skip to Main Content
Ferran Utzet: “La Militància En Els Propis Ideals és El Que Ens Manté Vius”

Ferran Utzet: “La militància en els propis ideals és el que ens manté vius”

Dissabte 20 d’octubre i diumenge 21 arriba a Manacor Sopa de pollastre amb ordi, el muntatge que sobre l’obra original del britànic Arnold Wesker propossa La Perla 29. Una família britànica del segon quart del segle XX serveix de marc per exemplificar les diferents postures ideològiques i vitals a què ens podem enfrontar. Una situació de fa vuitanta anys que ben bé podríem traslladar a l’actualitat. Però de tot plegat en parlam amb Ferran Utzet, director del muntatge.

Per què aquesta fascinació per a la família en el món de la creació literària, i sobretot en el teatre? O és simplement un marc?
La família és el primer marc de relació que tenim i que determina la nostra manera de fer, la nostra cosmovisió, el que ens marca el que està bé i el que està malament. Sigui com sigui la família, ens mostra unes relacions molt humanes per la quotidionitat, molt intenses… i això és un material que és un filó per tractar-lo des de la ficció, perquè ens permet parlar des de la pròpia vida, i projectar-la cap a allò universal.

Però aquesta família és un marc per explicar altres coses? O és ella el tema en si mateixa?
Quan Wesker escriu l’obra, més enllà de la pretensió d’utilitzar la família com a marc, busca reflexionar sobre el posicionament polític, i per això converteix cada membre de la família com a representant de cert posicionament col·lectiu. Els personatges semblen incorporar-se a l’obra concebuts com a elements simbòlics, però acaben cobren vida pròpia i esdevenint molt més que un marc, perquè l’obra acaba parlant més de les relacions familiars que de les postures ideològiques.

Ambientada en el segon quart del segle XX, que hi tenim en comú? En què ens hi podem emmirallar? Ens pot donar qualque lliçó l’experiència viscuda?
Potser les paraules aprendre o lliçé són molt fortes. Sí que hi ha unes idees latents en el text, en relació a l’activitat vital, a l’activisme, i les hem recollides. Això va tenir una especial ressonància pel moment que es viu a Catalunya, però no d’una manera directa. Si hi ha una reflexió forta que et faci trontollar, és en la línia de plantejar-te el sentit de l’acció. Les idees que floten a l’obra és que passi el que passi, per molt que hi perdem la fe, val la pena continuar lluitant, la militància en els propis ideals és el que ens manté vius. I aquesta és una idea necessària en el temps actual, una idea humanista, de necessitat d’acció col·lectiva, d’estar junts, d’estimar-se i cuidar-se com a motor vital per aconseguir l’objectiu. Aquesta, segurament, és la manera d’estar en el món que ens fa ser més feliços. Aquestes lluites col·lectives tot sovint no triomfen, però al final feiem que ens cal seguir vivint i somiant.

Tenint en compte aquestes similituds de què parlaves, us plantejàreu d’adaptar-la al cas català?
Abans de l’estiu, abans de l’octubre, l’atracció que vaig sentir cap a l’obra no era en relació amb el procés, sinó per com explicava el procés d’il·lusionar i de lluitar de tornar a il·lusionar-te, quan veus que la realitat no està a l’alçada dels teus somnis. Poques obres havia trobat que s’acostessin a aquesta idea de manera tan clara. I jo, que estic molt a favor de la independència, l’1 d’octubre al col·legi electoral, em plantejava si podíem fer-la, si no seria aixafar la guitarra al procés, perquè l’obra no era exactament optimista…No volia posar pals a les rodes… D’alguna manera, parlant-ne amb Oriol Broggi, semblava que profetitzéssim que no ens en sortiríem, que no aniria bé. Però d’altra bandsa, també penso que les obres troben la manera de relacionar-se amb el present, i el missatge final és que és necessari reflexionar sobre com mantenir la il·lusió. Per això, de mica en mica, la vaig tornar a trobar necessària, perquè plantejava un missatge d’optimisme a llarg terme.

Quina reacció tengué el públic?
La recepció durant febrer març abril era molt punyent, moltes persones hi reconeixien aquest procés d’il·lusió i desil·lusió. I això ho acosta més que si ho haguéssim contextualitzat. Per la distància: en aquest cas, la identificació funcionava millor, perquè hi havia uns paral·lelismes tan clars, que no calia subratllar-los.

Els actors i l’escenografia estan caracteritzats a l’època?
No. Vam fugir del realisme estricte. Seria gairebé impossible de resoldre amb els actors que teníem representar el pas d’aquells vint anys en què es desenvolupa la trama. Utilitzar aquest mecanisme de desdibuixar l’epòca permetia que l’obra passés dins el cap dels espectadors. He intentat aplicar una idea que diu que un muntatge no ha de crear una realitat, sinó donar les eines perquè l’espectador la creï amb la seva imaginació.

Diries que els personatges estan estereotipats?
Sí, però només quant a la imatge. Les interpretacions no ho són gens, d’estereotipades, sinó que plantegen formes complexes, riques i amb matisos, que és el que m’agrada més d’afinar.

Vols afegir alguna cosa més?
Sí, voldria recordar que l’obra és lleument autobiogràfica. En Ronny és el mateix autor, de manera que la seva vivència hi és reflectida, en tant que mostra la crisi d’ideologia que va patir el mateix Wesker.

Back To Top
×Close search
Search