skip to Main Content
“Hi Hagué Infants Que No Volien Tornar A Dutxar-xe Perquè Tenien Por De L’aigua”

“Hi hagué infants que no volien tornar a dutxar-xe perquè tenien por de l’aigua”

Josep Cortès (Sant Llorenç, 1951) va ser des de la seva fundació un dels capdavanters de la revista Flor de Card i també ho és en l’actualitat de la web Card.cat. Activista incansable, ha liderat aquests mesos darrers la iniciativa de compilar en un llibre tota la informació generada per la torrentada d’ara fa un any. El llibre es presentarà a Sant Llorenç dia 11 d’octubre.En parlam amb ell.

Com neix la idea de fer aquest llibre?
La idea va sorgir del grup que gestiona la publicació digital Card.cat. No hi participen tots, perquè alguns treballen fora de Mallorca i no s’hi podien dedicar, però sí la majoria: Tomàs Martínez, Guillem Pont, Pau Quina, Serafí Lliteres i jo mateix. Ens reunírem poc després de la torrentada, férem un índex provisional –més tard s’hi afegiren altres capítols– i ens distribuïrem les tasques.

És una memòria de la torrentada? O hi ha qualque cosa més? Amb quina filosofia l’heu fet?
Segons el meu punt de vista, tenia dos objectius: d’una banda, deixar constància del que va passar, mirat des de tots els punts de vista que se’ns ocorregueren, per tal que si en el futur en venen d’altres, sàpiguen què es va fer a la de l’octubre de 2018. De l’altra, intentar aportar solucions perquè les futures inundacions no facin tant de mal com aquesta.

Quanta de gent hi ha participat?
A més dels que he comentat, s’hi afegiren altres col·laboradors, la majoria de l’àmbit universitari: Miquel Grimalt, de l’UIB, s’ha cuidat de la part geogràfica i meteorològica; Antoni Martínez, també de la UIB, ha fet un capítol de caire ecològic; Patricia Teruel ha estudiat l’impacte psicològic sobre els infants i les famílies; Miquel Tortella, de la UIB, tracta de l’empremta de les inundacions en la salut mental; i Antoni Riera Melis, de l’UB, compara la resposta que ha donat la societat a dues catàstrofes naturals: uns terratrèmols del segle XV a la Garrotxa i la torrentada de Sant Llorenç. A més, Alfredo Barón, hidrogeòleg, n’ha fet el pròleg i Guillem Nadal la portada.

És un llibre llorencí, o hi ha altres autors que hi aportin coneixements?
En el llibre es tracta únicament del que va passar a Sant Llorenç, que coincideix amb la conca del torrent de ses Planes/n’Amer, perquè consideràrem que si hi haguéssim inclòs els termes de Manacor, Artà, Son Servera i Capdepera s’hauria fet massa llarg. Així com els professors universitaris –exceptuant Grimalt i Riera¬– fan una anàlisi més general, els que iniciàrem el projecte ens hem centrat únicament en Sant Llorenç: com es va coordinar tot l’operatiu de rescat, quins danys materials es van produir, quines ajudes han rebut els afectats, quin va esser el paper dels voluntaris, quines històries personals de perill i mort hi va haver, què va dir la premsa, què ens ensenya la cultura popular sobre les torrentades, quins actes solidaris es feren per ajudar els damnificats… També inclou un codi QR i un enllaç per descarregar un muntatge d’una hora amb vídeos i fotografies de la torrentada.

Hi ha un apartat d’històries personals. Com ho heu fet per fugir del sensacionalisme?
A diferència d’alguns mitjans de comunicació, que els dies posteriors a la torrentada publicaren nombrosos articles carregats de morbositat, que fins i tot s’inventaven situacions que no tenien res que veure amb la realitat (vaig publicar un article a Card.cat sota el títol “És això periodisme?”), en aquest capítol –que vaig fer jo– he parlat directament amb tots els afectats i, en el cas dels morts, he volgut que els seus parents més directes revisassin el text abans de la redacció definitiva. Encara que per a alguns el resultat potser sigui una mica fred, crec que és així com s’han de tractar aquestes situacions, contant els fets i fugint d’efectismes escandalosos que només cerquen vendre diaris.

També és molt interessant l’apartat que parla dels efectes emocionals i sobre la salut mental de la gent de Sant Llorenç. Què en destacaries?
Del capítol relatiu a les famílies, el que més m’impactà va ser la por dels més petits, l’angoixa per si tornaria passar i els malsons que els perseguiren durant mesos. Sé d’algun que no volia ni dutxar-se per por de l’aigua i d’altres que volgueren tornar dormir amb un adult. Als més vells crec que el que més els va afectar, una vegada fora de perill, va ser el dolor per la pèrdua material de gairebé tot el que tenien a ca seva, sobretot les pertinences personals: records, llibres, discs, fotografies…

Creus que la gran lliçó que ha donat la torrentada a la gent llorencina és la capacitat d’unió per superar les adversitats? Han canviat les dinàmiques a Sant Llorenç després de tot el que ha passat? O el poble torna ser el mateix?
Supòs que el temps arriba a suavitzar-ho tot i que a poc a poc les coses tornaran a esser més o manco com eren, exeptuant els que ha perdut algun esser estimat, que mai no ho oblidaran. Per a mi, tot això només ha tengut un aspecte positiu: la gran onada de solidaritat que els llorencins vàrem tenir per part de molta gent que probablement mai no havia estat a Sant Llorenç, tant dels que hi posaren les mans per treure fang de les cases com dels que col·laboraren en el centenar gros d’actes que es feren arreu de les illes per recaptar fons per als afectats. És un deute que tenim i que hauríem de trobar la manera de correspondre-hi.

Back To Top
×Close search
Search