrica pot tenir sentit, l’autor comença a aplicar taxativament i sense matisos un model teòric a l’unionisme i l’altre al separatisme: així de simple, sense massa explicacions ni justificacions del propi argumentari. Continua amb un repàs molt correcte i bastant verídic del nacionalisme d’Espanya, per acabar dient que el nacionalisme espanyol morí el 1978 amb l’estat de les autonomies, i que només romandria en grupúsculs limitadíssims de reaccionaris i neo-feixistes, i que cap dels grans partits polítics d’àmbit estatal és nacionalista.

El mateix Carreras entra en contradiccions semàntiques atès que diu que la “nació jurídica o política” no genera nacionalisme, en canvi l’altra sí. Tot plegat ve del fet que, a partir de la transició, Espanya es retirà de sobre la terminologia “nacionalista” aplicant-la als perifèrics, i alhora els perifèrics li tornaven la pilota de dita terminologia a Espanya (podríem parlar d’una autèntica batalla semàntica per alliberar-se i aplicar a l’altre un terme polític carregat de negativitat).

El que de forma patent i educada ens afirma dit professor, però sense explicar la successió de les idees que el duen a aqueixa conclusió, és el següent:
-L’independentisme, pel fet de no tenir estat propi que expressi aqueixa grandesa jurídica i política no té raó moral. El discurs és tan malèvolper la insinuació que una Catalunya independent seria des del punt de vista dels drets individuals, inferior èticament i democràticament a Espanya.
-S’eleva una sèrie de paraules a un nivell de sacralitat (que l’altra part no pot invocar perquè no té constituït dit poder polític), com ara Estat de Dret, Constitució,…. i altres paraules les rebaixa al nivell d’allò barroer, com ara identitat, nacionalisme, voluntat popular…
-Tot allò que emana dels jutges i dels instruments de decisió de l’Estat passa a ser sagrat, per exemple l’acció policial de l’1 d’octubre, els empresonaments i la persecució policial i judicial dels mossos, activistes político-culturals, consellers, president…Així, raó legal es confon i es fusiona amb raó ètica.

Derivació genètica d’aqueixes idees
La nació jurídica ve definida per valors –llibertat i igualtat-, la nació cultural ve definida per trets naturals i culturals, i bla, bla, bla,…. és el retorn a la vella oposició (un poc ridícula i simplista però que ha quallat en els historiadors del pensament i de la política) entre raó-sentiment, ciutadania-col·lectivitat, Revolució Francesa-Volksgeist, Il·lustració-Romanticisme, i podríem seguir exagerant, democràcia-feixisme.

Back To Top
×Close search
Search