skip to Main Content

Espai na Camel·la: l’obsolescència programada

El projecte de l’Espai na Camel·la va ser una victòria de la gent de Manacor per a la gent
de Manacor. Malauradament, pens que ara culmina el procés d’assimilació de l’Espai per
part de les institucions municipals; en aquest sentit, el temps m’ha permès veure que
existia un cert tipus d’obsolescència programada. Crec que és necessari fer una passa
endavant i tancar una etapa al Casal. La meva implicació a l’Espai al llarg d’aquests
darrers anys però, em demana fer una mirada analítica a la situació actual de les
associacions i la seva relació amb l’Ajuntament. D’aquesta manera també respondré
alguns comentaris sorgits del debat i que m’apel·len directament com a membre de
l’associació Altraveu i com a ciutadà de Manacor.
Al principi les associacions- COPROC van aconseguir un lloc amb perspectiva de futur de
Casal autogestionat on serien les protagonistes, podrien decidir i prendre-hi part, on el seu
paper no seria figuratiu i la cogestió seria el model idoni. El resultat en seria la creació de
la Coordinadora d’Entitats i el Consell Sectorial. Perquè ens entenguem, la primera
formada per associacions, i la segona formada per tècnics/ques de l’ajuntament, una
representant política —en aquest cas Cati Riera— i els portaveus de la Coordinadora.
Amb l’experiència adquirida he pogut veure com en realitat nosaltres només teníem un
paper consultiu i que al final les decisions importants, que permetrien dur a l’Espai a altres
nivells, eren vetades pel Consell, l’òrgan realment decisiu. L’exemple clar va ser quan la
Coordinadora va proposar impulsar el model de gestió cívica, consolidat a llocs com
Barcelona, on associacions gestionen plenament equipaments públics i en fan programes
específics per les barriades on estan situades. Aquest era el model que pretenia impulsar
la Coordinadora, però els plans de l’Ajuntament pel Casal han estat sempre uns altres.
Seguint aquest punt i en un pla general, l’evolució del Casal és totalment coherent
amb el que consider que és la mecànica de l’Ajuntament i la seva actitud cap a les
associacions de Manacor. En primera instància, la relació que se’n deriva és asimètrica i
paternalista, provocant en certs casos dinàmiques de clientelisme, dependència
econòmica i una certa usurpació de mèrits. Malauradament, les associacions necessiten
mantenir aquesta relació asimètrica per tal de poder dur a terme les seves activitats.
Estam en desavantatge i la nostra condició no lucrativa i autogestionada ens proporciona
aquesta posició de subordinació. Necessitem l’Ajuntament i per tant mantenim una relació
pròxima en benefici mutu, però a vegades sentim que la nostra feina queda a disposició
de les necessitats de l’Ajuntament. Hi depenem econòmicament i per tant les crítiques
poden sortir cares. Sobretot si tenim en compte que algunes activitats —com les
relacionades amb la música— requereixen molta implicació, infraestructura i capital
econòmic per dur-se a terme. Com a associacions, la nostra feina no pot servir per a tapar
les mancances de l’Ajuntament en l’oferta sociocultural, encara que això permeti mantenir
en actiu les associacions. Ens resignam a mantenir les coses com estan tot i que és
evident que ens perjudiquen, ens mantenim com podem, sobrevivim d’esdeveniment en
esdeveniment. Ara ho veiem, tenim clar que les necessitats de les associacions no són
una prioritat per a aquest Ajuntament, i molt menys les relacionades amb els concerts:
quants anys fa que es parla d’habilitar un lloc cobert? Nosaltres ens varem ficar dins
l’Espai per poder canviar conjuntament aquesta realitat. Però ara veiem que aquesta no
està a l’abast de les nostres possibilitats. Que no depèn de la caparrudesa d’un conjunt
