skip to Main Content

“En Tià de sa Real és un referent. No ens podem permetre mantenir-lo en l’oblit”

El proper 26 d’abril, a les 20 hores, a la Institució Pública Antoni M. Alcover de Manacor, Tomàs Martínez (Porreres, 1954) presenta el llibre “En Tià de sa Real. Notes per a l’estudi de la figura i l’obra de Sebastià Gelabert”. En parlam amb ell en aquesta entrevista.

La primera pregunta que et vull plantejar fa referència a la necessitat que expresses de “salvar de l’oblit” un home com en Tià de sa Real. Per què ho hem de fer? Què ens pot aportar el personatge?

Tots els pobles necessiten tenir uns referents, ja siguin antics o moderns, històrics o llegendaris, i en Tià de sa Real és un d’aquests, sense cap dubte. No ens podem permetre mantenir-lo en l’oblit.

Per què et sents atret per un personatge com en Tià de sa Real. Quins són els motius que et duen a interessar-te per ell?

De petit jo era un gran escoltador de rondalles, d’aquelles que s’emetien a Ràdio Popular amb un grup d’actors comandats per en Francesc de Borja Moll. Tant m’agradaven que moltes vegades arribava tard a escola, i ja trobava tancat. Record que el personatge d’en Tià de sa Real em va cridar tot d’una l’atenció, pel fet de ser un infant pobre, un porqueret, que era capaç d’enfrontar-se als senyors, com el comte d’Aiamans, o a altres personalitats del clero. Des de sempre em va atraure la vindicació que feia des d’un estatus social molt baix, i també la seva capacitat de glosar i de dir les coses tan ben dites a la cara.

Un dels aspectes que deixes resolt amb la publicació d’aquesta obra és la incògnita de la manacorinitat d’en Tià de sa Real…

Durant molt de temps es va discutir fins i tot la seva existència; si era un personatge llegendari o real. Fa una bona partida d’anys l’investigador montuïrer Joan Miralles, en una recerca al registre parroquial, va deixar constància que en Tià de sa Real havia existit. Avui sabem que va néixer als Cabanells Vells, dins el terme de Petra, i no a Manacor com deia l’historiador Gabriel Fuster; i que de molt petit anà a viure a Sa Real, a Sant Llorenç des Cardassar. Sempre se l’ha considerat una figura lligada a Manacor, no a Petra, i una mica a Sant Llorenç, en què té un carrer dedicat. A Manacor, a més d’un carrer dedicat a en Tià de Sa Real, n’hi ha un altre més antic al barri de Fartàritx, que es diu “de Gelabert”, que probablement estigui dedicat també a ell. T’ho dic perquè en Gabriel Barceló va fer un buidatge del cens de Manacor de l’any 1860, i tots els Gelabert del nostre poble d’aquell temps es concentren en aquest barri.

Aquesta ha estat una obra que s’ha anat elaborant dins un extens procés de creació. Ens pots explicar una mica com ha anat tot plegat?

La meva primera intenció era la de fer un llibretó d’una dotzena de pàgines en què contàs una mica la biografia del personatge, aprofitant que l’any 2015 s’acomplien els 300 anys del naixement d’en Tià de Sa Real, i que aquest fet havia passat pràcticament desapercebut a la majoria de la gent, malgrat que va ser un personatge molt important sobretot al llarg dels segles XVIII i XIX, i fins a la primera meitat del XX. A mesura que anava elaborant la meva recerca, sorgia nova informació, s’obrien diferents vetes de coneixement del personatge que em creaven una problemàtica important: destriar allò que era informació del que era opinió, saber on m’havia de posicionar amb dades de vegades contradictòries sobre el propi personatge, amb algunes conjectures que havia d’intentar resoldre a l’hora d’escriure sobre un home tan extraordinari…

Possiblement la faceta que més ha pervingut fins a nosaltres d’en Tià de Sa Real és la seva activitat com a glosador…

