skip to Main Content

“Em sorprèn el tracte a la gent major. Allà, és quan més junts estam. Aquí, els majors estan sols”

[pullquote] Daniel Oltimbau és massai. Viu entre Manacor i Tanzània. Té una ONG, Momoi, que ofereix educació als nins d’allà. Va néixer el 1978, tot i que pels massais, l’any de naixement no és gens important, i normalment no el saben. Ens parla del seu projecte i de la seva cultura
[/pullquote]

Explica’ns quin és el projecte que teniu en marxa…
És un projecte de tres escoles. A cada una d’elles hi ha entre 45 i 50 al·lots. Cada escola té un professor i tots els nins estan junts. Nosaltres els pagam el professor, els ajudam amb el menjar; juntament amb els pares, hem construït l’escola… Les escoles estan fetes així com els massais fan les cases. Les parets, per exemple, són de fang. Nosaltres posàrem les eines, però ells les varen construir. És important que sigui així perquè posem per cas, si hi ha qualque desperfecte, ells mateixos el sabran arreglar. Això és la col·laboració.

Per què vares sentir la necessitat d’iniciar aquest projecte?
A Tanzània, teòricament l’educació és gratuïta. Però a la pràctica, molts de nins tenen problemes per accedir-hi. La dificultat dels massais és que viuen en zones rurals, molt dispersos i han de caminar moltíssim per arribar a les escoles.
Nosaltres podríem dir que feim preprimària, tenim nins d’entre quatre i set anys. Hem construït les nostres escoles en tres punts estratègics del poblat, Enguiki, de manera que estiguin repartides. I així i tot, hi ha nins que han de caminar tres hores per arribar a l’escola. I en tota aquesta zona hi ha una escola de primària, amb prop de 800 nins.
Abans, els massais estaven fora del sistema educatiu. Ells són ramaders, tenen vaques i cabres, per això no necessitaven estudiar. Però ara, hi ha molts de joves que se’n van a les ciutats per trobar una vida millor, i es trobaven que no sabien llegir ni escriure. A més, hi ha el problema de la llengua. Els massais xerren maa. Nosaltres els ensenyam maa i suahili, que és la llengua oficial del país.
Sense això estarien relegats a segons quin tipus de feina, per exemple, la de vigilants de seguretat a les cases dels rics. I tothom vol prosperar. La globalització i el capitalisme han arribat a Tanzània. I per molt que visquis allà, tu veus que hi ha una altra cosa, ells veuen els cotxes dels turistes, per exemple. Per tant, aquesta educació mínima els ajuda a tenir una vida millor.

Quants de massais hi ha?
Els massais estan repartits en dos Països, Tanzània i Kènia. És molt difícil saber quants són, perquè no hi ha censos ni registres. Però per a Tanzània n’hi podria haver devers 20.000. A Kènia n’hi ha més.

Parla’ns dels massais i de la seva cultura…
Els massais viuen en comunitat, ho comparteixen tot. Són poligàmics, un massai es pot casar amb totes les dones que vulgui. Per casar-te amb una dona has de donar al seu pare entre 10 i 12 vaques. Les vaques són la font de la nostra economia, en bevem la llet, i la sang.
Quan tens vint anys ja has de tenir la teva vida i la teva boma. La boma és la casa, o el conjunt de casetes, millor dit. Perquè l’home i cada dona té la seva caseta, tots, una devora l’altra, formant un cercle, que enrevolten amb branques. Al mig del cercle hi ha les vaques.
Nosaltres creim en la natura, en la muntanya, els arbres, l’aigua… Molt pocs són cristians. No creim que hi hagi una altra vida. Quan mors, mors i prou. Quan mor algú major, feim una festa, matam una vaca. Perquè creim que ha tengut sort, que ha vist suficient. Quan mor un jove, estam trists.
La vida es divideix en una sèrie d’etapes. Hi ha els nins, els guerrers i els adults. Per passar de nin a guerrer t’han de circumcidar. Els guerrers vigilen, protegeixen… Als adults tothom els té un gran respecte. En el cas de les dones, també els practiquen la circumcisió. Avui en dia ja està prohibit a Tanzània, el que passa és que és difícil que això arribi a la gent que viu tan allunyada i fer-los-ho entendre.

Creus que aquest tipus de vida té futur, que aquestes ètnies poden sobreviure en el temps?
Hi ha una dificultat molt grossa per fer-ho possible, i és el canvi climàtic. Avui allà hi ha molta sequera, de cada vegada per pasturar les vaques hem d’anar més lluny. De la mateixa manera, els cultius sense aigua moren, i per exemple si la collita de maís no va bé, podem perdre el menjar de tot l’any.
Per altra banda, si volem anar a les ciutats per tenir una vida millor, necessitam l’educació.

Tu vius mig any a Manacor i mig any a Tanzània, que t’ha sorprès de la vida d’aquí?
Allà vivim de manera molt simple, aquí depenem dels doblers i dels crèdits per tot. Allà no existeix l’estrès. Vivim el moment. Avui és avui i demà serà demà. Una altra cosa que em sorprèn molt és el tracte a la gent major. Allà quan la gent torna major és el moment de donar-los esperança i tenir-los molt en compte, d’estar tots junts. Aquí, quan tornes major estàs molt tot sol.
Les relacions dels nins amb els grans també em sorprèn… Allà els nins tenen molt de respecte als grans, siguin de la mateixa família o no. Allà la gent saluda tothom. Aquí a vegades la gent no coneix els seus veïnats, allà és impensable! De la mateixa manera, aquí hi ha molta gent de fora, però és molt difícil ajuntar-te amb gent d’aquí, si no ets d’aquí, entrar a formar part de la comunitat. Em sorprèn que amb els doblers que teniu, no viatgeu més!
Per contra també hi ha moltes coses bones que a Àfrica no tenim: l’educació, la sanitat, la seguretat, la neteja a les ciutats…

Back To Top
×Close search
Search