skip to Main Content

“Hi ha peix, i peix”

Quan un veu Catalina Solivelles vestida de color de cel amb la seva falda de tub i la seva brusa i la comença a sentir conversar, sap que és davant un text que brolla de la terra, o més ben dit, de la saladina portuària d’algun lloc entre inhòspit i entranyable, del solam sentimental d’alguna persona que bascula entre la tendresa més sobirana i la rebel·lia més ardent. Quan venia l’esquadra és el muntatge que Joan Fullana ha dirigit a partir de l’adaptació lliure que Joan Yago ha fet de les memòries de Xesca Ensenyat, l’escriptora pollencina (mollera) que tan incòmode va resultar sempre per a l’stablishment no sols políticoeconòmic, sinó també literari de la Mallorca de la transició.

El muntatge de Fullana, interpretat per una incommensurable Catalina Solivelles, està ple d’aclucades d’ull a l’univers tan especial i particular d’Ensenyat. La rutina, abans assaciadora, ara és presentada a estones amb un sarcasme demolidor, a estones amb una tendresa escarrufadora. Sigui com sigui, la pastilla d’avecrem, les tortugues, les gavines, els corbmarins, el colacao bullent, el conyac terri i la seva xarxa groga. Tot hi és present, però amb la rara habilitat de projectar més que d’evocar, de fer-nos potser revoltar més que no d’encantar-nos o obnubilar-nos en buidors nostàlgiques que no menen enlloc.

El blau que ho tapa i ho pinta tot és més elèctric que trist, més suggerent que transparent, més interrogant que responent.

Són les memòries d’una escriptora voraç de paraules i d’un temps que enyora i odia a parts iguals, perquè li mostra, ens mostra, les mesquineses més baixes d’un poble que, malgrat tot no es resigna a deixar de ser qui és.

La interpretació de Solivellas, hi tornam, és digna dels millors monòlegs. Un exercici que se sustenta al compàs de les olors d’un arròs de peix, de les escates que volen per damunt l’escenari, de l’avecrem que més que donar gust sembla aigualir-nos els records, de les tortugues que ens il·luminen la memòria, de la lluna que ens vetla tothora enfilada dalt del cel de la fantasia desboradant de Xesca Ensenyat, l’enyorada, la ignorada, l’oblidada, la recordada. Perquè hi ha escriptores, i escriptores. Com hi ha peix, i peix.

Back To Top
×Close search
Search