skip to Main Content

“És una dona molt forta i molt valenta a qui la vida i les circumstàncies l’han fet petita”

Mercè Arànega (Bons Aires, 1957) és una de les actrius més reputades del panorama català. Parlam amb ella sobre l’espectacle Shirley Valentine, un monòleg còmic dirigit per Miquel Gorriz i que presenta aquest cap de setmana a l’Auditori de Manacor.

Foto: David Ruano

De que aquesta obra?
La Shirley Valentine és una senyora de classe mitjana treballadora però ella no treballa. Els seus fills ja són grans i han marxat de casa i viu amb el marit però està tan avorrida que fins i tot parla amb la paret. La història parteix quan una veïna seva li ofereix anar-se’n amb ella de viatge a Grècia, de vacances quinze dies. A partir d’aquí comença l’embolic perquè tothom se li posa en contra i li demanen que què fa una dona de cinquanta anys marxant sola de vacances… Fins i tot el marit i la filla que es pensen que se’n vol anar de vacances per buscar sexe. No et puc explicar si finalment hi va o no però et puc dir que és una història molt tendra i molt divertida alhora. És una comèdia però també desperta molta tendresa perquè ella se n’adona que volia fer moltes coses al llarg de la seva vida que finalment no ha fet. Fins i tot hi ha un moment en què, pobreta, diu “quina vida tan desaprofitada amb tantes coses com jo tenia dins” però podem dir que aconsegueix alliberar-se i acaba molt bé.

Ens han fet creure que la dona és imprescindible només dins l’espai íntim i que no hi ha vida més enllà.
Sí, totalment i després resulta que en aquest espai íntim, quan passen els anys, ja no et necessita ningú tampoc. En el cas de la Shirley, els fills ja han marxat i no té res a fer… Ella parla amb la paret de la cuina perquè el marit, després de tants anys no li fa cas i ella va explicant, tot un seguit d’anècdotes, des de la comèdia però de tant en tant aquest riure se’t queda gelat perquè el públic pensa que això ho ha vist en algun lloc, dins les seves vides. Moltes de les dones de la meva edat s’hi poden veure perfectament retratades. El que fa Willy Russell, l’autor de l’obra és donar-li l’oportunitat a la Shirley a tornar a ser ella mateixa. De fet, ella es diu Shirley Bradshaw perquè ha adoptat el nom del marit i la gràcia està en el fet que ella reivindiqui que era la Shirley Valentine i que vol tornar a ser-ho.

Què té d’especial aquesta dona?
És una dona molt forta i molt valenta a qui la vida i les circumstàncies l’han fet petita. En el fons, encara té aquella Shirley dins: la que saltava des de la teulada, que era atrevida, que es ficava amb tothom… Tot això encara hi és i en un moment donat, explota i surt. Una altra característica preciosa de la Shirley és que és d’aquelles persones que és graciosa perquè sí. I encara que tot li vagi fatal, ella continua sent graciosa i prenent-se la vida amb molt sentit de l’humor i que també és molt, molt tendra. De mica en mica, anirem veient com de cada vegada es va fent més valenta, com el seu nom indica.

Estàs acostumada a papers còmics. T’hi sents còmoda?
Sí. Ja havia fet comèdia moltes vegades i m’agrada molt però t’he de dir que en el cas de Shirley, hi ha molta gent que riu molt però hi ha un punt en què també ploren, quan ella se n’adona de en què s’ha convertit és molt trist. Té les dues coses, és una tragicomèdia.

Com et sents sola sobre l’escenari?
És el tercer monòleg que faig i m’hi sento bé. Sí que és veritat que sempre és millor tenir companys al costat i que quan estàs a escena sempre és bo tenir una xarxa, perquè saps que si passa alguna cosa, sempre hi haurà algú que et podrà tirar un cable. Quan estàs sola, això no passa i si tu falles, se’n va tot a norris. En aquest sentit però, l’avantatge que té aquest monòleg és que parlo amb el públic i es converteix una mica en la meva xarxa; són el meu punt de seguretat. Sentir que el públic està present fa que no falli i em dóna la tranquil·litat de no estar sola. Tot el que jo comunicaria a escena amb els companys, ho jugo amb la gent de la platea.

Com t’arriba aquest paper a les mans?
Vaig veure aquesta funció per primera vegada amb 18 anys a Bons Aires i em va enamorar. Em vaig dir a mi mateixa que quan fos gran la faria. Anys després, la va fer aquí l’Amparo Moreno i també la vaig anar a veure però d’això ja fa una vintena d’anys. Llavors el director, el Miquel Gorriz, em va trucar i em va dir que tenia ganes de treballar amb mi i de dirigir-me en un monòleg i quan em va dir això se’m va encendre la bombeta tot d’una i li vaig dir que des de molt jove havia volgut fer aquest paper i a partir d’aquí vam començar. És un monòleg que s’ha fet per tot el món i que es continua fent. Tot i que és dels anys vuitanta i que hi ha coses que han quedat obsoletes, les hem ajustat o les hem eliminat però la història està absolutament vigent.

Amb Gorriz havíeu compartit escenari però mai t’havia dirigit. Com ha estat l’experiència?
Treballar amb el Miquel és facilíssim i molt agraït. Ell és una persona molt respectuosa amb l’actor perquè ell també ho ha estat i sap les dificultats que comporta, et guia molt bé i et dóna molta seguretat. Té una visió general i del conjunt que vol aconseguir molt bona. A més, ell és músic també i això li dóna l’avantatge de llegir l’obra com una partitura de ritmes i veu les acceleracions i els canvis de temps i et deixa llibertat per transitar per allà. El cert és que tenim molta complicitat i la prova és que estem intentant tirar endavant un altre projecte conjunt.

Destacaries algun detall de l’escenografia, les llums i l’espai sonor?
La llum és gairebé sempre molt potent perquè en Miquel tenia molt clar que era una comèdia i se m’havia de veure molt i la música és també molt divertida, amb moltes cançons de l’època. De l’escenografia no et puc dir gaire cosa perquè revelaria detalls importants: només et diré que és una cuina però molt sorprenent, igual que el vestuari. Sembla que porto un vestit, un collar i una jaqueta però en realitat és només una bata que té tots els elements fotografiats… Té molt de truc!

Vols afegir alguna cosa?
Jo crec que tothom s’ho passarà molt bé perquè a més de riure hi ha un missatge darrere de tot plegat. Hi ha vegades que quan acaba l’obra, tinc la sensació que m’aplaudeixen a mi però també aplaudeixen la presa de decisions de la Shirley Valentine, perquè és una dona valenta.

Back To Top
×Close search
Search