skip to Main Content

“Entenc que lluites per una cosa molt difícil”

[pullquote] Jaume Mateu és el president de Marginàlia, ens parla de la vida a Can Gazà, de la vida de les persones que estan allà, i de la vida en general
[/pullquote]

Quina és la teva tasca a Can Gazà?
Jo en principi he de fer feina a l’IMAS i em permeten fer la jornada laboral de Can Gazà. Estic amb na Catalina, ella es dedica una mica a la part mèdica, ja que moltes de les persones tenen problemes de salut, cada dia hi ha una mitjana de dues visites mèdiques, i per anar al metge també els hem d’acompanyar. És la part de Can Gazà que més esforços requereix. Per això ella es dedica a la part mèdica i jo vénc els dimarts i aprofitam per posar-ho tot una mica en ordre, la part administrativa i econòmica. S’han de fer els pagaments, etc. També duim les relacions externes que en Jaume no cobreix, les relacions amb l’administració, amb els centres de serveis socials de Palma. I a part d’això, la tercera pota que ens correspon és fer les entrevistes als postulants.

Com són aquestes entrevistes?
Els feim una entrevista mínima, no aprofundim molt. Tots tenen problemes d’addiccions a l’alcohol i a les drogues. Els ho demanam, també la situació sanitària, si tenen malalties infeccioses, ho hem de saber; si tenen causes judicials pendents. Normalment, si en tenen, són per causes menors, i si podem, els solucionam el problema, molts de pics només és que no s’han presentat o això. Els demanam per la seva vida. Si poden deixar qualque telèfon, per si tenen un denou. La majoria diuen que no. Els explicam què és Can Gazà, molts venen enganats, es pensen que això és un refugi i no ho és.

Què els explicau, aleshores, de Can Gazà?
Els explicam que aquí hi faran vida monacal, que han de fer les menjades a ca nostra i hi han de pernoctar. El matí s’aixequen a trenc d’alba, fan tres horetes de feina, dinen, i si no van a la nau l’horabaixa, poden fer el que vulguin. Els explicam el règim disciplinari. Si no el compleixen, van defora. En treim pocs, però n’hem de treure.
Tots tenen problemes d’alcoholèmia. Tots venen desintoxicats, però abstemis 100% en devem tenir tres, mantenir un 100% és impossible. L’acord tàcit és dir: jo entenc que lluites per una cosa molt difícil. Si tu beus defora i no pots tornar no et vendrem a cercar. Si tu fas una copa, pots tornar, i vas al llit sense tenir problemes amb ningú, no passa res. Què no toleram? Que entrin beguda aquí. I amb això has de ser molt dràstic. L’equilibri disciplinari és molt precari. Hem aconseguit que no es piquin. Feim feina amb un material humà tan delicat que exigir-los una abstinència plena és injust. Una persona que ha romput amb tot, que no té casa, que viu com un frare… Si tu els dius: et vull net com una patena, només els queda el suicidi.
És comprensible…
Només els podem dir: controla el poc que tens. Als que estan malalts hi ha una altra via: no pots beure més perquè has tengut un càncer de gola, o perquè tens els pulmons plens destruïts… Per aquesta via els pots mantenir a retxa. Però és un material humà molt delicat. A part, ells van molt a la seva, interactuar amb ells és molt difícil. Són molt autodestructius, cerquen la seva autodestrucció. La nostra feina aquí és dir: t’oferim això i si ho agafes bé. És uns dels escalons humans més baixos, més enllà d’ells no hi ha res, han arribat un grau de degradació terrible.

Quants usuaris (no sé si us hi referiu així) hi ha a Can Gazà?
Els treballadors socials parlen d’usuaris, nosaltres parlam de persones. Ara n’hi ha devers vint. Per la necessitat que hi ha són pocs, però per l’edifici ja n’hi ha. A qualque moment hem arribat a ser quaranta, però era ingovernable, governaven ells. Perquè funcioni no pots obrir el model.

Quin perfil tenen?
La mitjana d’edat un temps era més baixa. Ara molts tenen entre quaranta-cinc i seixanta anys. Un 60% són de fora. A nivell d’estudis hi ha de tot, la majoria tenen estudis elementals, però vàrem tenir un arquitecte, un advocat… En els moments més durs, fins i tot vàrem tenir un metge, que va morir de sida. Malalts de sida ara en tenim un parell, però estan bé, controlats, fa molt de temps que no en moren, de sida.

