skip to Main Content

“Els infants queden embadalits amb la pluja i el confeti”

Perfil Txell Botey (Calella, 1975) fa teatre des dels 18 anys i s’hi dedica professionalment des de la vintena. En fa quinze que és una de les components de Teatre al Detall, una companyia que fa set anys que ha entrat dins el món del teatre per a un públic familiar. Seran a Sa Màniga amb Un Núvol gris, gras i gros dissabte 13 d’abril a les 12:30h

Com es fa perquè un espectacle sigui adequat per a infants d’uè?
Vam tirar molt d’intuïció. Era la primera vegada que fèiem un espectacle per a nens tan petits. Però rebérem aquest encàrrec de fer un muntatge per a nadons, a partir d’un conte que ja coneixíem i que ens agradava. Nosaltres som actors de text, i no podíem fer un espectacle només sensorial, perquè venim del text. Volíem explicar una història tal i com els pares expliquen els contes als nens molt petits, que es queden amb els tons de veu, més que amb la història. Així, férem una història molt repetitiva amb cançons, que fos molt visual, que hi hagués sorpreses de forma constant, i que fos vista de molt a prop, per a un nombre reduït de persones. A més, la música no està amplificada, per no espantar els nens.

Quina resposta hi tenen els infants?
La reacció és molt bona, perquè queden com a embadalits i això que sovint són nens que amb prou feines s’aguanten. Els més petitons, evidetment, no entenen el fil conductor de la història, però fa molta gràcia veure com queden amb la boca oberta, quan veuen caure el confeti, com cau la pluja… ara, també ens ha passat que un es posa a plorar i després hi ha una reacció en cadena i ploren tots.

Has dit que teniu el públic a prop. Com ho feis? Sou damunt un escenari?
No. Situem el públic a peu pla, a la mateixa alçada que l’espectacle, perquè és per veure de molt molt a prop.

Limitau la sensorialitat a la imatge i el so?
És la base, però també hi incloem el tacte. Quan acaba l’espectacle, que dura una mica menys de mitja hora, deixem que els nens toquin els instruments i que experimentin. És una edat en què necessiten tocar-ho tot. Els deixem entrar en el nostre espai. És increïble la relació que tenen els nens amb la músicas, la fixació amb els sons… i tot això després ho deixem perdre. Hauríem d’enfocar d’una altra manera la música a les escoles.

Els nens una mica més grans, que ja parlen una mica, se senten interpel·lats a intervenir?
En general l’espectacle està molt organitzat perquè nosaltres expliquem la història, i s’hi respira un respecte molt gran cap al que veuen…

Hi respira cap tipus de missatge?
És una història d’un núvol que viatja pel món i vol ploure, però vol ploure ajudant. Es troba un pagès que acaba de segar i no vol la pluja perquè necessita que l’herba s’assequi. Després hi ha algú que ha estès la roba… I a la fi troba la manera de regar el camp…

Quin paper hi tenen els pares?
Intentem fer espectacles sabent que els nens no venen sols al teatre, a més, nosaltres venim del teatre d’adults. No concebem que no sigui difvertit i entretingut per a tota la famíliaa. En aquest cas, els pares s’enganxen a les cançons que els proposem, a bande de les conyes que sempre fem adreçades a ells.

Back To Top
Search