skip to Main Content
Els Testimonis

Els testimonis

Tres alumnes d’escoles rurals, i una mestra, ens conten tot allò que recorden de quan anaven a escola.

Maria Pilar Fuster: “Els nins grans ajudaven el mestre amb els més petits”

Maria Pilar va néixer l’any 1944 a Manacor. Va ser mestra de l’escola de Son Negre durant tres o quatre anys, “a pesar de tenir el destí a Manacor.” S’explica: “Avui que parlam tant de les diferències entre homes i dones… Fa poc més de quaranta anys n’hi havia més. Les escoles públiques de Manacor eren de nins, i jo tenia el destí allà, però mestres més joves que jo, que venien de fora, em passaven davant, perquè eren homes.” Quan ella va estar a Son Negre, hi havia nins i nines de sis a dotze anys. “Cursaven l’EGB, fins a sisè, per mi; llavors per fer setè i vuitè, els recollien per anar a Es Canyar.” Recorda que tenia dotze alumnes. “La majoria eren de cases de veïnat, entre les dues cases de devora ja eren sis infants, els altres venien de finques de prop.” Explica: “Allò més curiós és que jo era una i els alumnes eren de cursos diferents, aleshores els més grans m’ajudaven a fer llegir els més petits, el temps que jo explicava un problema als d’enmig, per exemple. Valor molt això, la voluntarietat i la col·laboració dels nins que m’ajudaven.” Diu que feien totes les matèries. “Fins i tot, sortíem a fora a fer la gimnàstica.” Feien jornada continuada. No recorda amb exactitud quan es va tancar l’escola, “diria que devers el 1975.” Els nins que encara hi anaven passaren a Manacor. “Jo mateixa ho demanava, que anassin a Manacor, perquè el nivell no era el mateix; tot i l’esforç dels nins i la seva col·laboració, el rendiment no podia ser el mateix que el d’una escola on els nins estaven agrupats per cursos.”

Llorenç Pascual: “Allò sí que era adoctrinament!”

Llorenç Pascual, “des Rafal” va néixer l’any 1947, a una finca baixant cap a Cales, al Rafal Nou. Ell va anar a l’escola de l’Espinagar, dels quatre o cinc anys fins als quinze. “Hi anaven fins als catorze, que era quan ens trèiem el certificat d’estudis, però jo vaig tenir una grip o no sé què i hi vaig anar un any més.” Estava a devers quatre quilòmetres de l’escola, i de tot d’una hi anava a peu. “Quan vaig ser un poc més grandet, ja hi anava en bicicleta, i el darrer any, ja m’havien comprat un motoret.”
Li pareix que a l’escola eren devers vint o trenta nins i nines. “Era de les poques escoles mixtes que hi havia llavors. La convivència era bona. A Son Macià, on les nines anaven amb les monges i els nins a una altra escola, si un dia s’ajuntaven, hi havia desastres; en canvi, nosaltres sempre havíem estat junts i funcionava molt bé.” Llorenç recorda les mestres que va tenir: “Les darreres eren dues mestres de Palma. Vivien a l’escola del Puig d’Alenar i eren bastant avançades, pel seu temps. Perquè abans, quan era més petit, havia tengut dona Margalida, una dona malsofrida, crec que era una falangista, mig amargada. En lloc de donar-nos coratge ens tenia atemorits. Pensa que els al·lots d’aquell temps, del que era la democràcia, no en teníem ni idea, ens ensenyaven que no hi havia més món que aquell, ens feien cantar el Cara al Sol… Avui, quan sent parlar de si les escoles adoctrinen… Allò sí que era adoctrinament!.”

Jaume Sureda: “El diploma encara el tenc, però no m’ha servit de res”

Jaume Sureda “Sitger” va néixer l’any 1943, a una casa a 300 metres de Can Gustí: Cas Sitger. Els seus pares hi estaven d’amitgers. Ens conta: “Estàvem a mig camí entre les dues escoles, la de l’Espinagar i la del Puig d’Alenar, nosaltres dèiem la de dalt i la de baix. Jo vaig començar molt prest a la de dalt, tenia quatre o cinc anys i record que a la mestra li deien Dolores Carrillo Franco, donya Dolores. Llavors va venir donya Carme. Quan tenia onze o dotze anys mon pare ens va passar al meu germà i a jo a l’escola de baix, perquè hi havia una mestra que coneixíem. Hi vàrem anar fins que vàrem tenir un certificat d’estudis. Record que vàrem anar a examinar-nos a na Camel·la, a Manacor. L’home de la mestra tenia un camió, perquè feia de lleter. Ell ens va dur amb camió fins a Felanitx, i llavors vàrem agafar l’autobús fins a Manacor. Arribàrem tan justs que el director va donar els papers a la mestra perquè ens examinàs ella, i ens en tornàrem… El diploma encara el tenc, però no m’ha servit de res.” Recorda bé el funcionament de l’escola: “Estàvem en tres grups, petits, mitjans i grans, i els grans ajudaven la mestra. Les nines seien a un banc i els nins a l’altre, el temps d’esbarjo també jugàvem separats. Cada setmana venia un capellà, don Llorenç Bonnín. Hi anàvem dematí i capvespre; els que venien d’enfora, quedaven a dinar, però el duien ells, el dinar, no els ho donaven! En temps de sembrar, hi anàvem mig dia jo i mig dia el meu germà.” Li pareix recordar que l’escola va tancar l’any 1976. Els nins passaren a s’Horta, un autobús els anava a cercar.

Sebastià Santandreu: “Fèiem moltes polissonades”

Sebastià Santandreu “Caixa” Va néixer l’any 1950. Va anar a l’escola de Son Negre, dels tres anys fins als nou. Ell vivia a devers un kilòmetre i mig de l’escola, i hi anava a peu. Ens conta que: “Érem devers trenta, i estàvem tots junts; bé, les nines a una banda i els nins a l’altra. Anàvem a escola el dematí fins a les dotze i mitja o la una i el capvespre fins a les cinc.” A més, recorda que: “Teníem una mestra que nomia Francisca Busquets, no sé si s’estimava més anar a fer voltes per defora que mirar què feien els al·lots. És que els al·lots són al·lots, i nosaltres fèiem moltes polissonades. Jo era el més dolent. Record que quan no fèiem bonda ens tancaven a un quarto, però sortíem per la finestra. Llavors, ens fermaven a una estaca, encara sé on és, l’estaca.” Recorda més coses encara: “Cada dematí, trèiem la bandera, pels al·lots era un doi, però es feia això.” Sebastià és ben sincer: “Jo, així com vaig entrar, vaig sortir. No sabia ni llegir ni escriure. Ma mare volia que aprengués qualque cosa, per això, el 1959, quan tenia nou anys, me’n vaig anar i vaig passar a l’escola d’en Carlos Gómez, a la costa de na Galera. Ell no era mestre, però sabia molt i ensenyava bé. Havien de pagar una petita quantitat per anar-hi, i estava a cinc kilòmetres de ca nostra, jo hi anava a peu o en bicicleta. Llavors quan ens havíem de treure el graduat escolar, vaig anar a can Joan Guapo”

Back To Top
×Close search
Search