“La gent que surt avui a les processons ho fa amb més respecte que abans, surt perquè tria fer-ho”

[pullquote] Jaume Rigo Matheu (Manacor, 1972) és el president de la Confraria del Sant Crist de Manacor, i el secretari de l’Associació de Confraries. Amb ell encetam un reportatge sobre les manifestacions de la Setmana Santa manacorina, que gaudeixen d’una bona salut i una notable participació
[/pullquote]

Quantes confraries hi ha a Manacor?
A Manacor hi ha dotze Confraries i l’Agrupació de Centurions, que la consideram una Confraria més a efectes pràctics.

Totes elles estan representades a una associació, no és així? Quin temps fa que existeix l’Associació de Confraries?
Sí. L’associació, estatutàriament, data de l’any 1993, però abans ja existia. L’any 87 ja era l’òrgan representatiu de totes les Confraries. A dins l’associació hi ha dos representats de cada Confraria; i el rector, que és el consiliari, la persona que ha de consiliar, ajudar a què se servi l’esperit d’allò que es pretén. No té vot, però té opinió.
Fa un parell d’anys que tenim una pàgina web, www.confraries.es, on hi ha una mica d’història, amb anotacions molt antigues, informació detallada de cada Confraria…

Hi ha confraries que són de barriades i d’altres que no… Com es creen aquestes altres? Entorn de què?
Podem fer una mica de repàs històric. L’any 1950, es va fundar la Confraria de La Salle. Resulta que els col·legis de la Salle ja tenia una Confraria a Palma i una a Inca. A Manacor no n’hi havia cap i ells digueren: en farem una. Llavors, l’any 1952 va venir don Mateu, que així com va capgirar i recuperar la festa de Sant Antoni, amb les Confraries va tenir una funció similar. I sortiren la del Sant Crist, la Pietat, els Natzarens, Jordi des Racó i Sant Antoni Abat. Totes elles vinculades a Nostra Senyora dels Dolors. Aquí acaba una etapa històrica. D’aquestes Confraries està bé destacar que n’hi havia dues que només eren de nins, el Jordi des Racó i els Natzarens, se n’encarregaven les monges de Sant Francesc. I les altres Confraries no tenien nins. És a dir, que els petits anaven a unes i els grans a unes altres. Més endavant va venir una altra etapa, en la qual les barriades començaren a mobilitzar-se, aparegueren les associacions de veïnats… I varen aparèixer les altres quatre Confraries. A banda d’això, a Porto Cristo, l’any 2000, es va fer la Confraria, abans no n’hi havia haguda cap. I per últim, tenim el cas de l’Escolania del Sant Crist, que data del 1952, però que no era cap Confraria. Només surten el Divendres Sant i van vestits de paisà, de negre, amb camisa blanca. El 2010 es varen constituir com a Confraria. Per concloure i per resumir, podem dir que hi ha aquestes dues tipologies, de l’Església Gran i de barriada, i llavors els dos darrers casos. Corresponen a dues etapes històriques distintes, que no tenen res a veure.

I llavors hi ha els Centurions…
Sí, possiblement a Manacor són del segle XVII. Curiosament tenen una vestimenta que se sembla molt a la dels Cossiers, camisa blanca, calcetes vermelles… Però així com hem aconseguit trobar documentació escrita dels Cossiers, dels Centurions, no. Duen la vestimenta que se suposava que duien els centurions romans. En aquest sentit, les pel·lícules alteraren l’imaginari dels mallorquins, i molts de pobles, tant de Balears com de Catalunya, arraconaren els vestits antics i en feren de nous, que no hi tenien res a veure. A Manacor es varen conservar els antics. Sabem que l’any 10 hi havia 33 Centurions a Manacor.

Cada Confraria té un nombre determinat de confrares…
Sí, un confrare és un membre d’una Confraria. Si parlàssim d’una associació, seria l’equivalent a un soci. Llavors, aquella persona es vestirà o no, sortirà a la processó o no. A vegades no es correspon exactament el nombre de persones que surten amb el dels confrares, per això, perquè hi ha gent que té el seu propi vestit, gent que en té i no surt…

Les processons formen part d’un ritual autòcton o importat?
No és original nostre, però tampoc no ho hem copiat d’enlloc concret. Tot això va néixer aproximadament els segles XIV i XV al voltant de la Mediterrània, Itàlia, sud de França… I hem de tenir en compte que la idiosincràsia de la Setmana Santa mallorquina és radicalment diferent de l’andalusa. Aquí es viu cap a dins, a l’andalusa té un pes molt important exterioritzar les emocions. Totes dues maneres de viure-ho són igual de bones, però cadascuna al seu lloc.

