Grisos, i més negres que blancs

Tothom recordarà el mandat 2015-2019 com un dels més convulsos de la nostra història política recent. Tot va començar amb un canvi de paradigma. Per primera vegada en dècades el Partit Popular no era la força més votada. Encara més: es convertia en el tercer partit més votat per darrere MÉS-Esquerra i el PI. Just per darrere, en un consistori que començava a caminar cap a l’atomització, PSOE i AIPC. Les estratagemes de negociacions i pactes conduïren a un escenari inesperat i Miquel Gomila, candidat de MÉS-Esquerra, esdevenia batle. El Breu, li digueren, perquè després de 144 dies d’aire nou a la Sala, amb intervencions de pes simbòlic important, i amb alguna actuació decidida, com ara l’encarament valent amb el problema de cala Varques, i passes inèdites en la redacció del pla general.

La dreta, però, no va estar conforme. Se sentiren traïts d’inici. I se sentiren fora de lloc, després, aquell tic tan propi de les dretes, tendents sempre a pensar que el govern és el seu lloc natural.

Els enemics irreconciliables en què s’havien convertit els fidels al PP i els escindits del PI, de cop i resposta es convertiren en matrimoni de conveniència unit amb la benedicció dels sempre disponibles AIPC.

Després d’un govern gris de Pedro Rosselló, que va mirar, i ho va aconseguir, de fer minvar la mala maror entre PP i PI després de l’expulsió de Pastor i Riera per part de José Ramón Bauzá, va arribar el torn de Catalina Riera, que va poder aprofitar la polèmica apujada de sou que ja havia fixat Pedro Rosselló amb gran rebombori en contra i manifestació davant la Sala.

Riera ha abandonat el perfil baix de Rosselló, ha obert la via del conflicte amb els companys de govern i ha maquillat la inacció del seu govern amb l’acció en educació, on l’Ajuntament té minses competències. Mentrestant, el Pla General ha arribat sobre la campana al final del mandat i només per salvar la patata calenta de les indemnitzacions per les zones verdes. La neteja no sols no s’ha adobat sinó que s’ha tornat donar a concurs a la mateixa empresa que ja ho duia, sense garanties visibles que les coses hagin millorat. L’aigua continua sense ser potable. Hi ha massa carrers a les fosques o mal il·luminats. L’extrarradi manacorí i la zona costanera semblen un municipi diferent del centre manacorí i de la primera línia portenya. Massa coses pengen. Ara entrarà, independentment del color polític de cadascú, un nou consistori, entraran nous regidors, més joves, més entusiastes, més poc instal·lats dins la desídia i la rutina del dia a dia. Sabem que és difícil canviar les dinàmiques tan fixades des de fa tants d’anys, però, governi qui governi, esperam que així sigui i que la gent manacorina pugui sentir-se orgullosa de tenir un municipi urbanísticament ordenat i planejat, uns carrers nets i il·luminats, una gestió municipal neta, transparent i participativa. I sobretot, que no haguem de tenir la vergonya de dir que l’extrema dreta té prou suports per ser representant nostre enlloc.