skip to Main Content

“Ens han volgut robar les mateixes”

[pullquote] Dir que Margalida Fullana Sagrera (Manacor, 1935) ha dedicat la seva vida a la cançó i al ball seria faltar a la veritat. Madò Margalida ha viscut la cançó i el ball, però de forma natural i entusiasta. La seva tasca de recuperació i manteniment, juntament amb Així balla Manacor, ha estat encomiable. Per això, ara, l’Escola de Mallorquí li agraeix la feina feta amb aquest Reconeixement de Mèrits 2017. Nosaltres n’hem volgut parlar directament amb ella.
[/pullquote]

No m’esperava que això es fes tan gros. Avui han vengut de la tele i tot.

Ho és gros, madò Margalida. Però l’Escola de Mallorquí us reconeix una feina de recuperadora i mantenidora. Quan comença, aquesta feina?
L’any 80 vàrem començar. Anàrem a un concurs folklòric a Galícia, l’any 1986 i ja feia anys que hi érem… Record que el primer fogueró aquí a ca nostra el férem l’any vuitanta, perquè em feren una cançó que deia: “L’any vuitanta, l’any vuitanta, / era any de fer es cap viu / guardau-vos bé sa perdiu / que encara no se trasplanta”. Sempre fèiem un fogueró, per Sant Antoni, perquè el meu home fa els anys el dissabte de la festa. Record que un any en Lliro ens va fer un pa de tres metres i en donàrem a tothom. Nosaltres solíem convidar els amics, però si no anaves alerta tots els que arribaven a la cotxeria posaven mà al menjar. Aquell fogueró el vàrem fer molts d’anys, els amics venien i torraven…

Però vós tot això que ensenyàveu en aquella cotxeria ho havíeu après de petita. No és així? Visquéreu a fora vila?
Sí. A ca nostra estaven a Son Forteza i jo hi vaig néixer. Hi vaig estar fins que em vaig casar. Em vaig casar joveneta, als denou anys. Vaig estar a s’Espinagar i també a Can Gostí, on ajudava a la cuina, després ens n’anàrem a fer de pagesos a Can Granot, per devora el molí d’en Sopa. Quan va néixer el nin (tenc dues filles més grans) ja estàvem a Manacor. Fa cinquanta-un anys que hi som.

Però com era que teníeu aquesta afició per cantar, d’on vos venia? D’on n’aprenguéreu?
La vida de fora vila era de fer les feines del camp. Només hi havia la màquina del segar. Tot ho fèiem nosaltres. Les faves, els ciurons, els xítxeros, tot se segava a mà. I el gra, amb la màquina, però hi havia moltes de llobades, i les solia segar jo. I mentre feia totes aquestes feines, cantava.

D’on apreníeu les cançons?
Ma mare sempre cantava, i un cunyat que li deien Tomeu, també, que sempre em repetia darrere. El meu padrí jove també catava. Sempre em deia tu canta davant, que jo cantaré darrere… En Jaume de Son Forteza també cantava molt bé. I el tio Jeroni, que era germà de ma mare… També venia per allà molta de gent a espolsar ametles, en venien del Port, del Coll, de Petra… Es collien moltes d’ametles, en aquell temps.

I devíeu tenir animals.
Teníem una guarda d’ovelles de devers vuitanta. I de porcs, un centenar, n’engreixàvem quaranta cada any, per vendre. Teníem moltes figueres… Vivies del que feies.

Fèieu hort?
No. No teníem aigua. Ara sí que n’hi ha.

Com era, que cantàveu? S’organitzaven ballades? L’Ajuntament?
No. Gairebé cada setmana els veïnats ens reuníem. El temps de les ametles, a pelar ametles, o a trossejar garroves per als animals… i tot això sempre acabava amb un ball. El temps de la ximbomba, pels darrers dies, sonàvem una estona la ximbomba… I anàvem d’aquí d’allà, a Son Josep, a Son Fortesa, a So na Moixa… Els veïnats ens convidàvem els uns amb els altres.

Sonàveu i cantàveu sense solfa.
Ningú tenia solfa, en aquell temps, ho fèiem tot de sentit.

Vós cantàveu, o ballàveu?
Jo als balls era més balladora, la que cantava molt bé era la meva germana major, que ara ja és morta. Jo podia arribar a ballar catorze o quinze mateixes sense aturar-me en aquell temps.

I cantar?
I cantar també, el temps de batre, i el temps de llaurar, o de sembrar. Sempre cantàvem. Tot el que vàrem aprendre ho vàrem aprendre de sentir-ho i de veure-ho. I no ens deixaven sortir enmig del ball si no en sabíem. En Tomeu Ferrino (de Tortova) no deixava sortir, si no sabien ballar, i n’hi hagué dels qui venien a la cotxeria que se sentiren ofesos per això. Ell també deia que no volia castanyetes, en tot cas unes, i a prop dels sonadors. Jo era molt petita, quan vaig començar a sortir a ballar, em varen treure en braços enmig del ball.