Quin sentiment religiós hi ha avui? Hi ha un sentiment laic que participa de la festa?
S’hi combinen persones amb moltes motivacions diferents, per participar a la Setmana Santa. I no crec que les puguem jutjar. Si una persona creu en Déu ja és motiu suficient per participar-hi, el més important és saber que no són fresses, això. Llavors, que la gent participi a l’Eucaristia, que estigui casada per l’església o no, que tengui una orientació sexual o una altra… Tot això és secundari, ningú pot jutjar com viu un altre la seva fe. Però no crec que hi hagi ningú que surti que no cregui en Déu, d’una manera o una altra, més ortodoxa o més pròpia. I totes són igualment vàlides. A més, hi ha molts de caires a tenir en compte quan parlam de les processons, a banda de la cara religiosa hi ha la patrimonial, per exemple, surten fanals del segle XVII; hi ha la turística, molta gent de fora ve a veure els rituals; la cultural… La religió ha format part indissolublement de la nostra societat, tant que s’ha culturalitzada. Molta gent que no creu en Déu, celebra el seu sant, o menja panades; i això no és cap incongruència, és la nostra cultura popular.

Com ha evolucionat la participació, tant de gent que surt com de gent que mira, els darrers anys?
Venint d’uns anys en els quals hi havia hagut molt poca participació, els anys 70 o 80, arribàrem al màxim als anys 90. De llavors ençà, la gent que surt vestida de campinorat ha anat baixant, però molt poquet. La gent que mira, els darreres trenta anys, és molt estable, aquí no es nota cap descens. I llavors, el que passa ara, és que la gent que hi participa hi va amb més respecte. Abans, la gent estava com a obligada, participava en els actes religiosos perquè era el correcte. Avui, la gent que hi va, és perquè tria fer-ho. Val més pocs i bons que molts i per força. També vull dir que hi ha molts de joves implicats, la idea que la Setmana Santa és de majors no és certa. Enguany darrere un Pas surten tres joves ben coneguts de Manacor. I els joves que surten fan una manifestació pública: “jo hi crec, som aquí, no me n’he d’amagar.” I això està molt bé. En tots els aspectes de la vida l’empegueïment és el pitjor que hi ha. Hem de fomentar que la gent sigui honesta, llevar les hipocresies. Ah, i una altra cosa que voldria destacar és el tema de la paritat. Aquí no s’ha hagut de cercar mai, perquè sempre n’hi ha haguda, de manera natural. És més, diria que més del 60% dels campinorats, són dones, segur. I hi ha hagut tantes de presidentes com presidents. Les úniques diferències que hi ha hagut, han estat per la força física, per dur un fanal feixuc, etc.

Què hi posa l’Ajuntament?
Molt. Sense l’Ajuntament no es podria fer, començant per la policia local, que talla carrers, posa agents, etc; la brigada municipal, que arregla els carrers, el departament de Medi Ambient… També ens deixen cadires i tanques i ens donen una subvenció, petita, que ajuda a cobrir les despeses que s’hagin de fer, encara que la majoria la posin les Confraries.

Quina participació ha de tenir en la processó, l’Ajuntament?
Totes les Confraries hem debatut aquest tema, així que el parer que et don, no només és el meu, sinó que és el parer general. L’associació convida els vint-i-un regidors, perquè creim que representen tots els ciutadans. Una vegada convidats, ells decideixen si hi participen o no, mai direm a ningú “hi has de participar”. Clar que ens agradaria que venguéssin tots, però comprenem que és un tema de cadascú.

Vols afegir qualque cosa més?
Sí, vull agrair la participació de la Banda de Música, que fa un caramull d’actuacions per la Setmana Santa, de les corals, el Conservatori Municipal, la Coral de Fartàritx, Ars Antiqua; i de la Creu Roja, que col·labora amb la ubicació de 400 cadires destinades gratuïtament a persones que tenguin mobilitat reduïda.