skip to Main Content
“És Una Manera D’afrontar La Mort Perinatal Amb Molta Llum”

“És una manera d’afrontar la mort perinatal amb molta llum”

Maria Rodríguez (Barcelona, 1986) és l’actriu protagonista d’ “Una gossa en un descampat”, peça produïda per la Sala Beckett i del Festival Grec 2018, que ha rebut nombrosos premis. Rodriguez combina la gira d’aquesta obra amb la seva feina a la sèrie “Com si fos ahir” de TV3. Parlam amb ella sobre l’espectacle que passarà aquest cap de setmana per Manacor.

Fotos: Kiku Piñol 

De què va aquesta obra?
Una gossa en un descampat parla del procés que ha de passar una parella a l’enfrontar a la mort perinatal, la mort d’un fill quan està a la panxa, abans de néixer. La Clàudia Cedó, autora de l’obra, va passar per aquesta experiència i com que era l’autora resident de la Beckett va demanar-los de parlar sobre aquesta qüestió. A partir d’aquí, va plasmar part del seu dol en aquest text. Jo crec que és una manera d’afrontar la mort perinatal amb molta llum: no li treu importància, li dóna presència i identitat i va ser la primera passa que va fer la Clàudia per afrontar el seu procés de dol. És molt dura però molt positiva i amb molta llum.

És un tema que no es xerra massa. És una mica tabú?
Sí. Hi ha moltes coses que s’ajunten en aquest tema. En primer lloc, el fet que en la nostra societat la mort ja és un tema tabú. A més, el fet de perdre un fill dins del nostre cos és un tema totalment femení. Les parelles també els perden però el fet de tenir-lo dins teu crea una connexió i una visió diferent. És quelcom que anys enrere sempre quedava de portes a casa. I ara també passa. Per exemple, jo sóc mare i quan em vaig quedar embarassada i vaig anar al metge ell mateix em va dir que valia més que no ho digués a ningú fins que haguessin passat tres mesos, perquè potser no tirava endavant. És no dir les coses per si van malament però jo vaig pensar que ho volia dir i si les coses haguessin anat malament també m’hauria agradat poder compartir-ho. És un reconeixement a què cadascú vulgui fer, de la manera que vulgui i no treure importància a la qüestió. Passa el mateix amb els avortaments. Quan vaig començar a fer aquesta obra i ho comentava amb la família o les amistats, em vaig adonar que aquesta realitat és més comuna del que sembla i si la parléssim tindríem més eines per poder ajudar-nos.

Més enllà del dol de l’autora, hi ha un component reivindicatiu?
Jo crec que es reivindica el fet d’explicar-ho, de no tenir por i sentir-te amb el dret de plorar o no fer-ho i sobretot una reivindicació a no jutjar la gent que passa per aquests processos. També crec que és molt pedagògica perquè dóna eines a la gent sobre com actuar quan tens gent al voltant a qui li hagi passat això.

És una obra dramàtica?
Ho és en molts moments i també és dura però també és molt esperançadora. També té tocs d’humor perquè a la Clàudia li va molt la comèdia i no ho pot evitar. Hi ha un component molt marcat i és que es tracta d’una obra totalment vivencial perquè està escrita des d’un lloc molt vertader però la comèdia hi és i té moments de destensar i al final es veu la llum.

Com són els personatges que apareixen?
El personatge principal és la Júlia i la seva consciència, ja que l’autora va voler separar-la en dos personatges. Després hi ha el Pau, interpretat per Pep Ambrós i que és la seva parella i també apareixen tres actors més: l’Anna Barrachina, el Xavi Ricart i la Queralt Casasayas. Ells fan diferents personatges: la família de la Júlia, el metge, infermeres, un director de teatre, ginecòlogues, comares…

Com vas treballar el personatge de la Júlia?
En un principi els dos personatges de Júlia i la seva consciència els interpretàvem la Vicky Luengo i jo i anàvem fent torns: cada dia una feia un personatge diferent. Això va ser una idea del director, Sergi Belbel i nosaltres hi vam estar molt d’acord perquè això representa la plenitud del personatge. Per raons de feina la Vicky va haver de deixar el muntatge i la Míriam Monlleó la va substituir. Com que ella tenia molt poc temps per assajar, era molt complicat continuar amb aquesta dinàmica i ara cadascuna fa un personatge, sense torns. La Júlia és l’element més dramàtic de l’obra, a qui li passa tot això. Es passa una setmana dins d’un hospital i ha de prendre una sèrie de decisions que no es veu amb cor de prendre. D’altra banda, l’altre personatge, el de la consciència de la Júlia és el que intenta fer veure totes les coses, bones i dolentes, a les quals no es pot enfrontar.

Com ha estat el procés creatiu amb Sergi Belbel?
Va ser molt interessant. El Sergi va respectar molt el text de l’autora, la Clàudia. Ella és autora però també és directora i quan escriu pensa molt en el muntatge que es veurà després i això dóna molt de joc. Ella no es va veure amb cor de dirigir, per raons òbvies i quan li van oferir a Belbel, va estar molt d’acord. Ell és un gran director de muntatges i té un gran sentit del ritme. El que ha fet ha estat aportar la seva visió posant més o menys llum, més o menys intensitat o més o menys humor en diferents escenes de l’obra.

Quin paper hi juga l’escenografia, l’espai sonor i les llums?
L’espai sonor i la il·luminació són un element molt important. No vull dir res gaire concret perquè no vull fer cap espòiler però l’escenografia és un descampat en el qual la Júlia hi troba la seva experiència a l’hospital. A partir d’aquí, l’escenografia va canviant i va prenent vida.

Des de l’estrena, com ha estat el procés i l’acollida del públic?
Quan vaig llegir el text, estava al metro i ja em vaig emocionar… Vaig pensar “si això em passa aquí, imagina’t el que passarà després”. Des del principi sabíem que era un text molt potent i necessari i que tothom l’hauria d’escoltar perquè parla de la mort perinatal però en el fons també parla del descampat on tothom, en algun moment, pot arribar: les pors que tenim i la manera que tenim d’afrontar-les. La veritat és que ha tingut una gran rebuda i per mi ha estat el muntatge més catàrtic que he fet mai. El públic, cada dia, es trastoca, s’emociona i s’aixeca perquè se senten agraïts per tot allò que han sentit. Estàvem molt orgullosos de la feina que estàvem fent i del text en si però la resposta ens ha sobrepassat, no ens esperàvem que fos així.

Back To Top
×Close search
Search