skip to Main Content

El poder de les definicions (III)

Per Miquel Àngel Cabrer

[pullquote] L’oposició que proposam en aqueix article és una insistència amb noms diferents de la plantejada la semana passada. Aquesta anàlisi és la que té més demanda i més oferta en forma d’articles en el món més intel·lectual de l’unionisme.
[/pullquote]

Objectivisme-legalisme oposat a subjectivisme-identitarisme:

De fet, aquesta oposició està vinculada i és un desenvolupament teòric de l’anterior oposició ja comentada en la setmana passada (patriotisme oposat a nacionalisme). D’aqueixa manera l’espanyolisme es defineix a si mateix com a no-identitari, sinó més bé emanat d’una idea abstracta del sentit de la llibertat; per damunt d’identitarismes i diferències, atès que beu d’un ideal superior de humanitat i d’universalitat (avalat per la legalitat, per la vigoria de l’Estat i per la capacitat d’aquest de fer-se obeir).

I defineix el nacionalisme català com basat en la idea de llibertat sotmesa a l’identitarisme romàntic que derivarà als pitjors horrors de la història, nazisme inclòs.

Tot plegat és un discurs molt més antic del que es podria pensar, i aqueixa doble descripció es basa en l’estudi de la història política de l’Espanya del s XIX des d’una lectura exclusivament lliberal, i que no té en compte la convivència normal (habitual en tots els països europeus) entre modernització legal d’un estat amb el reforçament d’un identitarisme homogeneïtzador i selectiu. També val a dir, al respecte d’això, que és lloc comú vincular el naixement d’un fenomen tan complex com els identitarismes amb el Romanticisme, fet que hauríem de qüestionar: en aquest sentit podríem considerar lluites de caràcter identitari espanyol prèvies al que es consideraria Romanticisme, com és ara la coneguda pugna entre “casticistes” i “afrancessats” (s XVIII), pugna que es prolongaria amb canvis de nom fins a principis de s XX (lluita molt similar ideològicament i coetània en el seu naixement i desplegament a la que es desenvolupà a Rússia entre “occidentalistes” i “eslavòfils”).

Alhora, aquest discurs constitucionalista, que invoca la puresa d’uns ideals per sobre de les identitats, obvia tota la literatura nacionalista espanyola que es desenvoluparà a partir de Ganivet (específicament a partir de 1898), que haurem de veure en altres articles, i que donarà consistència a la identitat espanyola, de la qual ells mateixos, per molt que ho neguin, en beven.

Incoherència del discurs

El que és una incoherència del discurs es converteix a nivell ètic en hipocresia: si els burgalesos i sevillans es senten identificats amb Espanya no és perquè beguin d’un sentit jurídic racionalista sinó perquè la seva identitat cultural està absolutament en concordància amb allò que s’ha canonitzat com identitat espanyola. Si beguessin purament d’una idea de pàtria identitàriament asèptica tant els seria ser espanyols com francesos, i tant els seria les dimensions territorials de l’Estat espanyol. Allò que senten ofès pel separatisme català no és el sentit jurídic i els valors polítics propis de la civilització occidental sinó l’orgull de pertànyer a un país, no és la igualtat legal sinó la capacitat de domini sobre un territori, les línies sobre un mapa traçant un dibuix.

Back To Top
×Close search
Search