skip to Main Content

“Som un fill dels Beatles”

[pullquote] Tomeu Matamalas (Manacor, 1952) està jubilat de la seva feina de delineant a un despatx d’arquitectes, però “faig més feina ara que quan feia feina”, diu. I és ara que fa balanç del seu “Trajecte” musical de cinquanta anys dia 9 de desembre a la sala La Fornal. Ens ho conta en aquesta entrevista.
[/pullquote]

Com surt aquesta idea de fer una retrospectiva de la teva carrera musical?
A l’estiu ja vaig fer una commemoració a Porto Cristo. L’havia de fer allà perquè és el primer lloc on vaig tocar a la meva vida. Aquell concert el férem a l’actual Flamingo, que abans es deia Katovito. El concert retrospectiu d’aquest estiu, però, el vàrem fer al Centre de Cultura de Porto Cristo. En Joan Gomila hi va venir i va trobar indicat que ho féssim a la seva sala. Es tracta d’una sala que em permet un grau d’intimitat que és el que jo cerc en aquests moments de la meva vida.

Tot això serien motius logístics… però hi deu haver qualque cosa més, darrere aquest concert.
L’excusa per fer-lo és que fa exactament cinquanta anys que vaig començar a fer música. El noranta per cent de les vegades que he tocat en públic he fet versions i homenatges a altra gent, i ara me’n vull fer un a mi.

Per tant, tot seran, ara sí, cançons de producció pròpia.
Gairebé tot el repertori és meu, tant la lletra com la música. Hi ha alguns poemes musicats de Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Bernat Nadal o Miquel Mestre. Això és així perquè al principi no m’atrevia a fer lletres, perquè em sortien molt horteres. Aquests poetes parlaven de coses que m’interessaven molt i per això en vaig aprofitar els seus poemes.

Les cançons que hi sentirem formen part de discs ja enregistrats al llarg d’aquests cinquanta anys, o n’hi ha d’inèdites?
La major part estan enregistrades en qualque moment de la meva vida. Però també hi haurà cançons que no les havia tocades mai en públic. El to general és una mica nostàlgic, sense que jo ho hagi cercat.

Parla’ns de les diferents etapes que podrem veure representades dins aquest repertori de cançons de Tomeu Matamalas.
Vaig començar amb un grup que, més que juvenil, era infantil. Ens dèiem Los Lagartos i el formaven Joan Bibiloni, Rafel Aguiló, Miquel Àngel Álvarez i jo mateix. Després, durant quinze anys vaig fer part dels Amigos. Però tant de l’època dels Lagartos com de la dels Amigos no en farem cap cançó, perquè bàsicament fèiem versions.

I què vengué després?
Férem un duet amb Xesc Cortès que es deia Calabruix. Férem un disc de reivindicació nacionalista i ecologista. El titulàrem Som. D’aquí sí que ja cantaré alguna cançó, com també d’un disc que vaig fer en solitari, que vaig titular Missatges en clau. Amb Gom Teatre férem Poeta amb bicicleta, però curiosament no n’he agafat cap cançó, perquè la part musical ja era del mateix Guillem d’Efak. Sí que n’he agafada qualcuna, però, del disc A doble espai, que dedicàrem a Damià Huguet i Miquel Àngel Riera. Finalment , amb un grup de músics manacorins com ara Martí Gomila, Pep Alba, Maria Antònia Gomila o Pep Ros férem un disc que titulàrem Trobada, del qual també en trauré algunes cançons. Tot això es completarà amb algunes cançons inèdites.

Fas el concert tot sol?
No. M’acompanyen Robin Alba i Toni Fons. Tots dos són fills de dos membres emblemàtics de Los Cinco del Este, el primer grup de música moderna que hi va haver a Manacor.

Un home que ha fet tantes versions… ha d’haver begut de mil influències. De quina música surt, Tomeu Matamalas?
La música està readaptada al que som jo ara. Quan les feia, cada cançó tenia les influències típiques del moment en què jo les componia. Ara bé, som un fill musical dels Beatles, entenen per Beatles tot el moviment social i musical que hi va haver al seu moment.

Per a un fill musical dels Beatles, més enllà del quartet de Liverpool hi ha vida?
I tant! Em vaig fixar molt en la música que es feia a la costa oest dels Estats Units, un folk-rock amb guitarres acústiques molt potents, amb Neil Young o els Crosby Steels Nash. A mesura que he tornat vell i madur, m’ha agradat més l’ambient jazzistic, tot i que jo som més pop. M’agrada escoltar jazz, tot i que som incapaç de tocar-lo.

Sabíeu solfa els qui començàreu els anys seixanta amb la música moderna?
Abundaven més els qui tocàvem d’orella. Dins cada grup n’hi havia un que en tenia que era el que posava ordre. En el nostre cas, en Pep Ros, a qui dec tots els rudiments del que jo hagi pogut aprendre. Sempre dic que jo, més que músic som conjunter, som un que toca amb tres o quatre més, i que sense ser cantant canta, i sense ser músic, toca.

Com ho fèieu per treure el profit d’aquells instruments tan nous com la guitarra elèctrica o la bateria?
Escoltàvem sense saber molt bé com eren alguns dels instruments. Les guitarres sonaven esquerdades i no sabíem exactament què era el que les hi feia sonar. A través dels turistes anglesos descobríem els discos i ens introduíem dins el que es feia a Europa.

Tomeu Matamalas, ets el Leonardo da Vinci de Manacor…
No! (riu). Ja m’agradaria! Som un que dibuixa, escriu i fa música. Jo el que he estat és curiós. M’han interessat moltes coses i això m’ha fet ser molt eclèctic. Ara bé, no estic especialitzat en res, tot i que he passat molt de gust de tot això. No sé si som un escriptor, però m’agrada escriure. No sé si som un dibuixant, però m’agrada dibuixar. No sé si som un músic, però m’agrada fer música. I què faig? Escric i public perquè tenc 65 anys i m’ho puc permetre.

Deus tenir una novel·la a punt.
Sí. Faust Puerto em publicarà a principi de març la cinquena novel·la. L’he titulada Nova Esmirna. És la història novel·lada de 1.400 menorquins que el 1768, quan Menorca encara estava en mans dels anglesos, anaren a una plantació de la Florida. És una cosa que se sap, però que no s’ha tocat gaire. Una aventura que va ser un desastre en tots els sentits. Encara avui a Sant Agustí, a la Florida, hi ha una quantitat increïble de llinatges menorquins. Hi anaren com a mà d’obra barata, perquè comprar 1.400 esclaus hauria estat caríssim.

El dibuix el tens aparcat.
Sí. Amb els anys perd capacitat productiva. I ha rebut el dibuix. Però m’agrada moltíssim.

Tornem al concert. Què hi trobaran els qui venguin a escoltar-vos?
Les persones de la meva edat, entre seixanta i setanta anys, per mor del fet que moltes cançons són nostàlgiques, recordaran un Manacor i un món que ja ha desaparegut. I a la gent jove li farà gràcia veure les influències que hagi pogut tenir un personatge de seixanta-cinc anys de Manacor.

Back To Top
×Close search
Search