skip to Main Content
En La Mort De Joaquín Martínez Santandreu, Quaquín

En la mort de Joaquín Martínez Santandreu, Quaquín

Joan Servera recorda aquest popular manacorí, que va traspassar aquesta setmana passada.

No solc emprar mai aquest espai per parlar de coses que no siguin potenciar la cultura, però avui ho he de fer.

Abans quan algú entrava o sortia o d’un lloc sense dir bon dia, o adéu, solíem dir que ha entrat o sortit un ca.

Aquesta és la sensació que tenc quan algú se’n va d’aquest mon, sense que els familiars (?) o amics (?) li facin una mica d’esquela per fer assabentar de la seva partida, una comiat al tanatori, o un funeral.

Ho dic per que vaig assabentar-me que en Quaquín (els manacorins majors de 40 anys segur que el recordam), es va morir. I jo pens que la seva fuita ha estat talment la d’un ca. Ni esquela, ni funeral, ni cap tipus de comiat per donar-li l’últim adéu.

En Quaquín era molt devot del Sant Crist de Manacor, va fer anys de centurió per Setmana Santa i també formava part de la confraria de Sant Antoni Abat, on precisament el record portant la campaneta amb aquell cap per avall, amagat, més de mig tapat per la caputxa, però amb ganes que el veiessin.

No fa gaire setmanes el vaig poder saludar, em va demanar per la família, no el vaig veure trist, tot i que sé que no solia rebre visites. Em vaig acomiadar d’ell amb un “fins una altra Quaquín”! “Adèu Joan, tornaràs?”, em demanà, i el vaig deixar un poc gelós perquè havia anat a fotografiar un company seu i a ell no. Li encantava que li fessin fotos, ara em sap greu, era tan sols una pitjada més de botó que li hagués aportat alegria.

Quan jo mori, vull tot el que em toca, esquela, comiat i funeral… no vull que paregui que ha mort un ca.

Joan Servera

(Escrit publicat al mur personal de Facebook de Joan Servera, que reproduïm aquí amb autorització expressa seva)

Back To Top
×Close search
Search