skip to Main Content

Händel, Israel, Egipte, Manacor

La temporada de música tan desitjada a Manacor és ja una realitat si miram la programació del Teatre de Manacor aquest curs cultural 15-16. Falta, encara, la presència activa i més nombrosa dels ciutadans que, d’una manera o l’altra, l’han reivindicada.

Händel era anomenat “l’ós”, pel seu físic germànic imponent.  Ell, músic de cap a peus, també hagués dubtat entre el concert o el clàssic Barça/Madrid. No sabem què hagués fet el mestre alemany, però l’Acadèmia 1830 mereixia una mica més d’assistència.

Així i tot, cap a les dues-centes persones arribaren a l’Auditori disposades a sentir en directe “Israel in Egypt”, un dels oratoris més coneguts de Händel, malgrat que sempre el gran públic prefereix “The Messiah”. No és fàcil, a Mallorca, muntar una infraestructura capaç d’interpretar aquests oratoris, es necessiten efectius vocals i instrumentals més nombrosos que a obres de factura més senzilla. I aquí ve el problema per a directors i intèrprets: es necessita un mínim de cohesió, de sentit de conjunt i treball coordinat. La sonoritat d’un doble cor requereix disciplina de conjunt i orelles extra pels músics.

L’Acadèmia 1830 superà aquest entrebanc. Dignitat interpretativa és el que transmeteren, i agrair que algú es posi al capdavant d’obres que aquí no podríem escoltar mai en directe. Un quartet vocal solvent, del qual cal destacar la veu de Maia Planas i la seguretat professional de Waltraud Mucher i Antoni Aragón. I la presència d’un jove Joan Miquel Muñoz, una veu que ens agradaria escoltar en papers de més durada. Potser queda treballar més l’estil vocal del barroc, no caure en l’excés del “vibrato”, tan de moda en els cantants d’avui dia, però moltes vegades massa artificial i superflu.

Fernando Marina és didàctic en la direcció, clar i segur en el gest. Fins i tot, bastant més que el director Haselböck del passat concert, la Quinta de Beethoven (a Manacor!). Els passatges de contrapunt imitatiu foren ben resolts, i cal també remarcar la seguretat i bon so de les veus masculines, un fet no massa habitual als cors que podem sentir a Mallorca.

La interpretació valgué, de veritat, la pena. Händel és hàbil en els seus “word paintings”, un punt d’humor s’escapa quan els violins imiten el vol dels mosquits i llagostes quan es fa esment a la plaga que sofrí Egipte (“He spake the Word”), i les timbales apareixen vibrants quan les tempestes enviades per Jahvé fan acte de presencia (“He gave them hailstones”). Tot aquesta parafernàlia la creava per fer gaudir al públic assistent, i encara avui li agraïm les diversions sonores, unides a la seva especial habilitat per a les melodies boniques.

I per cert, si voleu llegir un esplèndid capítol sobre Händel, mirau Stephan Sweig i el seu extraordinari “Moments estel·lars de la humanitat”, on es conta com el mestre va sobreviure i superar un terrible ictus que, en aquella època, tenia nul·les possibilitats de supervivència.

Back To Top
×Close search
Search