skip to Main Content
“Guillem D’Efak és Polifacètic, és Proper I La Veu Del Poble: és Un Referent Valuosíssim”

“Guillem d’Efak és polifacètic, és proper i la veu del poble: és un referent valuosíssim”

Guillem Fullana i Hada d’Efak va néixer a la Guinea Equatorial l’any 1930 i quan tenia dos anys es va establir a Manacor. 25 anys després de la seva mort, l’any 1995, el llegat cultural, musical i poètic d’Efak es manté viu en el nostre imaginari. Parlam de les diferents facetes de l’artista, la dimensió personal així com dels mites i llegendes que envolten la figura de Guillem d’Efak amb el músic i escriptor Tomeu Matamales, la mestra i glosadora, Maribel Servera i el tècnic de cultura de l’Ajuntament, Llorenç Carreres.

 

Guillem d’Efak de petit, amb la bicicleta per Manacor

Quin és el primer contacte que teniu amb Guillem d’Efak?
Llorenç Carreres: La primera vegada que vaig sentir-ne parlar va ser devers l’any 91 o 92, quan vaig conèixer en Bartomeu Mestre Balutxo i va ser amb una d’aquestes tantes anècdotes que es conten sobre en Guillem d’Efak. Això crec que ha estat una constant: qui l’ha conegut o té algú que l’ha conegut sempre té alguna cosa a contar. El més curiós és que a vegades, el que et conten es vera i a vegades no… Per exemple, avui al matí ha passat una persona per l’Espai d’Arts i Humanitats i ha vist que muntàvem l’exposició sobre en Guillem d’Efak. M’ha comentat que el seu pare el coneixia i que li havia contat que era el fill bastard d’un senyor… En definitiva, jo crec que en Guillem d’Efak ha esdevingut un mite.
Tomeu Matamales: Sí. En Guillem és en Guillem i alhora el seu mite. Moltes coses que es diuen d’ell, se les inventava ell o algú altre per ell. En aquest sentit, crec que tenia por d’indagar la part de la família de la seva mare i deia que aquí era un mulato però que allà també ho era… Ell sempre deia que havia rebut discriminació positiva i li havien fet més cas del normal pel fet de ser negre. Ho deia rient però jo crec que era vera.
Maribel Servera: A jo és una de les persones que em sap més greu no haver conegut i em fa molta ràbia, perquè som del mateix poble i amb la diferència d’edat que tenim, només que hagués viscut uns quants anys més ja l’hauria pogut conèixer… Jo l’he anat coneixent amb comptagotes i record el dia en què es va morir perquè a l’escola ens van dir que en Guillem d’Efak s’havia mort. Aleshores no el coneixia, només tenia la imatge d’aquest home negre amb una taca però no sabia ben bé que feia. L’obra l’he coneguda amb el pas del temps i a poc a poc. També a l’escola cantàvem alguna de les seves cançons… Llavors quan en Balutxo va treure “Balada d’en Guillem d’Efak” vaig anar a la presentació i vaig anar descobrint alguns dels poemes… Quan m’hi vaig endinsar del tot em va deixar fascinada. Per jo és el meu poeta de capçalera. El que m’atreu més és aquesta vessant de poeta glosador que tenia: la seva poesia és molt bona d’entendre.
TM: Sí. És la cultura popular ben entesa, no cau mai en la xavacaneria. Tant ho podia apreciar una personal normal com un intel·lectual. Nosaltres vàrem fer 71 vegades un espectacle que tenia una mica de trampa perquè els germans Gomila havien triat el millor de Guillem d’Efak i per tot, quan acabava l’espectacle ens deien “com és possible que no el conegués?”. També és un dels personatges que més ha perviscut. Hi ha una sèrie de personatges: en Toni Mus, en Miquel Àngel Riera, en Josep Maria Llompart i en Vidal Alcover. Entre tots ells, a nivell popular, el que ha perviscut més ha estat en Guillem.
LC: Això és el que fa que la gent el recordi. Dins la cultura catalana és un dels personatges que ha estat punta de llança en molts aspectes i això també crea un respecte. Que cantàs en català i les múltiples anècdotes que conten al voltant de l’ús de la llengua. Era un personatge polifacètic i segons en quin sentit, també contradictori.
TM: Sí. Una cosa important és que en Guillem era molt superior a la seva obra. Escoltant les seves cançons o llegint els seus poemes et fas una idea del que era però es queda petit. Era en Guillem, que era potent, era una explosió. Quan el veies, enrampava. No et pots imaginar el que era, tenia una força… Crec que les seves cançons tenen el mateix que tenen els seus poemes però per ventura amb un toc més popular i amb molta gràcia.
LC: També va ser capaç de connectar amb els nins i el seu imaginari. Són cançons molt aferradisses i no cansen. Fa una vintena d’anys, record que en Roger Pistola va venir a tocar a la biblioteca de Porto Cristo i cantava algunes de les seves cançons.

