skip to Main Content

Els Esperits: el cau on no hi passa el temps

Ja està tot a punt per al Revival Esperits. Serà dissabte dia 22 a partir de les 17 hores al local del Mig i Mig Copes. Hi haurà backgàmon, truc, futbolin, música i vici a rompre. Us n’informarem més detalladament, però de moment, us convidam a recordar els vells temps amb un article de Joan Frau que publicàrem a la revista Cent per Cent quan els Esperits tancaren les seves portes. Deia així:

No baixis als Esperits, que diuen que hi ha mal ambient i també hi circula droga”. L’amenaça latent era prou sentida dins el poble i, com totes les coses que diuen que són pecat, aixecava uns desitjos gairebé irrefrenables de tastar l’experiència. Perquè només allò que sembla prohibit, i més per a un nin de catorze o quinze anys, es converteix en una temptació en la qual, més prest o tard, un hi acaba caient. I hi vaig caure, com no podia ser d’una altra forma. Aquelles escales estretes que enfilaven per avall i després giraven cap a l’ esquerra sense deixar endevinar el que hi havia més enllà eren l’alegoria més clara d’aquell infern contra el que sempre ens havien alertat. “No baixis que hi ha mal ambient”…No podia deixar de pensar en la maleïda frase quan, mogut per una curiositat irreprimible, baixava els escalons amb emoció i amb un petit sentiment de culpa que, tanmateix, no vaig tornar a sentir mai més després d’aquella primera experiència. Quan enfilava el darrer tram d’escalons i ja vaig tenir la primera perspectiva de l’antic celler, he de confessar que vaig estar a punt de tornar a pujar a tota hòstia, intimidat per les nombroses cares que es giraren cap a jo per a examinar l’intrús que acabava de baixar cap a la perdició. Però més tard vaig veure que ningú més em va fer cas, que només va ser una mirada curiosa, rutinària. La gent va continuar amb les seves coses. Vaig comprendre que aquella era com una espècie de norma no escrita de la casa. Gairebé sense voler, tothom es girava per veure els personatges que baixaven al cafè, que entraven com a bubotes procedents del món exterior. Mal ambient? La gent que propagava aquesta teoria no sabia de què parlava. Allà no hi havia mal ambient, només el que es podia trobar a qualsevol bar de clients habituals i gairebé familiars. Però als Esperits s’hi notava un valor afegit, quelcom que ho feia diferent. S’hi respirava un ambient de sana llibertat, de fer i deixar fer, que tal vegada era el que més molestava a una societat d’estructura caciquil que encara es llevava les peganyes del mal somni de la dictadura. Imaginava que el bar era un reducte d’irreductibles, amb una poció màgica que els feia invencibles: l’orgull de pertànyer als Esperits. Drogues? Efectivament, allò estava ple de drogues sobre les estanteries de fusta. Drogues en forma de cassalla, d’herbes dolces, de rom, wisky i tota la gamma de begudes alcohòliques habituals. És clar que quan les males llengües parlen de droga se refereixen a les il.legals. D’aquestes també n’hi havia, com n’hi ha per tot arreu. Però que cadascú faci el que vulgui amb el seu cos, mentre no obligui a ningú a fer el mateix. I a mi mai ningú em va obligar a fer res que jo no volgués. Bé, sí, més d’un pic vaig haver de beure’m una xispeta contra la meva voluntat. Ho reconec. I és que quan et conviden, és lleig no acceptar la invitació. Baixar als Esperits va ser la meva perdició. Hi vaig quedar enganxat. I els monos eren terribles en el meu ‘exili’ barceloní. A cap altre lloc vaig trobar l’ambient de l’estimat local manacorí, el mateix que et feia perdre la noció del temps. Perquè un hi podia entrar amb la claror del capvespre i tornar a sortir del bar amb els ulls mig tancats per la claror de l’alba i altres excessos i pensar: no pot ser mai, realment m’he passat aquí dedins gairebé deu hores?. Hores que mai no eren perdudes, perquè a dins els Esperits sempre es sortia un poc més espavilat i amb noves experiències apreses durant nits i nits plenes d’històries per a no dormir. Històries que sortien de l’observació o d’escoltar batalletes que, en ocasions eren verídiques i en altres casos simples fantasmades. Històries que, en molts casos, sortien de la pròpia imaginació.  Eren aventures que sempre es vivien amb una música de fons que fogia de tots els estereotips comercials i que durant una època va cridar a la revolució, o durant un dels molts concerts que s’organitzaven en aquell petit escenari que es va muntar damunt el racó abans ocupat per seients en els que, certament, vaig aprendre tot el que es podia fer amb un xigarro i el paper Smoking, mentre feia una partida de backgammon o un tuti per guanyar el cafè als amics. Històries que esper dur sempre dins el meu rebost de la memòria. I si quan arribi l’hora és veritat que em convertiré en una ànima perduda, ja sabeu on venir a invocar-me. Escales avall, allà on no hi passa el temps.

 

Back To Top
×Close search
Search