Quan recuperàreu el ball, devia fer anys que la cosa moria.
Passaren devers vint-i-cinc anys, fins i tot per les festes deixaren de fer ballades. S’aturaren de fer revetles i tot. I nosaltres partírem a tornar a ballar. De primer vaig anar a sa torre, a un soterrani que tenia na Ferrera. Hi anàvem amb en Toni Aleix i amb en Tomàs del Violí, que li deim nosaltres. Son pare d’en Toni Aleix ja feia els balls a Manacor, i de fet li deien per això n’Aleix dels Balls.

Ballàreu per vorera de mar.
Sí. El primer lloc que vàrem anar va ser al Club Nàutic. Ballàvem també els dissabtes al Port, vestits de pagès, per als estrangers. Els del Picot eren els sonadors i nosaltres els balladors. I posàrem l’escola, que va durar devers quinze anys.

Sabríeu dir quanta de gent hi va passar?
Ca! Molta! El primer any que fèiem escola vàrem celebrar el dijous llarder. Tothom havia de venir difressat. En vengueren noranta. Que venguessin a escola sempre eren devers una cinquantena.Per aquí passaren molta de gent. La Roja Bonet, la de la Farmàcia… Ens ho passàrem molt bé, molta de gent m’ha dit: “En aquesta cotxeria hi passàrem el temps més bo de la vida”. Teníem un ambient familiar, alegre, sempre en festa, i amb coses per riure.

No ballàreu només per vorera de mar.
Trescàrem tot Mallorca, pobles, barriades, carrers, a s’Illot devers deu anys cada dissabte, a Sa Parra, deu anys els diumenges. Avisàvem i tothom ja volia venir darrere darrere.

Ballàveu de la manera que havíeu après.
A la primeria que ballàvem varen venir na Bel Cerdà, n’Eugeni, el grup de Palma. I na Bel em va dir: “Teniu un ball preciós. Aquestes mateixes, tancau-les amb pany i clau, que les vos robaran”. I ja ho crec, que han intentat robar-les, amb solfa, i amb llibres… ho han intentat, però no han aconseguit. Els únics han estat Els revetlers, perquè en Toni ha sonat amb nosaltres i sap com ho feim.

Com es balla una mateixa ben ballada?
Fins que canten la primera cançó, fas la mateixa. Després comença el copeo. A Sant Llorenç encara en canten tres. Nosaltres només feim el copeo i l’acabament. I n’hi ha que han fet llibres i ho han espenyat. A un que tothom li donava enhorabones jo li vaig dir: “No et puc donar l’enhorabona, perquè has espenyat les mateixes i t’ho he de dir. Pregunta aquí dedins si te vols llevar el gat del sac. Però això no són les nostres mateixes. La nostra mateixa és així deçà, com han cantat aquests homes. Per això són nostres, perquè sense estar escrites les sabem i les coneixem. I sabem la caiguda on és.

Els braços no convé alçar-los gaire.
Els braços cadascú té la seva manera. Els de Palma els duen que pareix que cullen figues. Al Llevant, ningú du els braços d’aquesta manera

I els peus?
A Sant Llorenç no fan la rossegueta com nosaltres, que feim dues vegades una alçada de peu, i llavors l’enrevolt i les cocetes. A Sant Llorenç fan una rossegueta, llavors una de seguida i llavors fan l’enrevolt. I a mi m’hi fa falta una passa.

Vós deis que feis ball de pagès, no ball de bot. El ball de pagès ben ballat no ha de botar?
N’hi ha que boten. El meu home podia fer qualsevol cosa ballant, però quan tornava a posar els peus en terra no havia fuit del so. Sempre has d’anar dins la música, dins els tons que fa la música. I la guitarra t’ho indica, perquè la guitarra sempre fa el mateix so. Per això dic que amb aquests altres sonadors, em falta un punt perquè jo pugui ballar.

En quin estat creis que es troba avui el ball de pagès.
A mi m’ha vengut molt de nou aquest reconeixement que m’han fet. Les mateixes ara les ensenyen aquests que nosaltres vàrem ensenyar. I ballen molt bé. Els vaig veure l’any passat al Port i els vaig dir: “Heu fet tots els punts que vos vàrem ensenyar”. Aquests joves ballen així com nosaltres ballàvem, perquè ara ja no podem ballar com ballàvem…

Per això vos fan aquest reconeixement…
I n’estic molt contenta, perquè no em pensava mai que em fessin el cas que em fan. Estic molt agraïda de tots els qui han col·laborat perquè es pugui fer.

Back To Top
×Close search
Search