Guillem d’Efak l’any 1965

Tomeu, el va conèixer personalment?
T.M: Jo el coneixia de vista però era petit. El meu pare i la meva mare el coneixien perquè eren del mateix barri. La meva mare em contava que el barri es va revolucionar quan ell va arrivar. Ella em deia que li cridava tant l’atenció en Guillem com un cavallet que duia, ple de campanetes, que li havien comprat a Barcelona. Del que sí que me’n record jo molt és d’una filla seva, n’Hada. Ara no és res però en aquella època, una nina negra cridava molt l’atenció. Després li vaig perdre la pista fins que l’any 1980 va tornar a Mallorca i va estar un mes vivint a ca en Bernat Nadal. Això era quan havia fet “Un Regne enmig del mar” i jo formava part d’un grup que es deia “Amigos”. En Toni Parera ens va demanar si el voldríem acompanyar-lo i aquí vàrem estar assajant i vàrem tenir un contacte no molt íntim. Quan vàrem actuar va ser la primera vegada que es van pujar banderes damunt de l’escenari i tot i que era l’any 80, passàrem un poc de pena. Un representant ens va proposar de fer aquest espectacle per Mallorca i en Guillem va dir que s’ho pensaria… I encara s’ho pensa.

I d’abans recordau res?
TM: Amb aquest grup que et dic havíem tocat, uns deu anys abans, per les Fires i Festes de Manacor. Ell també va tocar: era ell amb la seva guitarreta i sonava magre… En Guillem no era un músic en el sentit que nosaltres ens imaginam: era un comunicador, un artista, un creador, un poeta, un actor… Era moltes coses. Ell era conscient que no era un gran cantant o compositor però la música li anava molt bé perquè era l’arma més directa per comunicar-se. Aquest concert, com molts d’altres, no el va acabar. Algú del públic el va interpel·lar perquè cantàs en castellà i després de discutir amb ell, es va aixecar i se’n va anar.

Una de les coses que la seva vídua, Mònica Pastor, reivindica és el contacte del seu llegat amb el jovent. Què n’opinau? Arriba?
MS: Jo som mestra però he començat enguany a fer feina però encara estic pensant de quina manera fer arribar la figura d’en Guillem d’Efak. Pens que és molt potent, precisament per la negritud. Hi ha al·lots que han nascut aquí però el seu entorn no és d’aquí i el dubte és com integres i on els integres. Pens que descobrir la figura d’en Guillem d’Efak t’ha de fer obrir els ulls.
LC: Des de l’Ajuntament estam preparant l’exposició de l’auca i també hi ha fotos i hi afegirem un mapa de l’Àfrica colonial perquè els nins puguin veure la relació de tot plegat. Per ventura a través de la música i les seves cançons pot ser una manera d’introduir la llengua.
MS: En el seu temps, per exemple Projecte D’Efak, amb na Joana Gomila, va fer feina amb el jovent. En Marcel Pich també l’ha versionat… Es tracta de, a poc a poc, anar sembrant. Pens que aquí és molt present en l’imaginari de gent de més edat però crec que es pot fer feina a nivell de país… Si hagués nascut a Catalunya…
TM: A Catalunya li varen fer molt de cas i el varen integrar amb els setze jutges. En Josep Maria Llompart va dir a en Lluís Serrahima, un dels grans promotors dels Setze Jutges, que cantar, en Guillem no cantava gaire però que un negre cantant en català, els podia ajudar molt.

