skip to Main Content

Emma Vilarasau: “Els diners ens poden fer tornar bojos”

[pullquote] Emma Vilarasau (Sant Cugat del Vallès, 1959) és una de les grans dames de l’escena catalana i també una habitual dels escenaris teatrals manacorins. Ara arriba a casa nostra amb Caiguts del cel, una comèdia que fa pensar.
[/pullquote]

Caiguts del cel és una comèdia en tota regla?
I tant que sí, una comèdia en tota regla.

Però alhora sembla que té la capacitat de fer-nos sentir incòmodes. Per què?
Sí. Perquè és cert que tot i que al principi hi ha molta rialla desfermada i de comèdia fàcil, ben aviat vas veient com els diners van canviant, van transformant els personatges. És curiós, perquè l’autor no ens diu d’on surten els diners. I això és fàcil d’explicar: a l’autor no el preocupa d’on surten els diners, sinó quina reacció provoquen en els personatges. D’altra banda, i en contrast amb els protagonistes, hi ha un altre personatge que contínuament va perdent coses, un fet que pot ser entès com una metàfora del capitalisme, on perquè un guanyi diners un altre n’ha de perdre.

Aquest personatge que perd coses és el personatge estranger que hi surt?
No, no. El personatge estranger és una dona de fer feines russa.

Podem dir que Caiguts del cel és un compendi d’esquetxos, o hi detectam una trama amb sentit.
Hi ha una trama i cada escena representa una evolució respecte de l’anterior.

Presentau, tanmateix, una escenografia molt realista.
Sí, realista i diàfana, perquè no és una comèdia fosca. El que es veu és el que hi ha. Som en una casa d’un matrimoni petit burgès.

És a dir que no necessitaven aquests diners “caiguts del cel”.
En absolut. Ambdós tenen oficis liberals, ella és directora d’una escola… No van apurats, en aquest sentit, i aquí hi ha també una mica el secret de la qüestió, perquè malgrat tot van sortint les petites mesquineses que van fent a causa dels diners.

Unes mesquineses en què podríem caure tots.
Sí, mira, un dia va venir a veure-la un empresari, que precisament tenia una empresa que es deia “Caiguts del cel”, perquè els diners amb què havia començat la seva vida empresarial els havia guanyat a la loteria. I ens va contar que això, aquest canvi a causa d’uns diners sobrevinguts, passa, en una paraula, que et tornes molt boig. De l’autor em va agradar com el personatge es justifia a si mateix aquesta manca de principis de cop, dient-se “jo m’ho mereixo, ningú m’ha reconegut mai res, tothom s’ho pot fer”

Ets una habitual de Manacor.
Sí, només tinc paraules d’elogi. No sols pel teatre, sinó també per com han aconseguit crear tant de públic en un lloc que no és cèntric. Tots desitgem venir-hi perquè és un públic entès i educat en teatre, i perquè ens hi sentim com a casa.

Back To Top
×Close search
Search