skip to Main Content

És en el gest que perviu la més fonda expressió

Les cares no tenien més expressió que la d’una certa malenconia. Certa, vaga, però terriblement estàtica. Com vencerien els actors d’Hotel Paradiso, el desafiament d’expressar-se sense la possibilitat de mostrar-nos els ulls, o la boca, tapats amb unes màscares d’apatia permanent? I com, més encara, aconseguirien dir-nos el que volien que sentíssim si no disposaven tampoc de l’instrument més valuós per fer-ho? Sense cara i sense veu. Sense rostre i sense text. Així és i així es desenvolupa Hotel Paradiso, l’innovador espectacle alemany que va arribar aquest cap de setmana a Manacor com un dels plats forts de la Fira.

Amb un escenari on predomina el joc de portes per facilitar el canvi de màscares dels personatges (són quatre actors, però hi ha el doble de cares i personatges), se’ns conta, a estones amb humor, d’altres amb poesia, sempre amb una capacitat expressiva i corporal elevadíssima, la peripècia d’una família encarregada de gestionar un hotel molt especial, amb un cuiner que és més carnisser que coc, amb un recepcionista enamoradís, i una madona que du el maneig. I la memòria dels qui no hi són, sempre present com una guia, com un far enmig de la boira.

Potser sí, que la narrativitat del muntatge no guanyarà cap premi. Potser sí que la història no té més rerefons que el que mostra. Però el que és indubtable i del tot insuperable és la capacitat dels quatre actors per transmetre sense les seves eines més primordials un missatge, una emoció, un sentiment, i fer-ho sense ni tan sols un lleu so gutural, un toc de clown entre el mim i el pallasso. Només una lleu banda sonora que acompanya segons quins gests i segons quines situacions posa so a un espectacle mut de paraules però eloqüent fins a l’extrem en expressió.

L’exercici pot entendre’s com un experiment, com una demostració fefaent que massa vegades hem parlat de demés per dir segons quines coses, o que massa vegades ho hem donat tot a la nostra cara, a la nostra rialla, als nostres ulls plorosos o lluents d’emoció, mentre oblidàvem que teníem un cos que si el sabéssim emprar, donaria una potència inusitada al nostre missatge.

L’aclucada d’ull final al públic, primer amb màscares i després sense, completa un espectacle rodó i del tot recomanable per als amants del teatre bo i de totes les seves possibilitats expressives.

Back To Top
×Close search
Search