D’Efak amb Roser Vallés i Miquel Àngel Riera

Es converteix en una icona del món intel·lectual catalanista, aquí i al Principat.
TM: Aquesta generació seva tenia una educació castellana i jo no sé com va ser que aquesta generació va adquirir la consciència nacionalista. Riera, Mus i d’Efak, tots ells havien entès que era més lògic i sincer formar part de la cultura catalana però no sé com exactament com degué ser.
LC: Una de les anècdotes que conten, en relació amb la catalanitat és aquesta que diu que en Guillem d’Efak se’n va anar a un cafè del Pla, es va asseure i el cambrer li va demanar que havia de prendre. En Guillem va respondre “un pamboli” i el cambrer li digué “Jesús germanet, si no t’hagués sentit parlar en mallorquí hauria jurat que eres negre”.
TM: Sí. Jo conec la mateixa història però de Son Macià. També hi ha aquesta anècdota en què demanava “un Torres 20” i quan li deien que d’això no en tenien en demanava dos de deu. De fet, el primer pic que va fer-se una analítica el metge li va demanar si bevia molt i li va respondre “amb el que he begut, segurament les fonts de Montjuïc funcionarien tot un dia”. Era molt informal, una persona que no entrava dins dels cànons de la normalitat… Era un bohemi.
LC: També llegint segons quins poemes es veu que era un home que donava molta importància a les il·lusions i als somnis i a la seva manera de viure.
MS: Sí i a la vida. De fet diu “fidel només ho he de ser a la vida” i “els somnis ells mateixos es somien de bell nou”.
TM: També era racialment incorrecte. Per exemple, la cançó “El xueta” o un poema sobre els forasters… Això ho podia dir ell perquè era qui era. Tenia un caire social molt important.

Hi ha en ell un component de rebel·lia social, política, vital…
TM: Llavors hi havia la censura i quan havies de gravar un disc, havies d’enviar les lletres i t’havien de donar el vistiplau i això creava molts problemes. Un exemple d’això és la cançó de Son Coletes. En Guillem sabia que si xerrava de la guerra civil, la lletra no passaria la censura i va fer un paral·lelisme amb els moviments forans i va incloure llinatges de represaliats d’aquí… Era molt reivindicatiu i estava en contacte amb diversos moviments. També la “Balada d’en Jordi Roca”, ell la va fer en el sentit reivindicatiu de la pobresa davant la riquesa… Tot i que ara ha sortit que era un assassí i un violador… Jo no ho neg. El poble no li tenia com a tal i en Guillem va agafar aquesta versió perquè era el que el poble cantava.
LC: El tema del mite crec que sobresurt a tot això. Quan una cosa esdevé mite de qualque manera, la veritat és una mica relativa.
MS: Una altra vegada, com a glosador i lligant amb la pregunta, a mi el que m’ha arribat és que era una persona crítica i compromesa, que lluitava pel que creia. Hi ha molts poemes metafòrics. Per exemple quan compara la sàvia amb la llengua i parla de la mort de sàvia com a l’extinció de la llengua i quan fa referència al foc, que no ens ha pogut destruir, també parla d’altra cosa… També en la novel·la segueix aquesta tònica. “La ponentada gran” és tota una metàfora de tot el que ens ve de ponent.
TM: També un altre pic apareix la defensa de la cultura popular a través d’una tirallonga d’un al·lot que diu que no sap molt de lletres però t’explica tot allò que sap fer… Com volent dir: el poble serà tan beneit com vulgueu però mirau tot el que pot fer…
MS: També m’agrada la frase d’en Biel Majoral que diu que la cultura popular, m’atur a cultura. I té tota la raó. Ens han fet creure que la cultura només la pot fer determinada gent i això no és així, la cultura la fem entre tots. A Manacor hi ha molts artistes, músics, glosadors… Que n’hi hagi tants fa que n’hi hagi més. Per tant, és un deure honorar tots els que hem tengut i mantenir-los amb vida perquè és el que mantén aquesta xarxa. En aquest sentit, Guillem d’Efak és polifacètic, és proper i la veu del poble: és un referent valuosíssim.

D’Efak l’any 1992 amb “El dimoni Cucarell” a les mans

Creieu que la seva figura ha tengut prou reconeixement? Ho dic per la tardança a fer-lo fill il·lustre a Manacor, per exemple.
MS: Per mi falta l’Auditori. Crec que aquí li hem faltat a en Guillem d’Efak, és un deute del poble.
TM: Però alhora és molt estimat.
MS: Sí però aquí hi ha dues coses. Per una banda l’estima del poble i l’altra el reconeixement institucional.
TM: El que és cert és que ell va dur la manacorinitat sempre per tot, ho duia molt arrelat… Imagina’t que deia que xerrava la modalitat d’Es Barracar! Ara li dirien supremacista. El fet de ser conscient de la teva identitat es converteix en supremacisme… En Guillem era nacionalista, mallorquí i manacorí.

Si fos viu, on creieu que seria ara?
TM: Ho passaria molt malament. Ell va viure el franquisme de bon de veres i crec que veure aquesta resurrecció l’hauria destrempat de mala manera.
MS: Vés alerta que no fos dins la presó! En Tomeu el coneix més però crec que tots ens podem imaginar on seria en Guillem.
LC: Cada generació cerca els seus referents i maneres de fer i és difícil de dir on seria però pens que la batalla és constant… Sempre és la mateixa.

Back To Top
×Close search
Search