skip to Main Content
“El Text Parla De La Por A No Trobar El Sentit De La Vida I Això és Intergeneracional”

“El text parla de la por a no trobar el sentit de la vida i això és intergeneracional”

Nao Albet (Barcelona, 1995) és una de les joves promeses del teatre català. Després d’escriure, actuar i dirigir Mammón, Albet coprotagonitza, juntament amb Pol López, Esperant Godot, una obra de teatre de l’absurd que es podrà veure a l’Auditori de Manacor el pròxim dissabte. Parlam amb ell sobre aquest clàssic de Samuel Beckett.

Foto: Kiku Piñol

Per la gent que no conegui aquest clàssic, de què parla Esperant Godot?
Va de dos energúmens que esperen que els passi alguna cosa. M’agrada pensar que la funció és una al·legoria del sentit de la vida. Són dos que esperen que arribi un tercer que els doni el sentit i esperen i esperen però aquest no arriba mai. D’alguna manera crec que Beckett pretén fer-nos entendre és que el sentit se l’ha de donar un mateix. O fins i tot que la vida no té sentit i que més val que ens fem a la idea. Sempre esperem que algun dia el trobarem, sigui a través de la religió o altres evasions que els humans trobem per fer creure que tot anirà bé i el que ell proposa és que potser val més assumir i aceptar que la vida no té sentit.

Interpretes, juntament amb Pol López, un dels personatges principals de l’obra. Com els descriuries?
Hi ha molta gent que diu que Vladimir i Estragó, els dos personatges principals, són dues cares de la mateixa moneda o fins i tot que és un desdoblament de la mateixa persona. L’Estragó està relacionat amb la terra: es queixa sempre de mal de peu i representa la part terrenal. En canvi en Vladimir és la part més racional: sempre li fa mal el cap i es treu el barret, buscant a veure si hi ha res a dins. Són com una metàfora de la raó i el que és terrenal.

I la resta de personatges que apareixen?
El Pozzo i el Lucky són dos personatges que passen per allà i es creuen amb l’Estragó i el Vladimir i són més difícils de descriure. La part maca de Beckett és que ell no et proposa una sola interpretació: et dóna una situació entre els diferents personatges i cada espectador treu les seves conclusions. Treballant el text amb el Ferran Utzet vam treure moltes conclusions possibles però també m’agrada pensar que tampoc és cap d’aquestes.

Com ha estat la feina colze a colze amb Pol López?
Genial. Ara ja fa un mes que no la fem i tinc moltes ganes de venir a Mallorca a fer-la i tornar-nos a trobar a l’escenari perquè és un gust treballar amb ell. Moltes vegades quan actues el més important és la persona que tens al davant i si tens algú que et respon i t’està escoltant de veritat és molt més agradable i divertit. En aquest espectacle en què gairebé tot el temps som ell i jo sobre l’escenari, l’actuació es converteix en una espècie de partida de ping-pong i mola que els punts siguin molt llargs i no caigui mai la pilota. Crec que amb el Pol això ho aconseguim.

Com valores la feina del director, Ferran Utzet?
No havia treballat mai abans amb ell però m’havien parlat molt bé d’ell i quan el vaig conèixer ens vam entendre molt bé i ben aviat vam connectar. Finalment ens ho hem passat molt bé i perquè crec que és un director amb qui és molt fàcil treballar i s’agraeix molt. També penso que és molt intel·ligent a l’hora d’entendre tot el que Beckett proposa, que a priori no és tan fàcil. Ell és molt estudiós i s’havia preparat molt bé el text i l’hermenèutica de Beckett i crec que això ens va anar molt bé per començar a treballar.

Què hi ha de nou i de tradicional en aquesta versió?
Crec que aquest és un dels altres encerts del Ferran en l’escena. A priori sembla que ell, com a director, no ha volgut deixar massa la seva petjada sinó que simplement ha volgut transmetre el text de Beckett sobre l’escenari. Ha sigut molt fidel al joc de l’absurd i l’abstracció del text i això és un punt molt positiu en un clàssic com aquest. No l’ha volgut fer contemporània ni adaptar-la als nostres dies, crec que és una versió fidel al que hauria volgut Beckett. Una de les poques coses que el Ferran ha modificat és l’edat dels dos protagonistes. En el text original els protagonistes són dos vells que es pregunten pel sentit de la vida i té sentit perquè ja estan en l’etapa final de la vida però crec que també la gent jove té les mateixes pors. M’agrada pensar que també ens interpel·la a nosaltres: el text parla de la por a no trobar el sentit de la vida, del dubte existencial i això és intergeneracional.

La nova traducció del text de Josep Pedrals ha estat un element important. Què en destacaries?
L’última versió en català tenia moments molt bons i altres que s’havien quedat una mica antics i feia falta una revisió del text. Crec que Pedrals és un dels millors poetes que tenim a Catalunya i ha sigut un gust poder treballar amb una traducció seva perquè és un text que camina molt bé i transmet molt fàcilment. També hi ha algunes picades d’ull que et recorden que aquest text l’estem dient ara i no fa cent anys i no queda tan carrincló com les versions anteriors.

I quin paper juguen els elements més tècnics com la il·luminació o l’escenografia?
La posada en escena és molt senzilla i en això recau la bellesa de l’espectacle. Es tracta d’un espai d’espera que transmet aquesta idea d’un “no lloc” i un “no temps” que està estàtic i no avança. En aquest sentit crec que també ha estat molt positiu ser fidel al text original i és un encert de Max Glaenzel. De fet, tinc entès que perquè et donin els drets de Beckett, sembla que no pots canviar gaires coses i has de mantenir l’arbre, l’essència de l’obra. De totes maneres, no em sembla absurd que sigui així perquè crec que hi ha elements que són tan significatius que si els toques o els canvies, el text perdria significacions. A nivell d’il·luminació es fa un joc molt subtil però molt bonic sobre el pas del temps: a poc a poc es va fent de nit i pel que han dit els espectadors és molt bonic i queda molt bé.

Back To Top
×Close search
Search