Dones no n’hi ha?
La marginació femenina, per desgràcia, té un doble estigma. Perquè hi ha un factor terrible que és la prostitució. Així, una dona té els recursos per mantenir-se en el procés autodestructiu sense tocar el carrer. Un home quan cau, cau. Una dona té més habilitats per no caure de cop, el transit és més lent. Per altra banda la ludopatia ha fet més mal a les dones que als homes. I arriben més a la marginació per problemes econòmics que no per l’alcohol. Per això no podem posar homes i dones al mateix sac i vàrem haver de decidir, perquè són marginacions diferents.
Qui entra a Can Gazà entra per no sortir-ne?
Depèn de com entri. Si vénen del carrer, la seva condemna és el carrer, si vénen d’un pis, potser hi poden estar una temporada i llavors tornar a llogar un pis. Però és difícil. Hi ha retorns, però pocs. Hi ha gent fa quinze anys que és aquí, gent que difícilment podrà sortir de Can Gazà si no és a una residència. La sortida de Can Gazà és molt difícil perquè vénen del no-res. No tenen pensió o tenen pensions no contributives. No tenen les eines econòmiques per poder-se plantejar una vida indenpendent. N’hi ha que volen morir aquí , perquè n’han fet ca seva i no coneixen res més.

Com es troba Can Gazà a nivell econòmic?
Sempre tendrem dificultats econòmiques, perquè fer feina amb persones tan necessitades requereix un esforç econòmic molt important. Pensa en la dificultat de mantenir una família de quatre membres, i ara pensa una de vint! Les necessitats d’aliment ja pugen molt. Tot el que afecta medicació va a càrrec nostre. Són despeses importants.
Mai hem pretès fer calaix. Tot allò que ens donen ho donam. I no és que no hi hagi voluntat d’ajudar. Però hi ha dificultats per encaixar Can Gazà. Per ara ho hem solucionat amb una subvenció del Consell, que suposa un 40% del nostre pressupost global.

Què vols dir quan parles de la dificultat de fer encaixar Can Gazà?
Per exemple, Can Gazà no està adaptat a persones discapacitades, ni es pot adaptar. I el primer que et demanen per rebre ajudes és això. A mi em pareix bé, però crec que fa falta flexibilitat per atendre els qui no s’adapten el 100% a la normativa però fan un servei.

Costaria molt adaptar Can Gazà a la normativa?
Sí. Can Gazà necessita mà de metge. De fet el que ens agradaria en el futur seria suplir Can Gazà per pisos tutelats. Can Gazà és un gueto, no estam dins les dinàmiques del barri. A més, hi ha d’haver una sortida per dalt, per baix només hi ha el carrer. Podríem oferir aquests pisos als residents que tenim ara, amb un suport. Seria més barat, podríem fer el mateix que feim ara però ells podrien aportar més a les despeses de la casa, hi guanyaríem en qualitat assistencial, i serien dins el vermell de l’ou. A veure a dins la societat, com us comportau.

Vols afegir qualque cosa més?
Faria una reflexió general. Les dades diuen que el 22% de la població de les Balears viu per sota del llindar de la pobresa. Això és una població d’escàndol. L’escaló més baix és aquest. Als albergs hi pot haver un 1%, d’usuaris dels serveis socials, un 10%. Queda un tant per cent considerable que no sabem on és. Hi ha una marginàlia soterrada, que no arriba fins aquí i sobreviu epidèmicament, com si fos ronya. I hi ha una tendència a la invisibilització. Mentre no molestin, bé. A la mínima que hi ha un problema ja està.Un exemple, hi havia un grup de sense sostres que dormien davall els bancs. Estaven a cobri i a recer. Idea dels veïnats, tapar els bancs. Allò darrer que els preocupava eren les persones. Ells es canviaren de plaça. Què feren els veïnats? Cridar a la policia. La policia els pot dir, anau a un centre, però si ells no hi volen anar no hi pot fer res. Per primer cop la justícia és sàvia. Ara bé, una persona que vol dormir al carrer, qualque problema té. Si aquí hi hagués una bona xarxa de salut mental, això no passaria. Varen tancar els psiquiàtrics, molt bé, però quina sortida donam a aquesta gent?
Ens preocupam pel turisme, i no per les persones. Si no canviam el paradigma, no ens en sortirem.

Back To Top
×Close search
Search