skip to Main Content
“Fèiem Concerts A Madrid, Sortíem A Les Llistes, Dormíem A Hotels De Cinc Estrelles, I D’un Dia Per L’altre, Tot S’acabà”

“Fèiem concerts a Madrid, sortíem a les llistes, dormíem a hotels de cinc estrelles, i d’un dia per l’altre, tot s’acabà”

“El més jove dels Rolling Stones en té setanta-un i ara comencen gira i treuen disc”, així ho diu, mig de broma, Guillem Sansó, veu cantant dels Montenegro, el mític grup manacorí que revolucionà les llistes i les places d’aquells darrers vuitantes d’aquells primers norantes. Ara tornen i ho fan amb un concert, que no serà el darrer, al Teatre de Manacor aquest dissabte dia 17 de novembre a partir de les 20:30h. Tots hi voldrem ser.

Qui sou avui Montenegro, qui éreu fa gairebé trenta anys?
Guillem Sansó: Érem Carles Grimalt, Toni Sancho, Guillem Pou, Carlos Avellanet (substituït després per Manolo Muntaner) i Guillem Sansó. Avui Manolo Muntaner no hi és, i el seu lloc l’ocupa Felipe Cardiel.

Sou molts, moltes guitarres, no?
GS: Sí, hi ha dues guitarres elèctriques, que són les d’en Felipe i d’en Carles Grimalt, i una d’acústica, la d’en Guillem Pou. No miram si som molts o si som pocs, el que volem és passar gust. Això volem, que soni el millor possible i que passem gust i fer-ne passar.

Què va ser, aquell fenomen Montenegro?
GS: Va ser una enravenada d’un any i mig o dos, passaren moltes coses però cap va fructificar com tocava. Anàvem a llistes, férem concerts molt guapos, dormíem a hotels de cinc estrelles a Madrid, i no se sap ben bé per què, d’un dia per l’altre allò es va acabar.
Carles Grimalt: O sí que se sap…
GS: Nosaltres anàvem amb la CBS i la va comprar la Sony.
CG: Més que comprar-la va fer-li una OPA hostil. De fet, varem passar de moltes multinacionals de la música a només dues.
GS: Sí. I també era el darrer moment del pop espanyol, a nosaltres el pop-rock en català ens va agafar una mica tard… I no canviàrem de llengua com ho feren els Ocults. Pensàvem que la gent se’ns tiraria damunt…

Concerts lluny de Mallorca…
GS: Sí! Tocàrem a Madrid i a València… i tot va anar beníssim. No vàrem acabar de saber mai per què es va aturar. Les cançons funcionaven molt bé…
CG: Avui els artistes són els seus propis amos. Aleshores a nosaltres ens duien de la mà. Ens deien on havíem d’anar. Érem titelles, i qualcú va tallar les cordes…
GS: Qualque agent que ens duia no es degué entendre amb els caps de la multinacional…

I fins i tot televisió?
GS: Va venir un equip de Metrópolis, un programa de música d’aquell temps, i durant una setmana ens gravaren per Palma, a Drah, a Fornalutx… I no arribaren a emetre’l mai. També ens feren un “Rockopop”, que tampoc no es va emetre. Es veu que qualcú es va enfadar amb qualcú.

Què en traguéreu de tot allò?
GS: No vàrem tenir temps de ser dolents. I en això érem molt mallorquinots. Quan ens anava bé dèiem: “Ah sí?, Idò va bé”. I quan no hi va anar: “Ah no?, idò també”.

Quants de discs féreu com a Montenegro?
GS: Amb Montenegro en férem dos. Abans n’havíem fet un amb La guía del Ocio, que érem els mateixos amb un nom diferent. Tot havia començat a un concert de Toncarpop, un dia de carnaval. Vaig fer tres cançons de carnaval per a ells. Ens va veure en Pedro Javier Riera de la Vipsa, i li va agradar molt. Ell va ser el qui ens va gravar el primer disc, el 1987. El 1989, ja amb Montenegro, va ser l’escopetada. A les llistes anàvem amunt… els locutors ens deien que seríem el grup revelació…

Quines cançons destacau?
GS: Teníem unes lletres que enganxaven molt. Teníem les cançons més comercials, “Qué caray” o “Para bailar”. Però n’hi ha moltes: “Des de la calle”, “Calle oscura”, “Inquietudes”…
I arribam a dissabte.
GS: Sí, el que volem fer dissabte és cantar-les totes amb amor.

Però és curiós que les coses no anassen bé i ja us desféssiu?
GS: Sí, quan vàrem veure que no funcionava, ens desférem.

Com afrontau el concert de dissabte?
Antoni Vallespir: La paraula que més ho defineix és il·lusió, i també d’emoció.
GS: Mira, vàrem dir: “No ens hem de morir sense haver passat un parell més de concerts de gust”. Ho provam i ho feim, i tampoc sabem ben bé la resposta que tendrem…
AV: Jo pas molt de gust dels assajos. I el teatre serà ple!
Per tant no serà el darrer concert de Montenegro, el de dissabte…
GS: No serà el darrer, tenim un parell de demandes que les farem.
CG: Farem el just i necessari, i farem el que ens faci ganes.
GS: Això, que s’alineïn aquells planetes… no ho feim pels doblers, ho feim per passar gust. De fet, no hem sabut fer mai negocis. El 1992, quan ens vàrem desfer, vàrem haver d’afegir cent mil pessetes cada un.

Queden discs, de Montenegro.
Guillem Pou: En tots aquells anys se n’arribaren a vendre 30.000 còpies.
CG: No hi ha discs, però la gent que ho vulgui ens pot escoltar a Spotify.

Dos discs, dos hits

¡Qué caray!
¡Qué caray!,
si voy ahora y te digo “¿quieres salir conmigo?”.
Que cada cual es como es
y a mí me gustaría salir contigo.
Que no soy cínico,
es que he decidido echar el resto ahí
decirte que estoy loco por ti,
qué, qué caray!

Para bailar
Resbalando sobre el patio particular
que el papá le compró a su niña bonita
para que aprendiera a bailar.
A qué tanto estudiar si tumbadita
en el suelo estás levantando y mordiendo
el polvo de las baldosas del patio sin volar.
Para bailar hay que tener
para bailar tener coraje.
Para bailar hay que tener corazón.
Para bailar bien, tener sangre.

Back To Top
×Close search
Search