d’associacions. Depèn en major mesura de la gent de Manacor i de la nostra capacitat per
saber lluitar pel que creiem és més just.
La realitat que he exposat aquí és ben segur que sonarà a aquella gent que té un
mínima curiositat pel que passa dins Manacor, i més encara a la gent que s’implica any
rere any a programar, organitzar i mantenir esdeveniments de tot tipus. Finalment, i per
donar per tancat la meva/nostra etapa dins l’Espai na Camel·la, acabaré aquest article
amb una sèrie de consideracions a mode de reflexió final:
Primer de tot em dirigiré a la batlessa d’aquest municipi –Cati Riera– per respondre
breument les declaracions que va fer al mitjà de comunicació CentperCent. I és que llegint
i rellegint el seu testimoni n’he pogut extreure tres coses: que no sap perquè Altraveu hem
marxat de l’Espai, que parla sobre la Coordinadora com una entitat indecisa i disfuncional
i que gràcies a la seva actuació tot està solucionat. Tot això es deriva d’una falta
profundíssima d’autocrítica i una capacitat nul·la per escoltar i treballar conjuntament.
Assenyalar-nos pot fer desviar l’atenció, però a la llarga tornaran a sorgir els mateixos
problemes.
En segon lloc, pel que fa al sorgiment de l’òrgan de Participació Ciutadana
impulsada per l’Ajuntament. Els recordo que l’Espai na Camel·la només existeix gràcies a
la lluita de les entitats, fruit de l’autèntica participació ciutadana, activa, emancipadora i
transversal. A elles ho devem. També entenem que aquest òrgan no cobreix cap
necessitat real, almenys cap que hagi sortit del debat entre associacions dins la
Coordinadora.
En tercer lloc i fent autocrítica. Nosaltres som part responsable de l’actual situació
de l’Espai. Consider que les circumstàncies no eren favorables i en conseqüència se’ns
ha fet difícil conduir les nostres propostes d’una manera efectiva, però des del principi
sabíem que era millor intentar implicar-nos que simplement resignar-nos.
En quart lloc, pel que fa a a l’associacionisme dins Manacor: consider que aquest
tema no ha estat mai tractat profundament, amb honestedat i rigor. Si com a associacions
no ens feim valer i no ens arriscam no arribarem mai enlloc. Com deia, sobrevivim, però
sobreviure no pot ser una opció.
En cinquè i darrer lloc, voldria fer una petita confessió. Un dels motius pel qual
Altaveu ha sortit de l’Espai na Camel·la ha estat l’experiència que hem tingut visitant altres
Casals (l’Espai Jove La Fontana, la Casa Orlandai, el Centre Cívic Bon Pastor, el Konvent
de Berga, l’ATV de Sarrià de Ter…). Una infinita llista de llocs —amb les seves diferents
configuracions— on la societat ha sabut abastir-se d’eines de participació ciutadana, on sí
s’han assegurat que les associacions de joves —o de qualsevol tipus— puguin moure’s
tranquil·lament fora que cada activitat estigui abocada que sigui la darrera pel
desgastament que suposa, on sí que s’ha permès a la ciutadania gestionar espais i
desenvolupar els seus propis projectes, on sí d’una manera clara creuen en ells mateixos i
es procuren un mínim d’avinentesa en la qual la finalitat última és fer i deixar fer. D’això
anava l’Espai, d’això bevia la Coordinadora, amb aquest plantejament fèiem Casal, fèiem
poble. El que ha passat a l’Espai na Camel·la connecta directament amb el plantejament
que he fet més amunt, la nostra passivitat com a associacions ha deixat guanyar quasi
sempre — l’Espai n’és exemple de resistència— a la rigidesa de model de ciutat que s’ha
gestat als darrers anys. Un model que ofega qualsevol tipus de plantejament fora del seu
enteniment. La casualitat no ha fet de Manacor un lloc aparentment estèril en aquests
tipus de centres. Això és el que tenim, però… és el que volem?

Dani Gómez. Estudiant d’Antropologia Social i Cultural

Back To Top
×Close search
Search