Com a glosador, era excepcional, un fora de sèrie. No era gaire donat a participar en certàmens en què s’enfronten uns glosadors amb els altres, com es fa actualment. En Tià de Sa Real era un glosador repentista, però també de camilla, capaç de memoritzar un nombre immens de versos i de transmetre’ls després a qualcú que els posava per escrit, com també feia el llorencí l’amo Antoni Vicenç de Son Garbeta. És així com pens que ens han arribat fins a nosaltres les seves obres escrites, extenses obres de teatre rimades, ja que ell, porqueret i pobre de solemnitat, de ben segur no sabia escriure. M’ha agradat molt llegir el títol que en Mateu Xurí, avui dia el millor dels nostres glosadors, ha posat en el glosat dedicat a en Tià de Sa Real que apareix al llibre: “De l’aprenent al mestre”. És ben vera, va ser tot un mestre.

Per damunt de tot, en Tià de Sa Real va ser un personatge extraordinari, fora del comú…

Com a individu, era molt especial, en el bon sentit de la paraula: fa favors a tothom sempre per treure la gent d’una situació complicada, tot i ser ell pobre de solemnitat; reivindica el seu estatus social; és una persona respectada i temuda fins i tot per aquells que estan per damunt d’ell; és un mag i un prestidigitador, capaç de fer veure a la gent allò que no és, sense tenir cap casta de dons sobrenaturals. Però és capaç de predir, per exemple, amb un any d’antelació, que els jesuïtes seran expulsats de la Torre dels Enagistes; o destria amb un simple cop a la fusta el vi de Conilles i de Can Caramany. És possible que els seus fets puguin haver estat amplificats amb el pas dels temps, però qualque cosa devia tenir perquè tant mossèn Alcover com altres autors recullin contarelles i fets prodigiosos de gent que ha viscut amb ell.

Parlem ara breument d’altres aspectes d’en Tià de Sa Real. La seva faceta com vident, per exemple.

En Tià era, sobretot, un home molt ben informat, capaç de trobar una arada que havia desaparegut; o quan ve la Inquisició a Manacor, que el cita dues vegades, demana que surti una persona que pren notes amagada davall una taula. És curiós observar que, de les dues topades que té amb el Sant Ofici, en surt airós, sense cap tipus de condemna. I és que fins i tot mossèn Alcover considera que en Tià de sa Real és un mag bo, que mai va sortir dels preceptes de l’Església.

En Tià de sa Real va ser durant tota la seva vida “pobre de solemnitat”…

Mai va poder ser ric, com si el fet de pertànyer a un sector social tan humil l’impedís qualsevol tipus de prosperitat o de benestar econòmic. Cada vegada que havia fet una bona anyada i els guanys havien estat abundants, passava qualque desgràcia que l’obligava a invertir aquells doblers, ja fos darrera metges o medicaments… Queda clar que en Tià de sa Real no podia ser ric de cap de les maneres.

En el llibre parles també d’altres autors, com l’artanenc Andreu Ferrer i Ginart o Joaquim Maria Bover, que recullen els fets extraordinaris que va dur a terme en Tià de sa Real. Són coincidents amb els relats que mossèn Alcover va recopilar d’aquest personatge a les Rondalles?

En gran part ho són, tot i que hi ha petites diferències; potser degut al fet que les referències dels contadors eren diferents entre Manacor, Artà o Petra. Cal fer esment d’una rondalla d’en Tià de sa Real que mossèn Alcover no publica, que té lloc a Muro i en la qual el nostre personatge s’enfronta a un glosador d’allà, en un combat molt dur, amb un llenguatge molt despectiu i ben pujat de to. Dins la rondallística moralitzant del canonge de Santa Cirga, és molt probable que no hi hagués lloc per a una rondalla amb aquests trets.

Col·laboració de Montserrat Nadal

Back To Top
×Close search
Search