skip to Main Content
Entre Dendròfobs

Entre dendròfobs

Talment com després d’unes eleccions qualssevol, en què et trobes enrevoltat de gent que saps que ha votat opcions horripilants, tota la vida he viscut entre dendròfobs. En una terra on la pluja és un miracle, i la sequera és norma, la majoria de la població odia els arbres. Motius per odiar-los en tenen a balquena: fan brutor – es refereixen a les fulles que cauen -, les arrels rompen les voravies i aixequen l’asfalt, les reletes entren dins les cisternes i aljubs, i amb els clàssics n’apareixen de nous. El més «modern» és que tapen la vista o fan ombra. Segur que encara en trobaríem més dins la pintoresca ideologia dels dendròfobs.
Curiosament, als països on la beneïda pluja senyoreja, també ho fa la dendrofília. Hi ha arbres centenaris en carrers i places. Els parcs gairebé són boscos o immenses catedrals de soques i brancam. Exhibeixen jardins botànics que han vist passar segles. Els particulars planten arbres al jardí amb una certa alegria.
En els països com el nostre, en els racons mediterranis on els arbres creixen lentament gairebé per miracle al ritme de les irregulars pluges, hi ha una absoluta determinació a no deixar passar del límit aquests enemics amb fulles i nius. Contrast esborronador amb els llocs on l’arbre es fa gros, enorme, disforjo de manera més o menys ràpida. Allà és respectat, cuidat, i motiu d’orgull col·lectiu.
La dendrofòbia també arrela en el caparrí de molts de jardiners, regidors, consellers, propietaris rurals. En un llibre extraordinari, Natura, ús o abús. Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, editat per primera vegada el 1976, els científics especialitzats juntament amb alguns urbanistes i jardiners, ja es carregava la bàrbara política d’esporgar els arbres urbans. Cap arbre ha de mester podar, els humans han de mester podar els arbres per diverses raons. Els pins bords són una de les espècies preferides a l’hora de fer-los semblar un eccehomo. Qui no ha vist arbrets amb les branques tallades, talment un esquelet, o bé ha sentit savis explicar fent gestos amb les mans que així es «faran amunt»? La batalla contra els arbres només és superada per la croada contra les males herbes. Quina nosa fan a la vorera d’un camí o una carretera, estassades constantment dels vehicles? I encara pitjor, a qui molesta la seva presència en les amples voreres de les autovies illenques? Què ens costa l’herbicida invertit en aquesta repugnant tasca d’anys ençà?
No voldria acabar sense posar exemples d’aquesta fòbia a la terra dels quíbers. Pens, aquest cop nostàlgic sí, en la plaça dels Pins de Capdepera. Supòs que li han canviat el nom, tot i que potser només era el nom popular. L’amo en Sebastià Roís, que fa anys s’embarcà amb Caront, els havia vist plantar de petit. Espectaculars donaren nom a la plaça on ara hi ha l’Ajuntament, a la frontera entre Vila Nova i Vila Roja. A l’estiu la gent ballava davall aquells pinarros, les parelles es besaven amb la brisa que movia les fulles aromàtiques dels gegants. Fa uns anys, qualque veïnat descobrí horroritzat que algunes arrels es ficaven dins el soterrani de ca seva o això digueren. Hauria sortit més «barat» pagar-li la reparació que no arrabassar els arbres? No siguem il·lusos, sempre és millor tirar pel dret, amb decisió i ca a un llamp els pins!
Artà encara conserva un cert patrimoni arbrat dins la vila. Manacor manté un arbrat discret, amb esperances de créixer i regalar-nos l’ombra que tant hem dede mester en aquest desert d’asfalt. Felanitx – obsedit per les palmeres africanes -, és un bon exemple de dendrofòbia. Aquests arbres que fan calor, preferits per decorar els patis de la Legió espanyola al Marroc, han donat nom a una plaça i encara infecten amb els becuts vermells l’entrada del poble des de la capital de Quíbia.

Sebastià Vidal

Back To Top
×Close search
Search