“Escric per mi i pel gust d’escriure, amb total llibertat”

Dolors Garcia (Manacor, 1973) és mestra. Sensible i apassionada, creativa i entusiasta, es mou a l’embat de les onades de la vida. Ara ha escrit Balancí de sucre blanc, el seu primer poemari, editat per Documenta Balear.

Com ha nascut aquest poemari?

Després d’un any i busques de fer poemes, el darrer any ha estat per anar arreplegant versos, ordenant… fins que ha sortit el llibre.

Hi ha un fil conductor? És un llibre de poemes com si fos un sol poema?

No és com un sol poema, però té un fil conductor, i una cirereta.

Quin és aquest fil conductor?

El fil conductor són les meves vivències al llarg d’aquest any. De vegades la vida et du alguna cosa que et sacseja. I tens dues opcions: o quedes tombat i capcot, o t’aixeques d’hora el dematí per pintar i et colgues tard el vespre per escriure… A banda de la catarsi que du implícita, amb l’activitat creativa es produeixen altres transformacions, perquè això ja em dóna vida en un altre pla. És una experiència molt enriquidora.

És una poesia confessional, vivencial, de l’experiència, o també s’hi deixen veure les influències d’altres lectures?

Fonamentalment la primera opció. Hem de ser honests: a nivell intel·lectual conec poques coses, i no sols parl de poesia. Ara bé, també és cert que tenc algunes lectures molt interioritzades, com Miquel Martí i Pol o Joan Salvat-Papasseit. Sempre els he llegits i m’encanten. Per això de vegades surt un cal·ligrama, o una al·literació fins i tot sense voler. Empr totes les figures retòriques, sense pensar el que faig.

Hi ha una feina formal? Un ritme, una rima?

En un principi tot era molt trobadoresc, amb mètrica i ritme regulars i amb rima consonant. A força de suggeriments em vaig plantejar fer l’exercici de fugir d’aquest encotillament formal. M’he permès desenvolupar tot això amb total llibertat, perquè no perseguia cap objectiu, escrivia per mi i pel gust d’escriure, com quan pint, fer-ho en llibertat és el que més m’omple. Jo escric i cada vegada hi ha manco necessitat que rimi, perquè el que intent és connectar amb el que sent i això genera una imatge. Pot sortir-hi una rima, o rimes internes involuntàries. Sigui com sigui, hi ha una musicalitat i un ritme.

També has parlat d’una cirereta…

Partesc d’una consciència adormida, d’un dolor, d’una tristor. Després ve la confusió, la transformació i el naixement d’un nou jo. A cada part li he posat un títol prou indicatiu: “Cops”, “Nusos”, “Mudança” i “Sí”. Però al final hi ha aquesta part del pastís que trobam més gustosa… i que l’he titulada “Amb permís”.

Quants de poemes hi ha?

N’hi ha 58. En general són poemes breus, però també n’hi ha alguns de llargs o de mitjans. Les il·lustracions també són meves, i també la de la portada.

S’identifica aquesta esfera blanca amb punts de colors amb el títol?

Sí. Balancí de sucre blanc… és també la part d’un poema. És la lluna… A la lluna hi envies el que sents, ella t’ho engronsa i, si hi ha sort, t’ho torna una mica més redonet.

I mentrestant no t’atures d’escriure.

Ara, faig més prosa poètica. Veus que el que escrius té un sentit poètic, però no hi cerques la forma. Pas gust d’això, ara.

El presenta el llibre Francesc Vernet dimecres a Móndellibres a les 19h.

Sí, i ja tenim previstes una presentació per a dia 30 a les 20:30 a la cafeteria del Teatre d’Artà, i el 4 de desembre també serem a la llibreria Lluna de Palma.